Quan he entrat a l’aula creia que hi eren. Error meu perquè m’he oblidat de passar la llista amb el mòbil.
He sentit la veu del delegat de la classe que m’ha dit que feia molt de fred i jo he tornat a recordar-los que el tema de les finestres obertes era innegociable. Les instruccions sobre la covid són ben clares. Crec que ha estat la Verònica qui m’ ha respost que ja ho sabien però tenien el dret a queixar-se. Li he retornat un somriure mig congelat i he afegit que
-la queixa és lliure, però no tinc entès que escalfi gaire.
He iniciat la classe i es pot dir que sota d’alguna manta hi havia vida que es removia i això em feia pensar que el que estava explicant era entès. Algunes muntanyes de franel·la ni s’immutaven i per això he demanat si calia tornar a explicar-ho. M’he passejat per la classe i he remenat les mantes dels llocs on jo creia que habitaven la Marta Viña, El Roger Flor, La Rita Mas i l’Antonio Lomas. Allà no hi havia ningú. Però i tot aquell munt de roba? M’he acostat a la Montse, que és una noia amable, constant i intel·ligent i amb suavitat oral li he demanat si sabia alguna cosa de tota aquella gent. Des de dins del seu cau m’ha dit que no havien vingut en tot el dia.
-I les mantes, els polars i els barrets?- li he dit inquiet.
M’ha fet saber que tothom deixava les coses sobre la taula o la cadira. I ha argumentat que estava clar que la gent no es posaria a arrossegar els embalums tèxtils cada dia com si fossin bastaixos i que havien pactat amb la tutora que cada quinze dies les retornarien a casa.
Ho trobo molt encertat però cada vegada em costa més saber si faig classe a humans o a tous i càlids teixits. Fa molt de fred a les aules però haurien de fer alguna normativa que obligués a veure’ns la cara amb mascareta encara que fos per fer-nos saber que existim com a espècie.
Comentaris