cosesquenoespodentocar

   Quan m'encenc puc posar-me en contacte amb moltes companyes meves, tant si estan en una casa o encara en alguna prestatgeria. Parlem de moltes coses, de la decoració de les habitacions, de si ens encenen sovint o no, a qui acompanyem, si ploren gaire o si riuen molt. Tot de coses nostres que ens agrada comentar i són converses que venen molt de gust perquè t'adones que formes part d'un col.lectiu que cal dir-ho ben fort, fem una gran funció dins les cases. Les famílies que ens han escollit confien en nosaltres i gairebé es pot dir que som del tot necessaris per trobar la calma, el relaxament, un somriure i, sobretot evitar la foscor que a vegades pot provocar molta por. Així som i així actuem. N'estem orgullosos de la nostra necessària funció.     He vingut a la seva consulta perquè dilluns passat les companyes i jo havíem quedat per presentar-nos ja que ens vam adonar que encara no ho havíem fet. Algú amb bon criteri va proposar fer una roda dient el nom que...

  Havia treballat tant de temps en els serveis secrets que no podia evitar expressar qualsevol notícia, idea o sentiment utilitzant els codis que havien elaborat en els laboratoris especialitzats en aquests menesters. Quan començava a entendre-la el variava ja que com les contrasenyes, que et diré jo, de l' xtec , o la meva salut per posar dos exemples, expiraven als sis mesos i n'havies de crear una de nova. En aquests departaments ultra secrets canviaven codis cada dos per tres i a mi em tornaven boig ja que no podia entendre el que la meva amiga ex-espia em volia transmetre. Jo assentia i no deia res perquè entenc que era un trastorn característic de l'ofici, una seqüela podríem dir; talment com la malaltia que tenien els miners després de molt de temps de treballar sota terra. Metafòricament els dos oficis podrien anar de les mans. No sé si m'entens.  Ara ho he mirat a internet, la silicosi . Això mateix. Bé, no em vull desviar del tema. Quan em diu de quedar a fer ...

 A la bossa havia decidit portar sempre un raspall de roba. S'havia deixat assessorar per la noia de la botiga de betes i fils i li va comprar un d'aquells que són com de vellut i fent moviments a contrapèl s'enduen qualsevol rastre de pèls, molles, fils o el que hagués anat a parar allà. El duia sempre per aquest motiu, eliminar qualsevol rastre del seu contacte amb ell, millor dit de la pilositat de les gates d'ell.   El seu marit era al.lèrgic a un munt de coses,  entre elles la proximitat dels felins i, des que  havia començat la relació extramatrimonial amb el Lluís, el Ricard tan sols obrir la porta del carrer i entrar a casa ja li venia picor al nas i començava a esternudar. Quan el sentia fer-ho, com sempre cinc cops seguits, una mica de gràcia sí que li feia però de seguida li entraven totes les pors. Es mirava i remirava el jersei que duia posat i no es veia cap resta dels mininos però el contacte hi era, la reacció del marit era l’evidència.  E...