A la bossa havia decidit portar sempre un raspall de roba. S'havia deixat assessorar per la noia de la botiga de betes i fils i li va comprar un d'aquells que són com de vellut i fent moviments a contrapèl s'enduen qualsevol rastre de pèls, molles, fils o el que hagués anat a parar allà. El duia sempre per aquest motiu, eliminar qualsevol rastre del seu contacte amb ell, millor dit de la pilositat de les gates d'ell.
El seu marit era al.lèrgic a un munt de coses, entre elles la proximitat dels felins i, des que havia començat la relació extramatrimonial amb el Lluís, el Ricard tan sols obrir la porta del carrer i entrar a casa ja li venia picor al nas i començava a esternudar. Quan el sentia fer-ho, com sempre cinc cops seguits, una mica de gràcia sí que li feia però de seguida li entraven totes les pors. Es mirava i remirava el jersei que duia posat i no es veia cap resta dels mininos però el contacte hi era, la reacció del marit era l’evidència.
Entre esternut i esternut es feien un petó d'arribar a casa i es posaven al dia de com li havia anat a cadascú, això, el seu dia.
-Què t'estàs encostipant?
- Que jo sàpiga, no.
Com ella tenia una informació privilegiada, mentre ell entrava al wc, ella corria cap a la galeria, es treia el jersei i el deixava al contenidor de roba bruta. Després anava a l'habitació i es posava el pijama. En Ricard arribava per posar-se còmode i li feia cinc cèntims de tot el que passava als jutjats de Barcelona. Ella semblava que se l'escoltava però en realitat estava pensant en resoldre el problema si no volia ser descoberta.
Li comentaria al Lluís i entre els dos haurien de trobar una solució.
Passa això i ho hem de solucionar. -Jo no vull que justos paguin per pecadors.
-Tens tota la raó- i va proposar no veure’ns més a casa d’ell.
Però amb això no n’hi havia prou perquè la seva roba sempre tenia alguna mostra del contacte amb les felines , talment com la gent que té caspa.
-Què vols que faci? No puc i no vull evitar que m’ amanyaguin, em facin festes i s’estarrufin amb mi al sofà.
-Doncs no seguis al sofà.
- T’acabo de dir que no vull prescindir-ne.
- Doncs ja està tot dit. Les gates o jo.
- Les gates - va dir amb tota la contundència i seguretat del món.
Silenci
- Això nostre no té cap recorregut- va dir mostrant molta clarividència.
- Tu ho has dit. Quan vam començar aquesta història no em vas posar condicions com ho estàs fent ara.
- Jo no sabia que seria un problema.
- Doncs ho ha estat. Liquidem-ho.
- Tu pagues - I va marxar del bar enfurismada i sense acomiadar-se.
Pel carrer remugava que quina pèrdua de temps havia estat aquesta aventura. M’han posat en una balança amb unes gates i elles han guanyat. A saber què fa amb elles? Es va treure el raspall de la bossa i el va llençar al contenidor groc del plàstic.
Mentre mirava la ruleta de la fortuna es va espantar en veure entrar al saló menjador al seu marit.
- No t’he sentit arribar.
- M’he oblidat d’estornudar, ha, ha
- Sí, potser estàs curat.
I mentre ell marxava a canviar-se a l’habitació va pensar que havia pres una bona solució perquè es deia que era lícit divertir-se però sense danys colaterals i aquelles putes gates no podien jugar amb la salut dels seus.
El Poblenou, 13/12/25
Comentaris