cosesquenoespodentocar

  T’han dit molt fluixet a cau d’orella el teu primer secret. Com una gran professional l’has sabut desar en una caixeta que has creat precisament per això. Des del primer moment ja sabies com reaccionar i així que l’has escoltat t’has fet la desentesa reafirmant que es pot confiar en tu i que la confidència ha quedat tancada amb pany i forrellat. Ha passat el temps i ja tota la família sap allò tan preuat que simulaves no saber. Sort perquè ja no podies més. Han estat tants moments amb el secret al precipici dels llavis… Sobretot en moments alegres,  jugant mentre et canviaven el bolquer,  dins del barnús després d’una dutxa que no tenies ganes de fer  o al despertar cantant qualsevol matí.  Tenies exagerades ganes que es publiqués perquè era tanta l’alegria que et costava no compartir.  Però ja ha estat dit i ja has pogut alliberar-te. Uf! Prova superada.  ES POT CONFIAR EN MI! Ja pots mirar amb desvergonyiment i sense dissimular la panxa de la tieta...

  Avui ho hem comentat amb l'Aurora. Tots devem ser si no els millors sí molt traçuts en alguna cosa però no hem tingut la sort de descobrir-ho. Això ens ha vingut perquè parlàvem que a vegades quan et despertes t'adones que alguna part del cos encara està adormida. M'ha dit que a ella li passa amb les mans. Llavors jo he anat a comprovar si jo les tenia adormides i alçant els braços he obert i tancat les mans repetidament i he vist que tenia una certa facilitat en fer aquest exercici i m'he dit ves que no hagués estat un bon castaluenyer? Llavors mig rient hem muntat gires per tot el Japó i espectacles de molt d'èxit a la capella de Santa Anna, sí, allà on sempre anuncien guitarra flamenca. Qui em pot negar que si de ben petit, dins una família d'artistes, els reis m'haguessin portat unes castanyoles i m'hi hagués dedicat amb gràcia, acompanyat de bons mestres, no hauria arribat a ser un dels grans, per no dir el més gran solista d'aquest petit i...

 Estava molt il.lusionada amb ella. M'havien parlat molt bé d'aquest model i diferents experts l'anunciaven com un gran avanç tecnològic en el món dels constructors de motocicletes. Sincerament, me la van saber vendre i estava tan convençuda que fins i tot només fer-me amb ella em vaig cosir la marca a la jaqueta de cuir, com un tatuatge, com una mostra de fidelitat. I va passar que amb aquella moto projectava que faria la volta a la península, recorreria Europa per llargues autopistes, divertides autovies i romàntiques carreteres secundàries farcides a banda i banda de camps de cereals, les tiges del quals ballarien al nostre pas. Potser faria del Canadà a la Patagònia o  la  famosa ruta 66. Moltes il.lusions i viatges amb les mans agafades al manillar, el passat als retrovisors i el futur en la mirada d'una llibertat en forma d'asfalt.  De dia amb els rajos de sol i el metall net i lluent, l'aparell fulgurava, embadalia, enlluernava. Qui s'hagués atrevit a...

 Tens ulls alegres  i                                                                                         Pinzellades de marrons i grocs damunt un llençol verd. Hi juguen caderneres i esquirols, perdent plomes i pèl. Un raig de llum els banya  I amb aquest or em mires, i de la deu de la tendresa brolla l’aigua, somrius, rius  i et gires. A la volta de l’esfera; al revers, missatges i secrets ( s’amaguen) A traïció i juganers, els vents fent remolins, enlairen. I es veuen: una idea, un sentiment, et vesteix, et colga i t’emociona. I duus gronxades a les ninetes   i al pensament... La paraula, la carícia, mmm la persona. Tens ulls alegres  i S’incendien quan toca ser  defensors, ...

 Com les torres genoveses de Corsica, jo em comunicava amb tu, a través del maquis,  a través de la mar, et feia senyals.  Mira’m: amb banderes, amb focs, amb miralls. Com les torres genoveses a Corsica, Jo et cridava per tota l’illa. Et volia dir... Et volia dir... Mentre el maquis colgava la pedra. I la runa omplia la mar. Et vaig fer senyals, però mai et vas girar, mai vas mirar, mentre et veia marxar. Mira’m: Sóc un vestigi del passat.  El Poblenou, 2013

 Les muses ja no passegen davant de casa meva, no m'esperen al parc quan obro els porticons i deixo que entri el primer sol del dematí. Ja no són el premi al final del laberint. Això potser era abans que seien al meu costat del metro, em fitaven de sobte en creuar un carrer o em xiulaven cap al tard quan regava les plantes del balcó. Ja no m'apareixen com abans, hem perdut el contacte físic, però em segueixen sorprenent. Ara es comuniquen amb mi pel watshapp o instagram, en la distància. De tant en tant, es deixen veure per la xarxa i m'expliquen històries.  Jo, necessitat com estic,  a corre-cuita obro les notes del keep  i sense posar títol escric  al voltant del que m'acaben de dir,  talment com un periodista que pren notes en una roda de premsa d'un entrenador o un portaveu polític.   Sovint la musa et dona una idea genial, suggerent, atractiva i d'altres vegades t'explica una vivència seva amb personatges que hi conviuen, que hi treballen en ...