cosesquenoespodentocar

    M’encanten els robots, no em refereixo als domèstics sinó  els que simulen ser  humans, o sigui amb cap, tronc i extremitats.  Semblen bon jans i caminen fent soroll i sempre tenen la mateixa expressió de cara dibuixada i es mouen mentre els dura la corda. Per cert, energia totalment sostenible i renovable. Vine aquí, ves cap allà. Sí, m’agraden aquests ja siguin de llauna o de plàstic dur. Dels altres no vull saber res perquè per molt que sàpiguen ballar, córrer i fer tombarelles  em fan molt de respecte perquè sempre penso que són tan destres i espavilats  que arribarà el moment en què prendran decisions pròpies. A la llarga crearan grans problemes malgrat que tinguin gravades en els seus xips les tres lleis en la seva relació amb els humans que va escriure l’escriptor rus Isaac Asimov* Aquests a diferència dels primers tenen expressions que no fan gaire gràcia i penso en els protagonistes de Jo Robot, Robocop o l’antropomòrfic  i inquietan...

  Mira, era un desig que tenia. Els havia vist a alguns turistes japonesos  passejant fent fotografies a la Sagrada Família, pel passeig de Gràcia o a la gatzoneta, molt atents,  captant la libació d’una abella dins d'un lliri al parc del Palau Robert.   Uns texans denim, amb costures gruixudes, un gramatge excepcional, atractius de textura aspre i el toc personal del patronatge destenyit. M'atreien molt, tant que molts dissabtes sortia de casa amb l'objectiu de seguir algun grup de japonesos si entre els quals hi havia algun que vestia uns d’aquests pantalons. Hi ha qui va al museu, seu davant d'un quadre i frueix davant del color, el traç o la disposició dels diferents elements que conformen la pintura. Podem imaginar que aquella persona és seguidora d'un període pictòric o d'un isme concret, doncs a mi em passa el mateix però amb els texans d'origen japonès. Ben curiós ja que Levi Strauss i Jacob Davis a qui se’ls atorga el genial invent l’havien ideat pe...