Uns texans denim, amb costures gruixudes, un gramatge excepcional, atractius de textura aspre i el toc personal del patronatge destenyit. M'atreien molt, tant que molts dissabtes sortia de casa amb l'objectiu de seguir algun grup de japonesos si entre els quals hi havia algun que vestia uns d’aquests pantalons. Hi ha qui va al museu, seu davant d'un quadre i frueix davant del color, el traç o la disposició dels diferents elements que conformen la pintura. Podem imaginar que aquella persona és seguidora d'un període pictòric o d'un isme concret, doncs a mi em passa el mateix però amb els texans d'origen japonès. Ben curiós ja que Levi Strauss i Jacob Davis a qui se’ls atorga el genial invent l’havien ideat per als miners i treballadors de San Francisco.
Era una forma com qualsevol altra de passar el temps. Més que això, jo em divertia localitzant els objectius i gaudint de l'observació. Tan sols recordo un incident amb aquesta distracció meva i reconec que em vaig sentir molt avergonyit. El mosso que es va atansar a mi al carrer Indústria em va demanar el perquè del rastreig visual ( aquesta va ser l'expressió) que feia a un grup d’orientals que s’extasiaven amb La façana del naixement. Vaig intentar explicar-me però de seguida em va dir incrèdul i mig somrient,
-Si us plau, circuli, vagi passant
Em vaig seure en un banc del parc i mentre mirava la Sagrada Família reflectida al petit llac vaig entendre que m’havia confós amb un lladregot. Després d'aquest equívoc vaig intentar dissimular més i vigilar que cap policia estigués a la vora observant.
Un dia vaig fer el cop de cap i em vaig decidir per uns elegants denim, uns Baldwin d'una mica més de 200€ fets a Kansas City ja que pels meus estimats Momotaro em demanaven sobre els 500€ en una exclusiva botiga del Passeig de Gràcia.
De sempre m'han encantat els texans i sobretot els d'alta qualitat però he de reconèixer que m’havia documentat poc sobre aquest tema. Així que quan l'amable dependenta introduïa els pantalons dins una elegant bossa em va dir
- Aconsellem 180 dies abans de fer el rentat.
( Dissimuladament vaig pensar QUÈ EM COMENTES? QUÈ DIC JO ARA?)
Com que no podia quedar com un autèntic foraster de la matèria vaig dir somrient
- Sí, sí. Gràcies per recordar-m'ho però ja ho tenia present.
Frisava per arribar a casa. Em vaig desfer dels vulgars pantalons que duia i amb molta cura vaig extreure els Baldwin de la bossa, els vaig olorar intensament i me’ls vaig posar lentament, molt lentament, ajustant-los al meu cos com una segona pell. Vaig obrir les dues portes de l’armari per poder-me veure per davant i per darrere. No puc ser humil aquí, ja em disculpareu, em quedaven de colló de mico. Ben ajustats i còmodes. Amb ells posats, em vaig estirar al llit i li vaig demanar al ChapGPT informació sobre això que m’havia deixat anar l’assessora de la botiga.
Vaig llegir que era bo rentar-los poc per tal de mantenir el color original, conservar la forma del teixit i reduir el desgast. A més a més, es veu que els texans, com si es tractessin d’unes sabates es van adaptant a tu i com autèntics camaleons es confonen amb les rugositats o asprors de la branca on es camuflen. Mentre m’extasiava amb la lectura i el plaer de viure dins d'ells em van sobrevenir uns dubtes,
quantes hores calien per considerar-se un dia?,
com es comptabilitzava?
No vaig trobar aquesta informació però finalment vaig prescindir-ne per no atabalar-me.
Estava disposat a seguir el consell així que tot i que ho faria de forma intermitent, ja que a la feina no me’ls duria, pensava marcar en el Google calendari els dies que me’ls posava.
Mitjans d’agost, setembre, octubre, novembre, desembre, gener, febrer. Ho portava genial, em sentia a gust. De veritat, no brutejava. Tampoc és que sigui de perdre’m sovint pel bosc com fa la meva germana i el meu cunyat. Uf!, no i a més fent vida en una camper. Màxim quinze dies m’haurien durat.
I aquí el to canvia totalment
Ahir, dia 163 en la celebració d’una calçotada a la masia Can Borrell, tot i estar ben protegit amb el típic pitet que et donen i els guants de plàstic, una maleïda llàntia produïda per la salsa que accidentalment va vessar del darrer calçot que vaig menjar em va enterbolir el dia. De cop tot es va enfosquir com la taca que s’expandia sobre els meus pantalons. Sobre el camal dret, un tret de bala.
Tempesta. Estava a Mordor i a partir d’aquell moment em vaig posar en mode autista. Ja no vaig tocar la carn ni les mongetes de ganxet i molt menys el porró.
-Què callat estàs, noi.
-Sí, ha, ha. Tinc la panxa plena, no n’hauria d’haver menjat tants. (Maleït el moment que vaig deixar-me convèncer de venir)
Per dissimular vaig fer quatre cullerades a la crema catalana i no vaig perdonar el cafè. Després van dir de fer una passejada per fer baixar el dinar però em vaig disculpar dient que tenia un munt d’exàmens per corregir. De tant ofuscat com estava no recordava quin havia estat el trajecte de tornada a casa. Només arribar em vaig despullar completament i vaig portar la roba al cabàs. No me’ls vaig ni mirar. Sabia que havia estat un accident i que ells no tenien res a veure però un regust amarg m’impedia qualsevol tipus de consol ni de disculpa.
Els vaig tenir ben bé una setmana sense tocar-los. El següent dissabte, els vaig posar dins un gibrell i els vaig rentar a mà. M’hi vaig estar una bona estona ensabonant-los i esbandint-los ja que no els volia fregar ni esprémer. L’aigua sortia força bruta però per sort no era blavosa. No estava perdent color. Eren realment bons. La taca semblava que havia marxat. Els vaig estendre i van gotejar tota l’aigua empassada. Cap problema perquè visc als baixos i els rierols que es formaven anaven de dret cap a l'aigüera del mig del pati.
Certament van quedar bé però, desenganyat, els vaig desar a l’armari i de tant en tant me’ls anava posant d’esma, sense alegria.
Qui ho pot entendre? Coses del cap. Ja no em sentia a gust amb ells perquè quan els mirava sempre hi veia la gran taca de salsa.
Imperdonable, talment com si m’haguessin fet el salt.
Els vaig acabar portant a un d’aquests contenidors taronges que hi ha pel barri.
El següent cap de setmana el vaig passar amunt i avall de l’Avinguda Gaudí.
El Poblenou, 4/4/2026
Comentaris