Aquesta finestra que obro i tanco al meu gust pertany a la quotidianitat de la senyora que ara em mira des de la seva habitació del sociosanitari on habita des de fa un temps. Em costa pensar que un fet tan banal en el meu dia a dia, obrir una finestra, ventilar l’habitació, deixar entrar la llum del dia; formi part d’un seguiment acurat per a vostè que mira. Si parlés amb ella em diria que asseguda davant el vidre sap en quin moment del dia pujo o baixo la persiana. La realitat és valorada de forma diferent segons les circumstàncies dels seus observadors.
Em faria saber que mai la tanquem del tot i tindrà raó, als de casa mai ens ha fet gràcia tenir-ho tot a les fosques. Uf! Semblaria un nínxol.
Assegut al cantó del llit m’explicaria com ha après a saber quan és l’hora de dinar, quan toca fer la migdiada o quin és el precís instant en què la venen a ficar al llit. Cronometrat.
Em diria que vigila una llenca de sol, la veu arribar a una de les columnes de la seva habitació i això vol dir que s’aproxima l’hora de la teca. I és ben cert, ja se senten els carros i l’olor de safates verdes amb targes que anuncien els menús “sense”
Sense sal
Sense sucre
Sense gust
S’acaba de mala gana el primer plat i passa al iogurt. Diu que ha pactat amb ella mateixa quin dels dos plats ha de deixar. Vol acabar i per tant, sap que ha de fer el possible per a deixar de viure. Té un pla. Una raonada estratègia. Està cansada d’ aquesta comèdia i vol morir. Estreny ben fort els ulls i posa les mans creuades sobre els seus esquifits pits, amagats sota una camisa de dormir, amb el nom del centre hospitalari. Té el retrat mental de la mort, sap com ha d’esperar-la, però no ve.
Em diria que és ben curiós haver après a controlar el temps de tot un dia i no ser capaç d’obturar el pas de la sorra en el rellotge de la seva vida. Mai arriba i dirà que la culpa la tenen els metges, que l’inflen de pastilles i em demana si jo hi podria fer alguna cosa. Jo li dic que estic de visita i si se’n recorda que sóc el veí de la persiana i ella em diu que sí, que ja ho sap, però que ha de provar-ho tot.
Està summament cansada.
Diu que llençaria les píndoles però que la descobririen ja que, com no es pot aixecar, no sap on podria deixar-les. Jo li dic que les medecines són per evitar-li el dolor i ella em mira com si fos de l’equip contrari. Ens mantenim un moment en un silenci de desconfiança i després em demana que qui sóc jo.
Sóc el de la persiana.
Qui? Ai, no me’n recordo. Tot és molt confús. Tant de bo, demà no hi sigui.
Però apareix un altre dia
i un altre
i un altre i no hi ha forma de posar punt i final a aquesta història acabada. Ja no vol pensar, respirar, mirar, caminar, saber...
No vol conjugar cap més verb. Tan sols busca en el seu llit la solució. Tan sols espera i es desespera i repeteix les coses i mira per la finestra les diferents posicions de la meva persiana i la llenca de sol que ara arriba i ja se senten els carros i tot és circular i es torna a repetir com el gir de les rodes que ara porten les safates del dinar.
I ara em diu que ja té un segle i que és més gran que Kirk Douglas i jo li dic que no m'ho crec. Jo diria que vostè és del vint-i-tres.
Si tu ho dius?
I no em creu, però ella sí que hi creu en un Déu que ara no li permet decidir la seva mort; però clar, no el pot culpar,
Vol una mica d'aigua?
Què? Ai, no sé que em dius. Estic molt contenta que estiguis aquí però em fas patir. Ara estaries fent altres coses. Què faig jo aquí? Ara quan vagi al seu pis podria tancar la finestra del tot? Només per a fer una prova. Potser si vostè deixa el seu pis totalment a les fosques em podré morir perquè ja no tindré res més que mirar i tot serà ben fosc i bell, talment com la mort.
D’acord, ho faré. Per provar-ho no perdem res, oi?
Però la llenca de sol s’aproxima...
Dia rere dia, no hi ha punt final, tan sols minúsculs i juganers grans de sorra que es precipiten irracionalment cap a l’abisme d’un rellotge que voldria tr encat.
A veure si hi ha més sort demà.
Recordi de tancar la finestra. Li prego, em farà un gran favor.
Així ho faré. Ara descansi.
En pau, si pot ser.
Comentaris