Feia vint minuts que havia sortit a buscar tabac. Això li havia dit després de donar un fort cop de porta. Asseguda al sofà va començar a il·lusionar-se al pensar que la utilització de la típica frase de comiat podia ser, en el seu cas, veritat. El cop de porta era habitual en ell, però la frase no. Acostumava a tancar cagant-se en la mare que la va parir. I res més. No ho sabia, dubtava, aquest canvi de fórmula li obria el lícit camí del somni. Els pensaments anaven tan carregats de felicitat que li van deixar un gust dolç als llavis. Una assegurança de vida que s'iniciava tot just el senyor es perdia escales avall buscant urgentment, la barra del bar, el canal de pagament d'alguna "chati" o la discussió futbolística amb algú de l'equip contrari.
-Serà possible?- es deia creuant els dits de les dues mans.
L'enganxada havia estat, si fa no fa, com les altres però aquest cop s'hi havia negat a obrir-se de cames. Altres vegades, després dels crits i les amenaces pactava de calmar-lo entre les seves cuixes, però aquest cop va sortir la Marta revolucionària i s'hi va tancar com una cloïssa en sentir el contacte del perill. Li va treure els braços del damunt, va sortir de l'habitació i va engegar la tele. Ell es va quedar a l'habitació remenant calaixos i remugant com una bèstia ferida.
- Potser aquest canvi de plans inesperat havia activat un fantàstic protocol de fugida? Tant de bo, tant de bo, es deia, mentre es llepava el sucre dels llavis.
Va pensar que el sexe, després o mentre la tempesta, no alleujava la intensitat de l'odi, ja que , sempre, després d'haver cardat, s'alçava, es vestia i marxava sense ni tan sols, mirar quina cara feia. Ja farta, havia valorat el guany que treia cedint el seu cos i havia calibrat que era nul. Si de totes formes aquest inútil fotia el camp emprenyat, per què havia de cedir la seva carn?
Perquè ni tendresa,
ni fem les paus,
ni òsties,
era tan sols carn el que buscava. Carn on buidar la seva mala llet.
Feia 18 anys que es menjava el marró de la seva cagada, de donar el sí en un trist ajuntament del poble. Ja n'hi havia prou. Ara els nois ja estaven a l'institut i ja no tenia necessitat d'anar al darrere amagant i esborrant les proves del delicte. Quan eren menuts havia posat en tota la casa envans de protecció, murs de contenció per evitar-los una mala infantesa com la que havia patit ella. Cap rastre. Tot tenia la seva disculpa,
El pare està enfadat amb la feina,
El pare té molta son,
El pare té mal de cap; no molesteu el pare.
El pare està nerviós, no feu soroll.
Era com una cançó que ella els recitava, com un pare nostre.
Creia que havia negociat prou bé les situacions i que els nanos havien crescut en una família, més o menys, com qualsevol altra. I és clar que alguna vegada havien estat esquitxats de crits i baralles!, però això els passava a qualsevol dels seus companys d'escola.
Enteneu-la, es tractava d'ocultar, amagant el plor, mossegant els llavis i esgarrapant-se les mans, el dolor; però no podia evitar alguns moments caòtics. En aquelles situacions la tristor els embargava però, de seguida, oblidaven els temors gràcies a les urgents disculpes que ella inventava i els proporcionava.
Als seus fills se'ls veia bons nois i mai, de l'escola, l'havien cridat. Ans al contrari, bones notes i comentaris positius en l'agenda per part de les tutores. N'estava orgullosa, havia fet una bona feina. Els havia protegit, amb actuacions memorables, d'una brutal guerra, en el bell mig del saló de casa.
Feia dues hores que havia marxat i al calaix de l'habitació no hi eren les dues llibretes d'estalvi. De la safata de vidre del menjador havien desaparegut les claus del cotxe i la seva cartera de pell amb cremallera jeia buida i estripada, envoltada de papers i monedes, al terra de la cuina. Havia arreplegat amb tot. Semblava l'escena d'un robatori i tenia molt clar que no avisaria la policia.
N'estava feliç. Molt feliç. Mentre passejava per casa anava trobant noves proves d'un desitjat pressentiment.
Tant de bo, pogués dir-los als fills que bon vent i barca nova i que el pare els havia fet un bon regal : passar el Nadal sense ell.
Asseguda, de nou al sofà, li va semblar que el gust dolç del llavis provenia d'una peça de torró.
Tot i ser festa, demà faria canviar el pany de la porta
Comentaris
Petons