cosesquenoespodentocar

Totes les clivilles metàl.liques i els tacs de fusta van començar a saltar. Els cargols rovellats de cabota allen es van desenroscar a gran velocitat. En sentir el cruixir de la fusta vaig alçar la vista i, en un tres i no res, vaig contemplar com es va desmuntar tot aquell moble. Ni temps per aixecar-me de la cadira! Tot va ser molt ràpid. Sobre el gres català de la biblioteca es van barrejar centenars de llibres de literatura diversos i les cares sorpreses del meu grup d’alumnes. En trencar-se el mobiliari, de les prestatgeries van començar a caure aventures de pirates, regles d’ortografia, mapes de continents, problemes d’àlgebra, el motor d’un cotxe peça a peça i fins i tot un experiment de física amb una pell de pollastre. Serpentejant sota les taules es van sentir fulls rebregats i renecs. Llibres oberts i tancats van ferir de cultura el meu grup de lectura.

Hi havia una vegada, el príncep Xaquir que, assegut en el seu cavall Alberan , va tenir un desig. Li va passar pel cap convertir-se, per un dia, en un senzill pastor d’ovelles. Al galop, va entrar al castell, va pujar a les seves estances i ajudat pels seus criats més fidels, es va vestir de la forma més humil que va poder. Il·lusionat pel seu experiment, va sortir de palau i vigilant de no ser descobert es va perdre pels carrers estrets de Bugaz . Aquell home que es dirigia, a bon pas, cap als afores de la ciutat va passar desapercebut entre venedors de roba, sedes, verdures, fruites i olors. A dos quilòmetres, al bell mig de la vall de Barai-ka-lud, va trobar un ramat de cabres i ovelles. Feliç, es va animar i va començar a xiular intentant semblar un veritable cabrer de tota la vida. Els animals que allà estaven pastant, en sentir el so d’un desconegut, van alçar el cap i neguitosos es van començar a desplaçar en direcció al penya-segat de Razimà ....

Teníem el fanal encès i ens estàvem menjant l’entrepà de truita. La mar estava en calma i sobre l’aigua es veia el camí de llum que dibuixava una lluna plena. A la punta de la nostra canya telescòpica havíem enganxat un picarol amb una pinça metàl·lica. De tant en tant, m’aixecava de la cadira de càmping i donava una volta del fil sobre el meu dit. Res. Tornava a seure i a donar compte del meu xicletós sopar. Les mans em feien olor a suc de cuc i a mar salada. Pensava que potser ja no hi havia esquer, em tornava a alçar, recollia. Intacte. Llençava el més lluny possible el plom i cap a les roques a jugar amb el meu cosí i tres gats afamats. Després de tres quarts d’hora sense ni una llepadeta, delegava en el meu oncle, el fantàstic i noble art de la pesca. Nosaltres ens perdíem entre les ombres de les roques i ja no apareixíem fins a l’hora de plegar veles.

Davant del mirall es va trobar esplèndida. Estava contenta d’haver comprat el vestit. Havia quedat amb el seu xicot per veure una pel·lícula i sopar. Mentre esperava a la porta del cinema, somreia perquè sabia que en Josep la miraria de dalt a baix i començaria a llençar-li floretes. Trigava i va decidir posar-se a la cua i comprar les entrades. Quan ja les tenia hi va arribar. Es va disculpar, li va fer un petó i li va demanar si ja tenia les entrades. Ella, després de l’abraçada es va enretirar per tal que la pogués veure. El noi va començar a mirar la cartellera dels films que passaven a les diferents sales. Es van posar a la fila d’entrada, van seure a les seves localitats i, mentre es tancaven els llums, a la Núria li va caure una llàgrima de desil·lusió.

Quan jo estalvio no em quedo a casa. No!, de cap manera. Agafo el metro i me’n vaig al centre. Miro els aparadors de les botigues i escullo tot allò que m’agradaria comprar. Anoto els preus i sumo. Arribo a casa i en una llibreta petita d’espirals escric els noms dels articles i el preu. Anell de fusta amb motius vegetals; 12€, samarreta de J.B.P ; 14€, polsera d’argent envellit; 24€, i així vaig fent. Quan veig el total del que em podia haver gastat i no ho he fet em poso molt contenta.