Teníem el fanal encès i ens estàvem menjant l’entrepà de truita. La mar estava en calma i sobre l’aigua es veia el camí de llum que dibuixava una lluna plena. A la punta de la nostra canya telescòpica havíem enganxat un picarol amb una pinça metàl·lica. De tant en tant, m’aixecava de la cadira de càmping i donava una volta del fil sobre el meu dit.
Res.
Tornava a seure i a donar compte del meu xicletós sopar. Les mans em feien olor a suc de cuc i a mar salada. Pensava que potser ja no hi havia esquer, em tornava a alçar, recollia. Intacte. Llençava el més lluny possible el plom i cap a les roques a jugar amb el meu cosí i tres gats afamats. Després de tres quarts d’hora sense ni una llepadeta, delegava en el meu oncle, el fantàstic i noble art de la pesca. Nosaltres ens perdíem entre les ombres de les roques i ja no apareixíem fins a l’hora de plegar veles.
Comentaris