Salta al contingut principal

El príncep que havia desitjat, per un dia, ser pastor



Hi havia una vegada, el príncep Xaquir que, assegut en el seu cavall Alberan, va tenir un desig. Li va passar pel cap convertir-se, per un dia, en un senzill pastor d’ovelles.
Al galop, va entrar al castell, va pujar a les seves estances i ajudat pels seus criats més fidels, es va vestir de la forma més humil que va poder. Il·lusionat pel seu experiment, va sortir de palau i vigilant de no ser descobert es va perdre pels carrers estrets de Bugaz. Aquell home que es dirigia, a bon pas, cap als afores de la ciutat va passar desapercebut entre venedors de roba, sedes, verdures, fruites i olors.
A dos quilòmetres, al bell mig de la vall de Barai-ka-lud, va trobar un ramat de cabres i ovelles. Feliç, es va animar i va començar a xiular intentant semblar un veritable cabrer de tota la vida. Els animals que allà estaven pastant, en sentir el so d’un desconegut, van alçar el cap i neguitosos es van començar a desplaçar en direcció al penya-segat de Razimà. Yosuf Ram, el vell pastor d’aquelles bèsties, ràpidament , en veure el moviment perillós dels ovins va ordenar el seu gos adreçar la situació. Bordant, mossegant i amb molt ofici, el quisso els va controlar en un tres i no res. El pelut Rubal tenia la mà trencada. Sabia fer la seva feina i aquells xais el coneixien i el respectaven.
Un cop tot en ordre, en Yusuf va agafar una pedra i la va llençar contra aquell que pretenia destorbar la pau de la ramada. L’home havia après, amb l’ofici, a comunicar-se a cops de roc. Vaja, que tenia molt bona punteria. Així que, el projectil va anar a petar al bell mig del lloc on havia posat la mirada.
Estabornit a terra, Xaquir va començar a queixar-se i sanglotar de dolor. De seguida, tot el rostre es va omplir de sang. El vell rabadà, amb parsimònia, es va acostar a veure qui era i què pretenia aquell pallús. Des que era petit, el seu pare li havia inculcat la dita: “Primer el roc i després, parlem-ne”. Es va ajupir, li va treure les mans de la cara i després de netejar-li amb un mocador de farcell, on guardava un rosegó de pa del dinar, va comprovar, amb espant, aixecant-se i donant un pas enrera, que aquell home ferit era el seu príncep. Després dels
Disculpeu-me, senyor,jo no sabia!
Ai, senyor!, què he fet Alà meu!

i cap endins

Ostres, ara sí que he begut oli!
Segur que em pelen!
va córrer, com un esperitat, cap al poble a demanar ajuda i de seguida, va tornar amb un exèrcit de criats, soldats, metges i crits d’espant. Van trobar Xaquir, assegut en una roca i acaronant Rubal. El gos aprofitava per llepar-li la sang resseca. En realitat, va resultar ser una ferida superficial. Va disculpar el pastor i a cavall, amb tot el seu seguici, va retornar a casa.
Al dia següent, el jove hereu va sortir al balcó a prendre el sol; amb un trau, un nyanyo i un pensament sota el turbant,
Des d’on era es contemplava molt bé el seu poble.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Qui ets?

                                          En un instant et canvia la vida  El meu marit després de caure de lloros saltant per les roques ha esdevingut xinès.  Jo no he vist com queia. M'ha dit vaig a fer una foto des d'aquell punt d'allà. Vols dir? Compte!, fa molt de vent i et pot llençar a terra. No és cap broma, és la Therese i han dit que afectarà molt aquí, a Les Canàries. Ai que la patirem! Bah!  I passat una estona ha aparegut eixugant-se amb una mascareta blava, tota tenyida d'un vermell ben viu, els regalims de sang que li baixaven per la cara .  HE CRIDAT, m'he espantat i en un primer moment l'he volgut renyar però de seguida he tret mocadors de paper per ajudar-lo a netejar-se. Llàstima d'ampolla d'aigua que teníem desada al maleter. De fet havia de ser una llambregada ràpida als penya-segats però com sempre el senyoret...   No deia res, emp...

COSETES DE LES PARELLES I L’AMOR

  ( Bescanviable en personatges i tipus de molèsties) A ell li encantava la pluja. De fet només sentir el primer repicar de les gotes contra la teulada ja li venien unes ferotges ganes de cantar. I ho feia, malament, però ho feia. No tenia cap prioritat, podia taral·lejar flamenc com el salt de plens de la Patum.   Era cansat, repetitiu i sense gràcia pensava ella quan en sentir ploure ja iniciava el procés d'emmurriar-se. Tot li semblava malament i en silenci maleïa l'alegria del seu company. Ell era humit i ella de secà. Li venien basques que intentava dissimular quan sota el gran paraigües negre la seva parella iniciava algunes passes simulant Gene Kelly. Ella es deia, mentre estrenyia fort els punys " suplico que no passi; si s'agafa al fanal del carrer i fa la famosa giravolta de la pel•lícula no podré suportar-ho i perbocaré davant seu”. Se' l mirava amb una barreja de pena i vergonya. Moll com un pollastre sense cap no feia cap mena de gràcia. En realitat s...

POTENCIALITATS

  Avui ho hem comentat amb l'Aurora. Tots devem ser si no els millors sí molt traçuts en alguna cosa però no hem tingut la sort de descobrir-ho. Això ens ha vingut perquè parlàvem que a vegades quan et despertes t'adones que alguna part del cos encara està adormida. M'ha dit que a ella li passa amb les mans. Llavors jo he anat a comprovar si jo les tenia adormides i alçant els braços he obert i tancat les mans repetidament i he vist que tenia una certa facilitat en fer aquest exercici i m'he dit ves que no hagués estat un bon castaluenyer? Llavors mig rient hem muntat gires per tot el Japó i espectacles de molt d'èxit a la capella de Santa Anna, sí, allà on sempre anuncien guitarra flamenca. Qui em pot negar que si de ben petit, dins una família d'artistes, els reis m'haguessin portat unes castanyoles i m'hi hagués dedicat amb gràcia, acompanyat de bons mestres, no hauria arribat a ser un dels grans, per no dir el més gran solista d'aquest petit i...