Hi havia una vegada, el príncep Xaquir que, assegut en el seu cavall Alberan, va tenir un desig. Li va passar pel cap convertir-se, per un dia, en un senzill pastor d’ovelles.
Al galop, va entrar al castell, va pujar a les seves estances i ajudat pels seus criats més fidels, es va vestir de la forma més humil que va poder. Il·lusionat pel seu experiment, va sortir de palau i vigilant de no ser descobert es va perdre pels carrers estrets de Bugaz. Aquell home que es dirigia, a bon pas, cap als afores de la ciutat va passar desapercebut entre venedors de roba, sedes, verdures, fruites i olors.
A dos quilòmetres, al bell mig de la vall de Barai-ka-lud, va trobar un ramat de cabres i ovelles. Feliç, es va animar i va començar a xiular intentant semblar un veritable cabrer de tota la vida. Els animals que allà estaven pastant, en sentir el so d’un desconegut, van alçar el cap i neguitosos es van començar a desplaçar en direcció al penya-segat de Razimà. Yosuf Ram, el vell pastor d’aquelles bèsties, ràpidament , en veure el moviment perillós dels ovins va ordenar el seu gos adreçar la situació. Bordant, mossegant i amb molt ofici, el quisso els va controlar en un tres i no res. El pelut Rubal tenia la mà trencada. Sabia fer la seva feina i aquells xais el coneixien i el respectaven.
Un cop tot en ordre, en Yusuf va agafar una pedra i la va llençar contra aquell que pretenia destorbar la pau de la ramada. L’home havia après, amb l’ofici, a comunicar-se a cops de roc. Vaja, que tenia molt bona punteria. Així que, el projectil va anar a petar al bell mig del lloc on havia posat la mirada.
Estabornit a terra, Xaquir va començar a queixar-se i sanglotar de dolor. De seguida, tot el rostre es va omplir de sang. El vell rabadà, amb parsimònia, es va acostar a veure qui era i què pretenia aquell pallús. Des que era petit, el seu pare li havia inculcat la dita: “Primer el roc i després, parlem-ne”. Es va ajupir, li va treure les mans de la cara i després de netejar-li amb un mocador de farcell, on guardava un rosegó de pa del dinar, va comprovar, amb espant, aixecant-se i donant un pas enrera, que aquell home ferit era el seu príncep. Després dels
Disculpeu-me, senyor,jo no sabia!
Ai, senyor!, què he fet Alà meu!
i cap endins
Ostres, ara sí que he begut oli!
Segur que em pelen!
va córrer, com un esperitat, cap al poble a demanar ajuda i de seguida, va tornar amb un exèrcit de criats, soldats, metges i crits d’espant. Van trobar Xaquir, assegut en una roca i acaronant Rubal. El gos aprofitava per llepar-li la sang resseca. En realitat, va resultar ser una ferida superficial. Va disculpar el pastor i a cavall, amb tot el seu seguici, va retornar a casa.
Al dia següent, el jove hereu va sortir al balcó a prendre el sol; amb un trau, un nyanyo i un pensament sota el turbant,
Des d’on era es contemplava molt bé el seu poble.
Comentaris