Aquell vaixell havia de sortir de port i el capità va reclamar la presència del pràctic per realitzar la maniobra. Mentre la nau començava a ciavogar dins la dàrsena, la llanxa dels pràctics va posar proa al canal de sortida del moll. Allà van posar punt mort i van esperar que el client posés rumb a mar obert.
La petita i veloç embarcació es va acostar a la paret metàl·lica d’estribord del vaixell i el pràctic va pujar les escales de corda que menaven a la comporta que comunicava amb la cuina. Va entrar dins la nau i pels passadissos es va dirigir cap al pont mentre el pilot es separava i els avançava deixant un rastre d’escuma encesa sota la claror de la lluna.
Fins aquest moment tot es feia segons el full de ruta i la reglamentació portuària. En Felip hi tenia la mà trencada. Es coneixia més bé el port que els carrers del seu barri. Fill de Gràcia. Tot correcte, tot en el seu temps, tot rutinari, excepte....
Aquella noia va sortir de la cabina interior 323 de la coberta 3 i me’l va agafar, me’l va fer entrar dins el seu cau i no sé que caram li va fer o li va dir, el cas és que el noi no va ser el mateix. Quan va obrir la porta duia un somriure alienat al rostre i xiulava una cançó d’antics cavallers de fortuna. Va pujar al pont. Va fer sortir la nau i es va acomiadar del comandament i la marineria i de nou es va dirigir cap a la petita comporta que encara restava oberta. El company ja l’esperava amb la llanxa enganxada a 20 centímetres del buc de passatgers.
En Felip va baixar les escales, va fer un saltironet i va entrar a la cabina. Va intercanviar quatre mots amb el pilot, va sortir i va tornar a pujar les escales. El contramestre i el cuiner es van quedar perplexos davant aquesta alteració del programa reglamentari. S’hauria deixat alguna cosa a bord? Alguna novetat d’última hora? Es preguntaven els de dins mentre veien tornar a pujar el de fora.
- Tanqueu comporta, em quedo. –va dir mentre es treia els cabells de la cara
- Com?- Sorprès va contestar el contramestre
- Em quedo a la vostra nau. Vaig amb vosaltres fins a Menorca- va contestar amb contundència, talment com si acabés de pujar a un taxi i tingués pressa i poques ganes de xerrar.
- Però pràctic....- Totalment sorprès i preocupat va intentar demanar el cuiner
- Tanqueu comporta, collons. Proa a les illes- Va cridar per sobre la fressa dels motors que feien sentir les seves revolucions des de la sala de màquines.
El contramestre va fer cas i va donar ordres de tancar. Tres mariners destinats a cuina s’hi van posar. El pràctic va enfilar el passadís que moments abans havia trepitjat i traient-se l’anorac va picar la porta 323. La dona va obrir i se li va llençar al coll. Me’l va agafar i me’l va tancar dins la cabina.
D’allà no van sortir en tota la travessia. El comandant va donar ordres de no fer absolutament res. Va argumentar que l’home havia fet correctament la seva feina traient el vaixell del port de Barcelona, i per tant ell no tenia cap retret a fer-li. Deixava en mans del servei de seguretat de la companyia la resolució del conflicte, ja que el pràctic havia passat a ser polissó.
En arribar a Maó, dos guàrdies portuaris s’hi van presentar davant la cabina 323. Van picar, els van obrir, van entrar i a l’instant van sortir. Van enfilar el camí del pont per informar el comandant.
- Què? –va preguntar entre expectant i morbós
- Res. Que s’han enamorat- va contestar un d’ells
- Com? Així de cop? Amb una mirada en el passadís del meu vaixell? – tot incrèdul ell
- Sí senyor, això diuen – va apuntar un
- I la veritat és que semblen fets un per l’altre- va rematar l’altre
- Però i la feina? i la família? I les responsabilitats?- va dir tot preocupat el contramestre
- Sí, li hem demanat i ens ha contestat molt segur d’ell mateix que ja estava avorrit de tot. Que volia provar una nova aventura. Que la vida era molt curta i volia aprofitar-la, això va dir, senyor- va explicar el guàrdia amb cara d’entendre les raons esgrimides per l’ex-pràctic
- La noia és molt simpàtica i està molt bé. Es veu que té una botiga de roba que dissenya ella mateixa a Alaior i necessita algú que l’ajudi a la botiga- Va dir el guàrdia més jove.
- Molt bé.-va tancar el capità- ja s’ho faran.
- Senyor, hi ha alguna cosa més. Ens han demanat si els pot casar abans de baixar del vaixell.
- Miri, que facin la seva vida però que a mi no m’emboliquin. Que no m’emprenyin que això no és Amèrica. – va acabar mentre es posava la jaqueta, es calava la gorra i sortia al pont a prendre l’aire.
Comentaris