La història del pop i un senyor de la província de Múrcia

L’hem estat perseguint una bona estona. Hem jugat, hem cridat dins i fora de l’aigua quan ja crèiem que el teníem i, finalment, hem renegat a cor un “me catxis la mar” quan ha saltat del salabret i ha nedat, amb força estil, tot s’ha de dir, fins a filtrar-se sota una roca plana que hi havia just sota els nostres peus de plàstic allargats.

La colla ens hem fet una mirada embafada a través de les ulleres. Hem sospirat pels tubs i de seguida ens hem entès. Calia pescar-lo el més aviat possible. No hi havia temps per preparar estratègies submarines. Com he dit abans, l’amagatall de l’octopusi era una pedra plana i es podia agafar bé. Més o menys tindria un metre quadrat. Hem agafat aire i ens hem capbussat. L’hem pogut moure una mica i això ens ha motivat per fer un segon intent encara més vigorós. Segon intent i la roca s’ha desplaçat totalment. Ni rastre del pop. Fracàs? De cap manera. Ara sí que ens hem reunit. Com si es tractés de la preparació d’una jugada de waterpolo. Hem lligat, com hem pogut, els nostres braços sobre les nostres espatlles, hem acostat orelles al mig del cercle i l’Alba, el Pau, el Miguel, l’Aleix i en Jaume hem decidit fer el darrer esforç. La idea era girar totalment la roca.

Cap a dins! Sorprenentment hem pogut fer l’operació amb una estranya facilitat. Semblava pedra tosca. Alguna cosa havia canviat. Aquell amagatall rocós tenia una altra consistència. Era com plàstic dur, talment com l’illa dels pirates de Playmòbil. Hem esperat a que s’aclarís l’aigua, remoguda de sorra pel gran rebombori. Breus instants després estàvem examinant amb una certa urgència el terra. Sabeu què hi havia? Millor dit, qui hi havia?

No em creureu!

Sota aquella estranya pedra, estirat panxa enlaira hi havia un senyor de Lorca-Sutullena(suposo, ja que portava una samarreta de les festes d’aquest poble) treient bombolles tot tranquil.lot ell. Semblava Julius Brown, el professor farsant i simpàtic de “La bruixa principiant”. Espaaaaaantats, igual o més que Scooby Doo, hem alçat el cap i hem sortit de l’aigua cames i braços ajudeu-me. De l’ensurt hem empassat tota l’aigua de la cala Pregonda. Hem corregut cap a les tovalloles, on estaven les mares, casa i per tant la nostra salvació.

• Què us passa que sortiu de l’aigua tan esverats? Ha dit l’Aurora, sospitant una malifeta marina.

• Hi ha un senyor dins l’aigua!!!! –ha respost l’Alba, histèrica.

• I què? Estranyada ha demanat la Isabel.

En aquells moments sortia de l’aigua aquell personatge i es dirigia cap a on érem. Amb banyador a quadres i samarreta de la parròquia d’aquesta província de Múrcia(sota l’explosió de pirotècnia) arrapada al cos, ens mira, el mirem, s’acosta estossegant i ens amolla:

• Que, chavales, os he asustao, ¿ verdá?

• ?

• Dirigint-se més aviat a les mares – A mi me encanta la playa. Me meto por todos los sitios que veo y claro los xavalillos no esperaban que yo estuviera allí y han salio disparaos. Jolín como nadan de rápido con esos pies! Que majetes són! Disculpen, son sus madres?

• Sí señor, (totes dues fent visera amb la mà ja que els venia el sol de cara) todos. Bueno, este más grande no, je, je (digué l’Aurora dirigint-se a qui us explica la història) pero como si lo fuera, je, je.

• ¿Te gusta también el agua, no? –dirigint-se a mi..

• Y tanto y tanto, más que a los calamares! (Força convincent)

• Buag!, ¡el verano es estupendo!(silenci) y bueno, pues ya les dejo. Adiós y que tengan unas buenas vacaciones. –i va girar cua.

• Tots –Y, y, usted también!

I tal com havia sortit de l’aigua, va desaparèixer. El paio es va submergir i ja no el vam tornar a veure.

• Nens!,Alba! Jaume! Qui era aquest senyor? – van demanar les mares encara encantades.

• Mama, mama, aquell senyor estava sota la pedra on s’havia amagat el pop, ja us ho em dit!

–ja una mica més tranquil.la, l’Alba.

• Aurora, estaria bussejant com ells i no se l’esperaven i s’han espantat –digué convençuda la mare del Miguel i el Pau.

• Sí, és clar! –assentí l’Aurora.

• Sí, és clar, sense tub ni ulleres, ni peus ni res. I amb aquella samarreta! –murmurà, irònic, l’Aleix.

• Mama, no m’ho puc creure! Aquell senyor és un pop! –cridà en Pau.

• Sí, sí, je, je...un senyor pop! –totes dues amb un evident to burleta.

• Va insistir en Pau, el més petit de la colla –Mama, el pop que perseguíem s’ha transformat en aquell senyor!

• Pau, posa’t sota el para-sol que ja estàs una mica vermell –La Isabel, tancant la conversa –em sembla que s’ha cremat una mica! –mirant la seva col.lega.

• Podria ser el que diu el tete. Aquell senyor ha aparegut just en el moment que el nostre pop ha desaparegut. Quina casualitat! –apuntà un Miguel escèptic.

Jo crec que aquell home de la comunitat murciana era la metamorfosi del pop que, per tal de fugir es va convertir en algú que passés desapercebut. Jo això ho puc pensar, però no els ho puc dir. No els puc inflar el cap amb aparicions de murcians en aigües del Mediterrani. Així que vaig empassar saliva i vaig dir:

• Nens, Alba, tornem a l’aigua a veure si amb una mica de sort trobem una estupenda senyora d’Ourense. Je, je. (posant veu de Torrente)

Ens vam tornar a calçar l’equip d’exploració submarina i , lentament, (encara no ho teníem del tot clar) ens vam posar a nedar cap a l’illa que teníem just davant. En cap moment vam enfonsar el cap. Mentre nedava i ,com sempre, anava comptant que no em faltés cap integrant, em va assaltar un pensament:

(Hem estat de sort. Aquesta aventura la recordarien tota la vida)