Salta al contingut principal

La història del pop i un senyor de la província de Múrcia



L’hem estat perseguint una bona estona. Hem jugat, hem cridat dins i fora de l’aigua quan ja crèiem que el teníem i, finalment, hem renegat a cor un “me catxis la mar” quan ha saltat del salabret i ha nedat, amb força estil, tot s’ha de dir, fins a filtrar-se sota una roca plana que hi havia just sota els nostres peus de plàstic allargats.
La colla ens hem fet una mirada embafada a través de les ulleres. Hem sospirat pels tubs i de seguida ens hem entès. Calia pescar-lo el més aviat possible. No hi havia temps per preparar estratègies submarines. Com he dit abans, l’amagatall de l’octopusi era una pedra plana i es podia agafar bé. Més o menys tindria un metre quadrat. Hem agafat aire i ens hem capbussat. L’hem pogut moure una mica i això ens ha motivat per fer un segon intent encara més vigorós. Segon intent i la roca s’ha desplaçat totalment. Ni rastre del pop. Fracàs? De cap manera. Ara sí que ens hem reunit. Com si es tractés de la preparació d’una jugada de waterpolo. Hem lligat, com hem pogut, els nostres braços sobre les nostres espatlles, hem acostat orelles al mig del cercle i l’Alba, el Pau, el Miguel, l’Aleix i en Jaume hem decidit fer el darrer esforç. La idea era girar totalment la roca.
Cap a dins! Sorprenentment hem pogut fer l’operació amb una estranya facilitat. Semblava pedra tosca. Alguna cosa havia canviat. Aquell amagatall rocós tenia una altra consistència. Era com plàstic dur, talment com l’illa dels pirates de Playmòbil. Hem esperat a que s’aclarís l’aigua, remoguda de sorra pel gran rebombori. Breus instants després estàvem examinant amb una certa urgència el terra. Sabeu què hi havia? Millor dit, qui hi havia?
No em creureu!
Sota aquella estranya pedra, estirat panxa enlaira hi havia un senyor de Lorca-Sutullena(suposo, ja que portava una samarreta de les festes d’aquest poble) treient bombolles tot tranquil.lot ell. Semblava Julius Brown, el professor farsant i simpàtic de “La bruixa principiant”. Espaaaaaantats, igual o més que Scooby Doo, hem alçat el cap i hem sortit de l’aigua cames i braços ajudeu-me. De l’ensurt hem empassat tota l’aigua de la cala Pregonda. Hem corregut cap a les tovalloles, on estaven les mares, casa i per tant la nostra salvació.
  • Què us passa que sortiu de l’aigua tan esverats? Ha dit l’Aurora, sospitant una malifeta marina.
  • Hi ha un senyor dins l’aigua!!!! –ha respost l’Alba, histèrica.
  • I què? Estranyada ha demanat la Isabel.
En aquells moments sortia de l’aigua aquell personatge i es dirigia cap a on érem. Amb banyador a quadres i samarreta de la parròquia d’aquesta província de Múrcia(sota l’explosió de pirotècnia) arrapada al cos, ens mira, el mirem, s’acosta estossegant i ens amolla:
  • Que, chavales, os he asustao, ¿ verdá?
  • ?
  • Dirigint-se més aviat a les mares – A mi me encanta la playa. Me meto por todos los sitios que veo y claro los xavalillos no esperaban que yo estuviera allí y han salio disparaos. Jolín como nadan de rápido con esos pies! Que majetes són! Disculpen, son sus madres?
  • Sí señor, (totes dues fent visera amb la mà ja que els venia el sol de cara) todos. Bueno, este más grande no, je, je (digué l’Aurora dirigint-se a qui us explica la història) pero como si lo fuera, je, je.
  • ¿Te gusta también el agua, no? –dirigint-se a mi..
  • Y tanto y tanto, más que a los calamares! (Força convincent)
  • Buag!, ¡el verano es estupendo!(silenci) y bueno, pues ya les dejo. Adiós y que tengan unas buenas vacaciones. –i va girar cua.
  • Tots –Y, y, usted también!
I tal com havia sortit de l’aigua, va desaparèixer. El paio es va submergir i ja no el vam tornar a veure.
  • Nens!,Alba! Jaume! Qui era aquest senyor? – van demanar les mares encara encantades.
  • Mama, mama, aquell senyor estava sota la pedra on s’havia amagat el pop, ja us ho em dit!
–ja una mica més tranquil.la, l’Alba.
  • Aurora, estaria bussejant com ells i no se l’esperaven i s’han espantat –digué convençuda la mare del Miguel i el Pau.
  • Sí, és clar! –assentí l’Aurora.
  • Sí, és clar, sense tub ni ulleres, ni peus ni res. I amb aquella samarreta! –murmurà, irònic, l’Aleix.
  • Mama, no m’ho puc creure! Aquell senyor és un pop! –cridà en Pau.
  • Sí, sí, je, je...un senyor pop! –totes dues amb un evident to burleta.
  • Va insistir en Pau, el més petit de la colla –Mama, el pop que perseguíem s’ha transformat en aquell senyor!
  • Pau, posa’t sota el para-sol que ja estàs una mica vermell –La Isabel, tancant la conversa –em sembla que s’ha cremat una mica! –mirant la seva col.lega.
  • Podria ser el que diu el tete. Aquell senyor ha aparegut just en el moment que el nostre pop ha desaparegut. Quina casualitat! –apuntà un Miguel escèptic.
Jo crec que aquell home de la comunitat murciana era la metamorfosi del pop que, per tal de fugir es va convertir en algú que passés desapercebut. Jo això ho puc pensar, però no els ho puc dir. No els puc inflar el cap amb aparicions de murcians en aigües del Mediterrani. Així que vaig empassar saliva i vaig dir:
  • Nens, Alba, tornem a l’aigua a veure si amb una mica de sort trobem una estupenda senyora d’Ourense. Je, je. (posant veu de Torrente)
Ens vam tornar a calçar l’equip d’exploració submarina i , lentament, (encara no ho teníem del tot clar) ens vam posar a nedar cap a l’illa que teníem just davant. En cap moment vam enfonsar el cap. Mentre nedava i ,com sempre, anava comptant que no em faltés cap integrant, em va assaltar un pensament:
(Hem estat de sort. Aquesta aventura la recordarien tota la vida)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Qui ets?

                                          En un instant et canvia la vida  El meu marit després de caure de lloros saltant per les roques ha esdevingut xinès.  Jo no he vist com queia. M'ha dit vaig a fer una foto des d'aquell punt d'allà. Vols dir? Compte!, fa molt de vent i et pot llençar a terra. No és cap broma, és la Therese i han dit que afectarà molt aquí, a Les Canàries. Ai que la patirem! Bah!  I passat una estona ha aparegut eixugant-se amb una mascareta blava, tota tenyida d'un vermell ben viu, els regalims de sang que li baixaven per la cara .  HE CRIDAT, m'he espantat i en un primer moment l'he volgut renyar però de seguida he tret mocadors de paper per ajudar-lo a netejar-se. Llàstima d'ampolla d'aigua que teníem desada al maleter. De fet havia de ser una llambregada ràpida als penya-segats però com sempre el senyoret...   No deia res, emp...

30 de febrer

 S'està preparant una gran estafa que t'afecta.   Te l'explico. Saps que hi estem pendents del teu dia a dia, del resum setmanal i et felicitem tots els mesaris; es pot dir que et fem tan bon seguiment com ho fan els aficionats d'un club o els periodistes especialitzats en el devenir de la monarquia anglesa, per posar dos exemples.  I que està a punt de succeir? Doncs que aquest mes té 28 dies i tu vas néixer el 30. No ens hem saltat cap i ara, avui, estem just a la vora d'un enorme penya-segat que ens aboca a un mes de març, amb urgències per fer-se present que no dona marge a afegir un 29, 30 encara que sigui en un racó del calendari i amb els números ben petits.   Què ens queda? Fer una trampa mental i desitjar-te feliç mes el diumenge, 2. Crec que tu i totes les que estan en la mateixa situació hauríeu de rebre una compensació al llarg de la vostra vida. Dono algunes idees  - rebaixa d' un punt a l'IRPF o perllongar el carnet jove cinc anys per p...

COSETES DE LES PARELLES I L’AMOR

  ( Bescanviable en personatges i tipus de molèsties) A ell li encantava la pluja. De fet només sentir el primer repicar de les gotes contra la teulada ja li venien unes ferotges ganes de cantar. I ho feia, malament, però ho feia. No tenia cap prioritat, podia taral·lejar flamenc com el salt de plens de la Patum.   Era cansat, repetitiu i sense gràcia pensava ella quan en sentir ploure ja iniciava el procés d'emmurriar-se. Tot li semblava malament i en silenci maleïa l'alegria del seu company. Ell era humit i ella de secà. Li venien basques que intentava dissimular quan sota el gran paraigües negre la seva parella iniciava algunes passes simulant Gene Kelly. Ella es deia, mentre estrenyia fort els punys " suplico que no passi; si s'agafa al fanal del carrer i fa la famosa giravolta de la pel•lícula no podré suportar-ho i perbocaré davant seu”. Se' l mirava amb una barreja de pena i vergonya. Moll com un pollastre sense cap no feia cap mena de gràcia. En realitat s...