cosesquenoespodentocar

Maleït sigui el moment que li vaig tocar l’esquena i li vaig dir : -Ostres, Daniel, què fas per aquí? Que havia vingut a viure al barri. Que per fi havia pogut retornar i que vivia en uns pisos nous que havien fet en els antics terrenys que ocupaven La Font del Vidre o Can Girona, ara no me’n recordo ben bé on m’havia dit; a Enna, ara Ramon Turró. Vaja que després de 20 anys tornava als carrers on havíem passat la infantesa. Que després de voltar en pisos de lloguer per Sants, Joanic i Sant Antoni, per fi ja era al Poble Nou i collons s’havia fotut en un pis de quatre habitacions i atenció, dos “quartos de bany”. Impossible en aquella època de casetes petites, te’n recordes? 20 0 25 metres quadrats a tot estirar; cuines de petroli i bany al safareig. Cansat de voltar i pagar quantitats desorbitades en autèntics antres, finalment, havia pogut fer un raconet per poder donar una entrada.  Tant la meva dona com jo estem molt contents. Ella és de Gràcia de tota la vida. Allà hi...

En Bautista era el nou cambrer del bar L’Aranya d’Alfons X (equis, com diuen els pelats del barri) El noi era el nou fitxatge que venia a substituir en Baldiri, ja que aquest havia tingut la brillant idea de plegar i fer-se artiller professional del magnífic exèrcit espanyol. Massa tele i còmics veia en Baldiri. Bé, doncs, ara qui ens havia de servir el cigaló de després de dinar seria en Bauti. Ja el teníem batejat. Pantaló negre, camisa blanca ben planxada i força simpatia, el noi tenia bones maneres. Sabia el seu ofici. No sé on havia après però feia uns combinats espectaculars. En això i en moltes altres coses aquest superava al nostre desertor. Canviar la fidel parròquia per coronels, capitans, comandants i sergents “txusquerus” ... ! Canviar cafès, copes de petroli, barreges, trifàsics...per cogombres metàl•lics, metxes i un bazooka, ai vés! La gent, després de plegar de la jornada laboral i abans de pujar a ca seva, feia la paradeta a la cantina. Asseguts en tambor...

Els agradava llançar pedres i trencar coses. Sabien combinar els dos esports. Petaven els vidres de les parades d’autobusos, d’algun aparador de roba de moda, dels fanals, de les finestres de l’escola i de l’institut. Fins i tot i amb una mica d’encert el vidre de les ulleres de cul d’ampolla del paio més imbècil, segons ells, de tot l’insti. En tenien la mà trencada, molt entrenament i força traça. Eren els “mendas” més canyeros del barri. Si més no, aquest era el comentari general pels passadissos de 2n d’E.S.O. - Què fort nen, l’altre nit el Jesuli, l’Agus i el Trompi es van carregar els vidres del xiringuito del cec. - Ara el tio tindrà aire acondicionat! Ja, ja - El mes passat van pelar un gat. Li van encertar de ple al cap. Són uns màquines. Tenen una punte. Flipes. El minino encara deu estar pensant : Otia, què passa! - Jua, jua! - Haurien de matar tots els gats, són una merda, els crides i passen de tu. En canvi, tronc, amb els gossos sí que et regales. El meu pit...

Feia bon dia i n’hi havia força gent. Tots estaven fent estiraments i el meu amic i jo també ens vam posar a escalfar. Un petit esprint, flexions de cames i peus, moviments de braços, etc. Instants després feien el tret de sortida. Tothom somreia i es desitjava sort. Encara que no ho semblava, ja que ningú es movia, la cursa havia començat. Als sis o set minuts travessàvem la línia de sortida i començàvem a fer alguna passa llarga. Fins a la confluència de Passeig de Gràcia amb Aragó no vam poder iniciar alguna cosa que s’hi assemblés a una cursa. A partir del carrer que espanta (massa carrils) a tots els berguedans, garrotxins, empordanesos, etc, es pot dir que vam iniciar la veritable prova. A bon pas giràrem Tarragona, férem la volta a la plaça Espanya i passàrem entre les dues torres venecianes. Ja en el passeig de l’Exposició li vaig dir al meu company que agafés el seu pas i que s’avancés ja que tirava molt més... cosa que em va agrair i ja ens veurem. No ens vam f...

La paret de la presó estava fosca, bruta,humida i plena d'esgarrapades Calç barrejada amb la sang i el verdet

Tinc un forat a la butxaca per on em cauen les paraules Cauen, es trenquen, es perden i callo. Foradada i tacada de tinta d’un avortament de paraules. I callo Tinc un forat al cap de les mateixes dimensions de la meva butxaca quan una imatge busca un signe tan sols trobo sopa sense lletres. Les paraules perdudes o amagades No volen sortir perquè saben que les utilitzaré en defensa pròpia.

T’acostes, m’olores, em toques, m’olores, finalment, em beses, em mossegues i te’n vas. Obro els ulls i sé que has estat tu; tinc els llavis molls i enyorats.

Divendres, a dos quarts de dues el meu Ricardo em diu que havia de parlar amb mi de forma urgent. Li vaig dir que tenia una petita reunió amb la cap del departament de diversitat i que el podria atendre a tres quarts i mig de dues. Ell em va dir que d’acord, que s’esperava, que no tenia pressa i que estava molt interessat en fer-me saber una cosa. El vaig mirar als ulls i, de seguida, em va picar la curiositat. Vaig anar a la sala de professorat, vaig deixar les meves coses a la lleixa i em vaig trobar amb l’Àngels. Em va informar sobre uns cursets que feien al centre de recursos sobre les competències bàsiques i vam quedar en assistir-hi tots dos dimecres a la tarda. Vaig sortir de la sala de reunions i vaig anar a trobar-me amb el meu alumne. Estava assegut al sofà de l’entrada de l’institut i quan vaig fer el gest d’asseure’m al seu costat em va dir molt seriós i inquiet, __no, millor entrem a classe, allà ningú ens veurà. He de dir que em va estranyar el to però el seu nervios...

Per fer una broma en el casament de la meva germana em vaig fer fer un smoking, tipus Fred Astaire i em vaig comprar un bastó, guants i un barret de copa en una prestigiosa botiga de Sarrià i me’ls vaig fer portar a casa. En marxar el noi dels encàrrecs, amb una considerable propina a la butxaca, vaig decidir treure la cinta blava i desfer el llaç que tancava, de forma elegant, la caixa rodona del meu barret. En obrir la tapa, la Núria, la meva dona, va caure a terra desmaiada. D’allà dins van sortir xisclant i esvalotats dos coloms blancs i un de carrer. Van començar a voleiar pel menjador i els passadissos mentre de la caixa sortien dues potetes blanques i peludes, un nas bellugadís i un parell d’orelles de conill que em van fer recular i caure a terra de l’espant. Ens va costar, però, un cop refets d’aquest incident tan inoportú vaig trucar a la botiga i els vaig comunicar que els denunciaria. El propietari es va disculpar de mil formes diferents i, davant de la seva sincera preocu...

Divendres vaig arribar una hora tard a la meva primera cita. El cas és que surto amb un xicot del barri de Sants. Alt, maco, simpàtic, agradable, atent, cabells llargs, mmm, paro, paro, que m’estic emocionant! Tan sols li veig un petit inconvenient; petit, però. El cas és que s’ha entestat a parlar-me només en català. Em diu que si no, no aprendré mai la llengua. Té tota la raó però a mi em costa molt entendre’l. L’escolto molt atenta (té una veu tan bonica!) estic en silenci i, sovint, ens besem. Aquí sí que no hi ha cap problema, je, je. Reprenem el fil. Vaig fer tard perquè em va dir, Font de Canaletes a dos quarts de sis. Ja no hi era. Vaig arribar a, com ell em va repetir “dos quarts de set”, o sigui, a les sis i mitja; una hora més tard. El vaig trucar i estava a l’autobús, més empipat que una mona. Em vaig disculpar i va venir a trobar-me i, de seguida, vaig posar la cara del Gat amb botes d’Srehk. Ens vam abraçar i tot solucionat. M’he d’aprendre això de les hores perquè si ...

Deuria portar aproximadament uns sis quilòmetres i mig, més o menys. No em sentia fatigat i notava bones sensacions. No m’estava cronometrant, però mentalment sabia que estava fent una bona marca. Llàstima de les sabates, l’americana i sobretot, m'emprenyava força tenir el paio que s’havia endut la bossa de la meva dona, encara a uns cent cinquanta metres de mi.

CEL Sento les teves passes el pany, la porta, un somriure. Tatxan! tot s'il.lumina. POLSIM Entre els dits molls, dins els llençols de cotó, polsim de cometaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa. ENTRE Entre els teus llavis bassa de pau, mar de guerra entre els teus llavis AMAGADA Inici de joc. Una mirada em descobreix. Els teus cabells despentinats. FORT COM UN MALL Ensumo i esbufego el teu cos de femella en zel em sé, més que mai, mamífer. TRES AIGÜES Aigua de FOC Aigua de MAR Aigua de RIUre FEMELLA Enfosqueix, l'aire es diu femella Uuuudolo MARTELL, ENCLUSA, ESTREP Cadena d'ossets quan bufa el vent el teu cos fa música. BROT Res no raja res. Pols, pedres i desert. Sota el jersei, la primavera. JA SÉ ON ETS Sobre l'herba humida de nit un punt de llum, un estel. Cuca de llum SALUTACIONS Una llarga platja, jo sorra. Te'n vas, retornes. Em beses NO SABER LA SORTIDA Tallaré el fil d'Ariadna vull perdre'm en el teu laberint i no sortir, no sortir. FRESC He volat c...

En una societat justa les dones tindrien els fills però els homes haurien de servir de coixí a llurs dones. M'explicaré, les panxes dels homes estarien fetes i preparades, naturalment, per a rebre i acoixar els caps de les fèmines. De ben joves haurien de preparar les seves panxes amb la ingesta d'abundant menjar i cervesa per tal de modelar veritables panxons còmodes. Evidentment la part que més mirarien les dones serien aquestes parts arrodonides dels homes. El tipus amb la panxa suposadament més amollida seria portada de Play boy. Tothom dormiria fent la T. No et sembla una societat més justa i amable? Les panxes de les dones per a criar i les panxes dels homes per a cuidar els capets de les seves fèmines. Jo vull que el futur sigui així, per múltiples raons. Una d'elles i no per ser la primera, la més important, seria perquè menjaria per a dissenyar-me un bon panxorro, la segona seria per a rebre el teu capet cada nit. Els homes buscaríem dones amb el cap petit pe...

Tots cridàvem allà dins. AAAAAAAAAAAH! Mentre vèiem com l’ombra del telefèric on anàvem es desprenia dels cables d’acer i queia entre les roques. Observàvem per la finestra i ens miràvem els uns als altres buscant respostes mentre tremolàvem de por, ens abraçàvem i demanàvem una urgent resposta de calma al responsable que baixava amb nosaltres. Allò que queia per la muntanya ja no tenia forma de res. Era tot un manyoc d’ombres sense sentit. Mentre ploràvem de desesperació, vèiem per les finestres, com finalment, arribava fins a l’aigua fosca de la presa i s’enfonsava. Després de la pèrdua de tot rastre, amb el cap cot i entre llàgrimes escoltàvem les paraules d’un vell, que més tranquil que tots nosaltres deia que no hi havia per a tant, que qui s’havia estimbat eren les nostres ombres, però que els de carn i ossos estàvem tots bé. En aquell moment no podíem entendre ni la tranquil•litat que traspuava ni la fredor de les seves paraules. El telefèric seguia baixant entre sanglots i c...

Sempre havia tingut poca traça a l'hora de cordar-se les sabates. De ben petita que havia notat que no tenia força a les mans i per això els cordons sempre li quedaven més aviat fluixos i, cada dos per tres, s'havia d'agenollar i tornar-los a cordar. Primer, el seu pare, ostres, nena, no n'aprendràs mai. Sí que en sé però se'm desfan de seguida. Apreta'ls més. Ja ho faig. Després, la mare, corda't les sabates que cauràs de morros i l'ortodòncia ens ha costat un ull de la cara. Sí, mama. La germana, la llesta, la que tot ho fa bé. Sempre, la mateixa cantarella. Sembles tonteta, no n'aprendràs, mai, oi? no n'aprendràs mai, oi? no n'aprendràs mai, oi? abaixaves el cap i entre dents li deies, calla, vacaburra! Ara és el teu xicot, cada cop que aneu a passeig s'emprenya perquè tens un promig de tres parades en una hora. Una altra vegada? Ja seria hora que t’inscrivissis a un curset, no? je, je, je, tu sempre tan i tan simpàtic. No ar...

Una història de malabars un pèl diferent. El malabarista, després d'escalfar al seu camerino, va saltar a pista. Des del bell mig de l'escenari va saludar tota una platea farcida de gent amb ganes de passar una magnífica tarda de circ. I així seria. Es va presentar com un home nascut a la costa Malabar, (je,je) fill de pare malabarista i mare funambulista. Passejant per la sorra, amb un d'aquells micròfons moderns, que ara, fins i tot porten els àrbitres de futbol, els va dir que de ben petit havia mamat les essències del circ i que el portava dins la sang per amor i herència. Tot seguit, es va atrevir a parlar-los de la família. Finals de segle XIX; època dura per a tothom, però especialment per als artistes. El seu avi Manuel era un pallasso amb molta gràcia, si més no, ell el recordava així, ensopegant amb tau...