Una història de malabars un pèl diferent.
El malabarista, després d'escalfar al seu camerino, va saltar a pista. Des del bell mig de l'escenari va saludar tota una platea farcida de gent amb ganes de passar una magnífica tarda de circ.
I així seria.
Es va presentar com un home nascut a la costa Malabar, (je,je) fill de pare malabarista i mare funambulista. Passejant per la sorra, amb un d'aquells micròfons moderns, que ara, fins i tot porten els àrbitres de futbol, els va dir que de ben petit havia mamat les essències del circ i que el portava dins la sang per amor i herència. Tot seguit, es va atrevir a parlar-los de la família.
Finals de segle XIX; època dura per a tothom, però especialment per als artistes. El seu avi Manuel era un pallasso amb molta gràcia, si més no, ell el recordava així, ensopegant amb taules i cadires, fent ganyotes amb el seu nas vermell i vestit amb uns elàstics de mil colors, que mai acabaven de subjectar els seus amples i foradats pantalons. L'àvia Trina, també pertanyia al circ, era la partenaire d'un mag que un dia va desaparèixer amb els diners de la nòmina del mes d'abril de tots els treballadors del circ.
El públic se l'escoltava atentament; el relat del malabarista tenia enganxats als bancs de fusta a nens i grans. La història dels avis estava farcida de penúries econòmiques i temps durs en blanc i negre, però també estava esquitxada d'anècdotes simpàtiques que provocava el riure entre el públic adult i feia les delícies de la canalla.
Va explicar l'episodi de Riba, l'elefanta que en una funció de tarda, enutjada amb el seu domador es va escapar de la carpa i, darrera d'ella, va marxar preocupat el seu marit, un exemplar de 10 tones de pes i tan sols un minso gram de cervell. Dues bèsties desesperades corrents pels carrers emblanquinats de Níjar. Tot un espectacle al poble. Renills de cavalls i ases, gossos bordant, mares cridaneres darrera de nens feliços al darrera del bramul dels mamífers esbojarrats.
Deu hores van trigar a capturar-los. Van haver de portar un camió-grua des d'Almeria i deu dotacions de la benemèrita.
Després del panxó de riure de la gent i beure un glop d’aigua d’un càntir, va deixar anar una altra història , la d'en Marescu, el trapezista romanès que va decidir declarar-se a la Sofia Luque, la mosca de San Lucas de Barrameda.
El noi no va escollir millor lloc. Diumenge de rams, sobre el cap de tothom, a quinze metres de terra i amb peus i mans enguixats es va atrevir a dir-li Sofia io ti amo. Ella va deixar la corda, es va atansar a ell a través de la barra del trapezi i, després d'emblanquinar-li la cara amb les seves carícies, va enfonsar els llavis en els seus. Tothom badava, amb la mirada i la boca oberta cap a aquells dos coloms que es lliuraven a un tendre parrupeig, fins a caure a pes sobre la xarxa davant dels crits del públic. Com si despertessin d'un somni, es van posar drets sobre la xarxa protectora i la gent els va dedicar un sonor aplaudiment. Després van pujar als trapezis i, recorda que van fer l'actuació de la seva vida.
El malabarista anava i venia amb relats de diferents èpoques. Ara servia una dels seus pares, després engegava una altra de l'època dels seus avis. Històries i més històries i la gent entregada, divertida i oblidada del que havien vingut a veure. Encara no havien vist cap pilota, maça ni anella fent giravoltes al cel, però semblava que tant els feia. Aquell personatge els tenia corpresos, intrigats, entendrits i riallers depenent del gir emotiu de cada història.
No cal dir que l'empresari, la directora de pista i la resta de companys encara estaven esmaperduts del que estaven veient, però davant la resposta del públic i la gràcia dels relats, havien calmat la indignació i preocupació inicial i el van deixar fer.
Mitja hora després, va donar per acabar el seu número, va saludar el públic i va agrair, abaixant el cap i obrint els braços, l’aplaudiment i els bravos del respectable. Famílies dempeus l'acomiadaven amb els ulls brillants com a conseqüència d'una rialla o, bé, fruit d'alguna llagrimeta caiguda en algun passatge tendre.
Mentre el malabarista, mica en mica s'enretirava, fent petites passes enrere, a la pista ho disposaven tot per a rebre als pallassos.
Tothom s'hi va asseure mentre encara dins la carpa feien giravoltes les històries rodones que havien escoltat.
Comentaris