El venia avisant des de feia temps, però ell o
no volia o no podia corregir el meu pronòstic. Mica en mica la seva lletra
s’anava empetitint fins al dia d’avui que ha desaparegut del tot.
Quan va començar l’institut, classe de 1r ESO
C, ja vaig detectar que aquella lletra seria la darrera i més contundent raó
per a comprar-me les ulleres de prop. De tota forma, després de certificar la
meva presbícia, li vaig dir que havia de fer el ferm propòsit de revertir la
tendència i fer créixer aquella minúscula forma d’expressió escrita.
Però no ho va fer. És més, crec
que a mida que avançava el curs, aquell menut rastre s’anava aprimant més i
més, de tal forma que, amb les ulleres posades, ja no distingia la rodona de
les os i, molt menys, el puntet de les is. No puc dir gairebé res sobre
l’accentuació i la puntuació ja que mai
havia estat incorporada a la seva críptica escriptura.
En tots els escrits que em lliurava, amb
bolígraf vermell li anotava que calia fer créixer aquell sospir de
cal·ligrafia. Ell, em somreia, girava una mica el cap cap a la dreta i
s’amagava entre un somriure avergonyit i un posat entremaliat.
I es veia venir.
Avui, dia, 21 de maig de de 2012,
coincidint amb el seu aniversari (per molts anys!) certifico com a tutor i professor
de llengua catalana que en Jimmy ha perdut la seva expressió escrita i, que a
partir d’ara, ja no em caldrà altre
remei que fer-li totes les proves orals.
Reso als déus olímpics que li conservin la
veu, encara que d’un temps ençà, em costa més sentir-la.
Comentaris