Amb
la Breyssi Pérez havia passat tot el contrari que amb el Jimmy. A ella, a mida
que avançava el curs, la lletra li augmentava de forma geomètrica fins arribar
al dia d’avui, que hem pogut veure com les vocals fortes a,e,o s’han enlairat de la
llibreta, talment com globus aerostàtics i han arrossegat en el seu vol
paraules, frases i dictats sencers que s’han desplaçat pel cel de la classe com
si estiguessin de celebració. Mentre la majoria de l’alumnat de 1r C, atònit,
les observava, jo he posat la mà sobre la seva llibreta, que ja començava a
posar-se dreta i, mirant la noia de fit a fit, li he dit,
-Breyssi, estava escrit que passaria. Les
teves vocals són tan grans que han esdevingut bosses d’aire que s’han elevat
arrencant de soca-rel totes les altres lletres i paraules i ara, fins i tot,
estan a punt d’endur-se la llibreta.
Mentre li ho deia i ella, mig preocupada i mig
culpable, em mirava, el Luis, el gitanet de la classe, assajava un fandango, que si ho he entès bé,
es deia “lal letra volaora” (picant
de palmes, tot s’ha de dir, marcava un bonic ritme)
-Luís, vols parar de riure’t del mal de la gent! –li he dit enutjat, mentre el sostre s’omplia de llargs fils de
paraules de diferents colors i els nois i noies de la classe restaven
bocabadats i, literalment, encantats amb el vol suau, lent i acrobàtic de mots
com
|
enciam
|
|
vaixell,
|
i d’altres.
Ell,
eixerit com un pèsol i, amb el ritme a
la sang, m’ha dit,
-Déjame cantar profe, que tengo duende.
Comentaris