Estudiar les normes, noiet!

         

Com li ha passat?- Li van demanar a la mare.

·         No ho sé, demani-ho a ell. A mi tan sols m’ha dit que li rajava sang del coll i que, de seguida el portés al dispensari, que la sang no parava i corre agafa el cotxe, vinga, vinga!- va dir ma mare mentre es planxava el davantal amb les dues mans.

Jo també em demanava com m’havia passat i no trobava cap resposta lògica. Estava estudiant quan he sentit una forta fiblada al coll i, de cop,  m’ha començat a sortir sang.

·         Què t’ha passat, noi? – Em va dir amb els guants tacats i els ulls examinant la ferida. Tens com un mena de punxes clavades sota el lòbul de l’orella. –Em va contestar abans que jo li pogués respondre.-Semblen punxes de garota.

·         Què? Doncs jo no he estat bussejant i ni tan sols he anat a la platja. Fa segles que no hi vaig – li vaig assegurar , llençant per terra el seu primer diagnòstic.

·         I doncs què estaves fent? Eres a casa, oi?- Em va demanar amb una creixent curiositat.

·         Sí. Estava estudiant a la meva habitació i de sobte he notat unes punxades doloroses, talment com si em clavessin moltes injeccions al coll

Mentre m’intentava aturar la sang amb una gassa el metge es preparava la següent pregunta.

·         Has vist algun tipus d’insecte?

·         On? –No vaig saber relacionar la pregunta amb el meu cas. He de dir que estava un pèl preocupat. Ma mare em va mirar amb cara de pomes agres.

·          On ha de ser? A la teva habitació, a casa teva, entre la teva roba. Algun aràcnid?- Va pujar el to de veu.

·         Insectes, mosquits, aranyes? No, no.

Les mirades de ma mare, els ulls escrutadors del doctor i la sang que no deixava de rajar m’estaven començant a posar dels nervis. I jo que pensava que al dispensari em farien una cura ràpida i cap a casa. Que em donarien una explicació rasa i curta i au, noi, cuida’t.

No res. Res d’això estava passant. El doctor Roure va demanar a la infermera Lluïsa Comes que em seguís fent  la cura i va obrir la porta del despatx.

·         Ara vinc. Un moment, senyora- li va dir a ma mare davant la seva cara de creixent preocupació.

Al cap de poc, en Roure va tornar amb un altre metge. Aquest , després de fer una salutació general, de seguida es va fer lloc i va mirar detingudament el meu coll. Li va demanar a la infermera que em fes una darrera neteja, va encendre una petita llanterna i li va demanar al seu col·lega una lupa. Després d’una intensa observació amb el seu ull amplificat –feia gràcia tenir tan a la vora aquell ull enorme i vigilant- va dir,

·         Roure, això són apòstrofs.

·         Apòstrofs? –va dir el meu metge (em sembla que tothom es feia la mateixa pregunta)

·         Sí. Cinc. – segur i categòric

·         Nano, què feies a l’habitació? – la pregunta em va espantar, la meva mare es va remoure inquieta en la seva cadira d’acompanyant.

·         Què feia? Estava estudiant- era ben cert.

·         Català?- va deixar anar amb tota seguretat

·         Sí. Com ho sap? – em començava a preocupar més el gir que prenia la urgència mèdica que no pas la sang que seguia brollant del meu coll.

·         Aquí ho tens, Roure. – Obviant la meva pregunta

En Roure va mirar a través de la lupa i

·         Ostres, Llauradó, tens tota la raó. Un, dos, tres...cinc. Cinc apòstrofs. – va dir tot content.  Senyora-traient l’ull de la lupa i dirigint-lo cap a la meva mare- el seu fill té cinc ferides d’apòstrofs al coll.

·         I això és greu, doctor? –va dir acostant-se’m

Abans que el metge respongués jo volia aclarir tot el que allà s’estava coent.

·         Què estan dient? Què tinc clavats cinc apòstrofs? Però com és possible? Però què estan dient? – Tot jo era un manat de nervis i preguntes.

Prescindint de les meves preguntes el doctor Roure es va aixecar del tamboret i va acompanyar el  seu col·lega a la porta, tot agraint el seu ajut en la diagnosi del cas. L’home, abans de marxar, ens va mirar i ens va dir amb cara satisfeta,

·         Cuidin-se i a reveure.

El doctor Roure va seure darrera la seva taula i va començar a escriure el seu informe. La infermera encara estava amb les gasses al meu coll i la meva mare, dreta, va demanar

·         I això com ha passat, doctor?

·         Doncs perquè tenen molta punxa.

·         I? Vaig preguntar amb una certa incredulitat.

·         Em va mirar un instant. Va fer seure la meva mare i li va dir- Escolti, al seu fill se li han clavat cinc apòstrofs que no haurà posat correctament en algun text que estaria fent.

·         I això ja sol passar? – va dir ma mare mentre fixava la seva mirada en el meu coll.

·         No és gaire usual però a vegades passa.

·         I com ho hem de tractar?- la meva mare prescindia de qüestions tècniques i anava de cara a solucions

·         Ara li receptaré antiinflamatori i paracetamol. Té les receptes?- va dir sense deixar de mirar la pantalla de l’ordinador i picar el teclat de forma matussera (suposo que els metges han d’escriure a ordinador amb la mateixa gràcia que ho fan  a bolígraf)

·         Sí, doctor- ma mare, més tranquil.la va regirar dins la seva bossa i va treure el talonari-I alguna cosa més?

·         Estudiar les normes, noiet- em va dir somrient sorneguer.

I mentre jo m’avergonyia del comentari i la sang no deixava de tacar la gassa,  infermera, mare i doctor van començar a riure sobre l’encertat, escaient i divertit consell.