Et confiàvem qualsevol secret, sentiment o
improperi cap als nostres superiors. Impassible, callat, en silenci, eres dels
pocs que sabia escoltar. I el més important, no eres d’aquells que et volien
salvar de la depre amb algun consell de pela amb cinc. Obria la porta
metàl·lica del sistema de megafonia i
allà estaves: tranquil, seré, assegut en
una cadira o bé a terra, en un ínfim espai de metre quadrat.
Arribàvem abatuts i mig adormits a fer la
guàrdia i et teníem fent-nos companyia. Hi havia algun capità que ens obligava
a restar tot el dia allà ficats, per si se li acudia anunciar qualsevol disbarat
en qualsevol moment. Hi havia d’altres, més enrotllats, que permetien que
fessis la teva, sempre i quan no et deixessis de dir les ordres ordinàries
Pi, pi, pi diana, diana, levántense y arranchen sus
camas
Pi, pi, pi limpieza general de sollados
Se abre el comedor al primer turno de comidas,
i que no calgués buscar-te per les extraordinàries
Zafarranchos de combate.
Fuego en el combés.
Sempre vigilant que el micròfon estigués
tancat, et miràvem i ens cagàvem en el caporal, sergent o brigada que ens feia
la vida impossible. Si l’insult anava dirigit a un comandament de més alta
graduació, posàvem una mica més de cura i utilitzàvem un registre menys
col·loquial a l’hora d’expulsar l’improperi. Si un dia se t’hagués acudit
delatar-nos hauríem anat tots de cap a la presó del castell de Cartagena.
Però sabíem
a qui confiar els nostres secrets.
En aquella habitació també hi havia temps per
a les confidències més íntimes; les que ens costava més de pair, de suportar:
l’estima, la solitud, la distància, el destí més proper, les angoixes, les
pors, les pors, les pors.
Més d’un s’havia tret la foto de la xicota de
la cartera i te l’havia posat davant dels ulls dibuixats amb retolador negre.
Somreies i podies imaginar que aquell somriure de tallada de meló era de cop a l’espatlla i
¾
Cabronàs,
quina sort, està com un tren! A tots ens deies el mateix, encara
que sabies, com tothom, que algunes eren més lletges que un pecat. Eres un bon
paio.
Jo mateix m’havia posat a plorar en el teu cau
i, alhora, havia rigut imaginant-me l’escena. Tot un psicòleg amb roba de
mariner apedaçada, mitjons encarcarats i bruts; botes negres amb el cuir ressec
i foradat, escoltant en silenci, les esgarrinxades mentals de qualsevol
adolescent.
A tots nosaltres ens anava bé. Eres com la
nostra mascota, com tenir un gosset en alta mar. Un ser a qui estimar i també a
qui fer-li algunes putades per tal de riure.
Quan arribava l’ordre amb veu etílica del
comandant
¾
Eh, tu!,
sí, tu, marinero, esha er muñeco alagua.
¾
A sus
órdenes, mi comandante!- em fregava les mans per tres motius:
1. perquè
tenia una informació privilegiada,
2. perquè el
comandant m’havia parlat ( això era un veritable extra ja que aquests individus
eren com senyors feudals) i
3. perquè
seria jo qui aniria a buscar-te, et llençaria i cridaria il·lusionat,
“Hombre al agua”,
“Hombre al agua”,
“Hombre al aguaaaaaaaaaa” i tot
cristo embogiria i posaria en marxa els seus coneixements sobre la maniobra.
M’agradava sentir com queies per
la borda i les ones et començaven a passar per sobre. Passava d’estribord a
babord per veure, per seguir-te i no perdre’t. A més d’una milla eres un puntet
blau en la immensitat del mar. Quan ens retrobàvem em feia gràcia el teu
aspecte i amb la colla ens en fotíem de tu.
Amb aquella fila mai haguessis superat la
revista d’uniforme de cap oficial a la popa del vaixell abans de sortir de
passeig.
Després de tu va venir una caixa de fusta
d’una botiga de fruites. Més tard, una altra d’aquelles “guapes” que contenen
tres ampolles de vi de La Rioja
rescatada de la cantina d’oficials.
Ens vam
quedar orfes d’imaginació.
Era un mal dia quan et vam llençar; plovia,
començava a fer-se fosc i tronava. Un noi nou, voluntari, que acabava d’aterrar
al destructor havia cantat tard l’ordre de maniobra de salvament. Mai més et vam
tornar a veure. Vam completar dues voltes però no vas aparèixer. Ni rastre. Em
va fer pena. Et buscàvem des de la borda, mentre una nit sense lluna s’havia instal·lat
a coberta.
Jo n’hagués
ordenat una tercera, però no manava.
Segur que et vas perdre en alguna cala d’ illa
balear. Sempre en parlàvem de la bellesa que veiem mentre navegàvem.
Et vas llicenciar mentre, a qui més qui
menys, ens quedava mesos. Potser n’estaves ja fart de tots nosaltres i vas
aprofitar un dia de feina per desaparèixer.
Vas fer bé.
No et vas esmunyir del tot ja que quan a la
coberta de dalt muntàvem alguna festa i ja anàvem pets de cubates, calimotxus i xarop antigripal
naval ens venies a la memòria i dringàvem els nostres gots de plàstic
celebrant la teva sort.
Sovint
parlàvem de tu als nouvinguts. Eres una
part important del nostre llibre de bitàcola.
He volgut escriure’t per agrair la teva
paciència, els silencis balsàmics i la companyia dolça que ens vas fer en
aquells dies.
Gràcies.
Comentaris