Per a la
Nerys, amb estima
Avui, quan he arribat a classe, m’he trobat amb un dels vidres
de la finestra, trencat.
Els alumnes estaven com si res, com si fos normal viure amb el
fred i el vent que entrava per l’espai buit
que havia quedat.
–
Què
ha passat aquí?- he demanat barrejant un to entre irritat i encuriosit.
–
El
què? El què?– Em diu el Jose P.
–
Que què ha passat? NO US ADONEU QUE
FALTA UN VIDRE?-
pujant el to de veu davant la calma de la gent.
–
Tranqui,
profe. Això ja ho sap la cap d’estudis.- diu el Toni
–
QUAN,
COM, PER QUÈ.........QUÈ ha passat?
–
Jo
ho explico; no jo; jo, jo, jojo. – ara, com sempre tothom volia dir-hi la seva
en el mateix moment.
–
CALLEU! CALLEU! A veure Awais, què ha passat?- li demano al meu alumne pakistanès.
–
Profe,
la Nerys trencar
vidre ahir.
–
Oye,
tu, explica bé les coses o no lo hagas! Ja t'ho explico jo, profe– diu
enutjada la Nerys, barrejant el castellà i català amb plena normalitat.
–
Vinga,
va, tu mateixa, doncs. – dic jo , amb una certa urgència.
–
No,
me lo has dit a mi. – diu l’Awais enfadat per la injustícia.
–
CALLA!
–
Profe!
–
CALLAAAAAAAAAAAAA!
– mossego l’aire- Nerys, què ha
passat?
–
Profe,
el vaig trencar jo, però sin querer, eh!
–
I
com va passar?
–
Profe,
el Jose Manuel, como siempre m’estava
molestant i la profe no le desia nada. Em va fer la trebanqueta, me hiso
tropesar i gairebé em rompo la cabesa contra la taula de la Yeimy.
–
I?
– dic jo, mirant amb cara de pomes agres al Jose M.
–
Doncs,
que em vaig levantar i vaig anar cap a ell a meterle una òstia; i la senyo me
cogió del braso i va dir PROU! SEU! PROU! – va dir alçant la veu (com sempre)
Vaig tornar a la meva taula però estava
RABIOSA i chillé
–
Com?-
vaig demanar.
– AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA
I en
aquell moment se sent com un dels vidres s’esberla en mil bocins sense arribar a trencar-se del
tot.
Jo, em miro l’escena, amb cara d’extraterrestre
acabat d’arribar de Júpiter, i em quedo totalment astorat, garratibat, de
cacauet.
–
Ho
veus? Ha tornat a passar! Por tu culpa- em
diu, fent-se l’ofesa.
–
Però
per què has cridat? Nerys, per què has cridat?
–
Porque
tu me lo has dit.
–
Jo?
Jo he dit COM perquè no entenia quina relació hi havia entre el teu crit i el vidre. Tranquil.la, ara ja ho he vist, ja ho he
entès tot.
–
Ah!
Vale, jo pensava que me desias que tornés a cridar.
–
A
veure, noia, si saps que amb el teu crit ets capaç de trencar un vidre, com vols
que et digui que tornis a fer-ho?
–
I
JO QUE SÉEEEEEEEEEEEEEEE! – Diu tota empipada i alçant enormement la veu.
I ara sí que milers de petits vidres cauen
inundant tot el terra de la classe.
Tothom es posa a riure; jo em torno a
quedar bocabadat i l’Ana, tota tranquil.la ve a la meva taula, m’agafa del braç
com si jo fos un maniquí i em diu:
–
PROFE,
PROFE, vaig a buscar l’escombra?
Em deixo caure sobre la cadira, la Nerys amaga el cap entre els
braços sobre la seva taula i amb la calma que em
proporciona la manca de reg sanguini li dic.
-Sí, Ana, ves.
I ella, més contenta que un gínjol, se’n va fent saltets cap a
la seva breu llibertat, mentre la resta de la classe comença a xutar els trossos
de vidre escampats per tot arreu, i els fulls atrapats del taulell de suro
voleien pel corrent d’aire.
Miro el sostre, m’abraço i penso que avui, potser, no
explicaré els quantitatius.
Barcelona-3 d’abril de 2014
Jaume
Comentaris