cosesquenoespodentocar

El dia 25 de gener va ser un dia de fort vent. Les bosses voleiaven pel cel, la roba estesa es recargolava entre els fils dels estenedors. Mànigues de camisa i camals de texans s’entortolligaven, mentre sostenidors, calces i calçotets perdien les formes i esdevenien manyocs de roba amunt i avall. Sobre els camps de blat semblava que aterressin helicòpters, els arbres fruiters vinclaven les branques i milers de fulles seques intentaven baixar a terra i no podien, atrapades en bufaruts grisos i embogits. La meva amiga Mireia, que és de l’Alt Empordà estava molt enutjada ja que de res havia servit anar a la perruqueria. Maleïa els 30€ llençats a les escombraries. Em deia que no recordava una ventada tan forta. I m’ho deia mig espantada i això que està avesada a la tramuntana.  Estava clar, que avui era l’aniversari de moltíssima gent i en milers de llars es bufaven milions de petites espelmes enceses sobre dolços pastissos. 

 La setmana passada va haver un problema dels GROSSOS a l’institut. Sort que a hores d’ara tot està en calma i ja us ho puc explicar sense aquest  Ai al cor que em corsecava.  El Valentín, el meu alumne de tercer, sempre estava amb la cançoneta que ·          Profe, ja saps que sóc aprenent de mag, (el curs passat  ja m’havia fet alguns trucs amb cartes i una vermella bola d’esponja que feia desaparèixer entre els seus dits i els meus ulls ) quan em deixaràs que faci un espectacle de màgia a classe? ·          Valentín, el dia següent a que aprovis tot, la classe serà teva. ·          M’ho jures? ·          T’ho juro i t’ho prometo. MMMMM! Un moment, m’ho rumio, acabo de comprometre’m i necessito seguretats. ·          A banda dels truquets que em fas...

El bolígraf es fa resistent. No has acabat d’estudiar per a l’examen de català i comences a posar tot de facècies que et passen pel cap. Ell, que sap molt més que tu, es nega a deixar anar la tinta sense solta ni volta. Tu insisteixes i gairebé esmusses la punta contra l’innocent full de control. Davant de tanta pressió no aconsegueix resistir i la tinta torna a brollar.  Aboques un bon batibull de respostes, idees errònies i faltes d’ortografia repugnants que et valdran un bon insuficient. Tu mateix. En la foscor del tap, el bolígraf resta moix i entristit per haver estat col·laborador necessari d’aquest acte.

El profe ho havia notat i li ho havia comentat. Davant del redactat que havia fet sobre el tabac, li havia demanat. ·          Com és que fas algunes línies en cursiva? Venia de lluny; ho va descobrir a quart de primària. Sense venir a tomb, s’inclinava lleugerament i, al llarg de dues o tres línies, escrivia en cursiva. Després, sense adonar-se, retornava a la posició d’escriptura estàndard i seguia redactant, com si no hagués succeït res. No n’era conscient d’aquesta singularitat.  El profe li havia demanat si allò que acabava de posar sobre els riscos de fumar pertanyia a una cita d’algú? ·          No. ·          I doncs, una idea que vols destacar? ·          Tampoc. No, no. Em passa. ·          El què? ·          De s...