La setmana passada va haver un problema dels
GROSSOS a l’institut. Sort que a hores d’ara tot està en calma i ja us ho puc
explicar sense aquest Ai al cor que em
corsecava.
El Valentín, el meu alumne de tercer, sempre
estava amb la cançoneta que
·
Profe, ja saps que sóc aprenent de mag, (el
curs passat ja m’havia fet alguns trucs
amb cartes i una vermella bola d’esponja que feia desaparèixer entre els seus
dits i els meus ulls ) quan em deixaràs que faci un espectacle de màgia a
classe?
·
Valentín, el dia següent a que aprovis tot,
la classe serà teva.
·
M’ho jures?
·
T’ho juro i t’ho prometo.
MMMMM! Un moment, m’ho
rumio, acabo de comprometre’m i necessito seguretats.
·
A banda dels truquets que em fas de tant en
tant, saps fer màgia?
·
Sí, sí. M’agrada molt. Estic aprenent. Un
amic m’ensenya, veig vídeos i llegeixo llibres. Tranqui, profe. El més difícil
serà que ho aprovi tot. Ets una mica exigent. I si tan sols em queda una?
·
ENA O
I va arribar el dia que en
Valentín em va posar el butlletí de notes sobre la taula.
·
Nois i noies. Demà, dimarts a la tarda no
farem classe. El vostre company Valentín ens farà un espectacle de màgia.
·
OÉ,OE,OE,OE,OE,OE
I així va ser i així va anar:
Després de sorprenents jocs
de cartes i monedes, que apareixien i desapareixien, je, je, per art de màgia, de la bossa d’esports que duia va treure el
clàssic barret de copa. Tothom estava expectant. Va dir unes paraules inintel·ligibles , màgiques,
imagino; mentre amb la vareta anava
donant copets estratègics a l’aire.
I alehop!
Van aparèixer les orelles i els bigotis d’un espantat i
simpàtic conill blanc. Es va produir una gran excitació. Tothom volia tocar
l’animalet, s’acostaven a la taula mentre corejaven el nom del Valentín
·
ESE VALEN, ESE VALEN, TIN, TIN. ESE VALEN,
ESE VALEN, TIN, TIN.
I va passar que mentre es
passaven i acaronàvem el conillet, del barret que havia quedat abandonat sobre
una cadira, vam veure sortir un altre conill, i després un altre i un altre i
un altre. Tot era xerinola, riures i crits d’entusiasme fins el cinquè. La cara
d’estupefacció de l’aprenent de mag em va fer sospitar que la cosa no estava
controlada. Els conills ja corrien per la classe i del barret de copa no
paraven d’aparèixer bigotis i més orelles. Corredisses amunt i avall,
persecucions i carícies a parts iguals. Tothom estava molt engrescat i feliç.
Tots menys el Valen i jo.
Amb la cridòria no havíem
sentit ni el timbre de les cinc. A i 10 la senyora de la neteja va obrir l’aula
i ja teníem rondant per ella 15 conills de tots colors i formes.
·
Què feu encara aquí? Ja fa estona que ha
tocat el timbre. Tothom a casa. Això són conills? Què hi fan aquestes bèsties
corrent pel terra. Com es caguin...
I així va ser, tothom va
marxar i allà ens vam quedar tots tres amb aquells animals i el barret que no
deixava de parir. Vaig fer sortir la
Trina i li vaig dir que tanqués la porta.
·
Valentín?
·
No sé, profe. Demà ho soluciono.
·
Demà? I què fem amb aquestes bèsties?
I em va explicar que a
vegades les coses no surten com vols i que segur que jo algun dia no
m’havia explicat bé i que havia confós dates i accents. Jo treia foc pels
queixals mentre els veia córrer amunt i
avall; i un d’ells em llepava la sabata.
Estava molt angoixat i necessitava urgentment una resposta. Ell no
mostrava un especial nerviosisme. Em va demanar de fer una trucada. Va parlar
amb no sé qui i en acabar em va dir que demà ho solucionaria.
·
Demà?
·
Sí, profe. Demà ho soluciono.
·
Com? Sí és un continu. Cada cop surten més.
Ja deuen haver 30 o 40
·
Profe, ets una mica exagerat. –em diu amb
tota la calma- Bé, el cas és que demà portaré un llibre i faré un anticonjur.
·
Com?
·
El meu col·lega m’ha dit que em deixarà el Desfacer entuertos. Es tracta d’un
llibre que conté tot de paraules màgiques per solucionar coses com aquesta.
·
Però això passa sovint?
·
No creguis. Algunes vegades. Segur que l’he
cagada en el conjur. Sí, segur que he dit una fórmula multiplicativa.
·
Clar, segur que és això-vaig apuntar irònicament- I el teu col.lega no podria venir i
donar-te el llibre i solucionar-ho tot ara mateix.
·
Que va profe. Tinc bàsquet i ja faig tard. Si
no entreno, el míster no em posa en els partits.
SILENCI A QUADRES.
Maledicció per dins i la concebuda dita picotejant el meu cervell Si no vols
pols no vagis a l’era, si no vols pols no vagis a l’era. A qui se li ocórrer
deixar fer màgia a aquest tal·lós. M’he deixat ben enredar.
Grrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr!
·
Farem una cosa. Tancarem la porta, te’n vas a
entrenar, però el barret te’l fiques a la bossa i no m’expliquis més
collonades.
·
És que...
·
A tres quarts de vuit et vull veure aquí amb
el llibre i la solució. Tres quarts de vuit. Això ha d’estar arreglat abans que
vinguin els teus companys.
Li vaig dir a la Trina que no netegés la
classe i que no obrís la porta. Em va dir, Ai! Pobres animals, tota la nit per aquí solts
i sense una trista pastanaga.
- Qui
els ha portat? D’on han sortit?
- Ara
no puc. Demà t’ho explico tot. Tranquil.la que ja me n’ocupo. La classe la
netejarem aquest alumne i jo.
- Aquest
és una mica trapella, oi?
- Sí,
sí. Adéu.
Després d’una nit que
necessitava urgent, ens vam trobar a la porta i vam entrar de seguida que la
conserge va treure l’alarma del centre.
Vam arribar a la classe, vam obrir el llum i vam veure en una de les cantonades
de l’aula una muntanya de conills dormilegues. La veritat és que el meu
problema era molt tendra i pelut.
- Valentín.
DALE!
El
noi va treure de la motxilla el Desfacer
entuertos i em va dir, profe, tranqui;
funciona. Ahir, mentre anava a bàsquet, em van sortir tres més dins la bossa.
Vaig trucar al meu entrenador que arribaria tard i vaig anar corrents a casa
del meu col.lega. Un cop allà, ell ja em tenia preparada la pàgina
“Problemes amb repeticions; secció barrets de copa, conills i coloms”. En
un moment vam retornar dos conills cap a dins. El tercer li va fer gràcia i
se’l va quedar. Era especial, tenia una orella blanca i l’altra negra.
- Valentín,
DALE!
I sort que va ser cert. Va
dir l’anticonjur. Vam agafar les bestioles mig adormides i, una a una, les va
encabir dins el barret i les va fer desaparèixer mentre feia (jo crec que
fantasmades) moviments estranys amb la vareta. Res, després un cop d’escombra i
aquí no ha passat res. Es veu que els conills que apareixen són com de mentida
ja que a la classe no hi havia cap resta orgànica, ni pipi ni
caca. Això ens va ajudar a tenir-ho tot enllestit quan van començar a
entrar els meus adormits alumnes.
Encara ara vaig trobant pèls
de conills en algun que altre malson.
MAI MÉS!
Comentaris