El profe ho havia notat i li ho
havia comentat. Davant del redactat que havia fet sobre el tabac, li havia
demanat.
·
Com és que fas algunes línies en cursiva?
Venia de lluny; ho va descobrir a
quart de primària. Sense venir a tomb, s’inclinava lleugerament i, al llarg de
dues o tres línies, escrivia en cursiva.
Després, sense adonar-se, retornava a la posició d’escriptura estàndard i
seguia redactant, com si no hagués succeït res. No n’era conscient d’aquesta
singularitat.
El profe li havia demanat si allò que acabava
de posar sobre els riscos de fumar pertanyia a una cita d’algú?
·
No.
·
I doncs, una idea que vols destacar?
·
Tampoc. No, no. Em passa.
·
El què?
·
De sobte, escric en cursiva.
SILENCI
·
Ah! D’acord. Cap problema. No passa res. Ho
tindré en compte.
En realitat sí que existia un
problema. A ella li molestava no adonar-se’n, no poder controlar la seva
escriptura. Això sí, feia molt de temps que ho patia i d’alguna forma ja
s’havia familiaritzat amb l’impuls cursivero,
així era com l’anomenava ella quan ho comentava amb els pares. Havia après a treure transcendència a
la molèstia, s’ajudava fent comparatives
amb d’altres problemes enutjosos que podia tenir la gent: un espantós tic a
l’ull, acne perenne, cel·lulitis o, fins i tot, fer moltes faltes d’ortografia. Estava de sort. Tan sols
tenia un lleu descontrol inclinatori.
Comentaris