En un primer moment ens hem
quedat bocabadats; mirant-nos i sense
saber què dir, ni què fer, ni tan sols què pensar. Després, he notat una
sensació de comoditat, de benestar, fins i tot d’alegria. Tu també em somreies.
Notàvem la connexió. Talment semblava que sabíem el que pensàvem. Jo m’he
enamorat de tu. En el precís instant en què el
metro s’ha aturat a Urquinaona i m’he trobat davant teu. Eres tu, era
clar, diàfan, contundent.. Ara sabia que
era possible, perquè m’estava passant.
He
volgut llegir en la teva mirada, la teva boca i el teu posat que tu també notaves aquest
delit cap a mi.
No sé si llegia; llegies? No sé què pensava,
què hi feia, on hi anava. Tenia tan sols un temps, un present amb el teu
esguard davant meu.
Tu no deies res, jo tampoc. Era
urgent prendre alguna determinació. Ja sentíem el so que avisava que tancaven
les portes.
Em passes el teu número?
El teu mail?
No podia deixar de mirar-te, però
ara tot eren interrogants, i tu, tu regiraves la teva bossa, jo furgava dins la
meva motxilla per cercar un tros de full. On tinc el bolígraf?
El meu metro tancava les portes;
el teu també. Jo em menjava el vidre per no perdre’t, per a trobar un senyal,
una pista per a trobar-te, jo m’aixecava del seient i corria pel vagó però ja
enfilaves el túnel direcció La Pau. M’allunyava
de tu direcció, Trinitat Vella.
Ara tan sols tenia passat i et
recordava.
Comentaris