El responsable de l’apartament no ens volia retornar la fiança que hi vam deixar quan vam contractar l’apartament. A l’altra banda del mostrador s’entossudia a dir-me que tant la meva dona com jo ens havíem endut les vistes. Era de difícil solució ja que he de dir que aquella persona tenia tota la raó i més.
Les vistes eren precioses sobre la badia. Sortíem al balcó i la mar, els velers, els pins; fins i tot la gent que hi passejava, feliç de les seves merescudes vacances, formaven part d’un paisatge inoblidable. Les nits amb la lluna dins les nostres copes de vi, l’olor de mar en calma, la posta de sol, abraçats, asseguts als coixins que trèiem del sofà, i disposàvem estratègicament esperant contemplar totes les tonalitats dels colors en el cel.
Mentre m’insistia en retornar el que havíem pres, si volíem que ens fos retornat el dipòsit, jo, tranquil, diluint la seva veu, tancava els ulls i podia veure clarament l’escuma de les ones contra les roques, sentir el crit de les gavines i la veu entusiasmada de la meva dona dient, això és el paradís.
No, no les hi podíem retornar. Adéu als tres-cents euros.
Comentaris