Ben curiós i encoratjador alhora. A la meva
classe de 2n de batxillerat ha succeït un fet inusual.
M’encanten aquests esdeveniments que
entren per una escletxa dins la realitat
i pretenen instal·lar-s’hi simulant ser matèria tangible del nostre dia a dia.
Jo creia que aquests fets tan sols passaven a la literatura. Però he de dir que per a mi no és
nou; jo també he pogut comprovar com una fantasia ben explicada esdevenia
crònica real en els tendres cervells de l’alumnat de 1r d’ESO. Per això
m’agrada treballar amb els més menuts de l’insti. Són capaços de fer
versemblant veritables ficcions que jo utilitzo com a tècnica casolana per a
captar l’atenció.
·
Tinc
un dinosaure amb càmera, equalitzador i gravadora que controla tots els
exàmens.
·
I
quant t’ha costat?
O
·
Un
dia la pissarra es va fer miques, farta de tants càlculs erronis i faltes
d’ortografia. Un dels trossos em va fregar el coll.
·
Et
va fer sang?
I ara ha passat amb els més
grans i no es tracta de ficció. (És clar que ben pensat podrien estar
enredant-me com a revenja de l’època en què eren els més innocents del centre i
van caure en els meus encanteris) Però no, això que fan, si fos preparat
caldria molta planificació i feina i com diria la Valentina “COMO QUE NO”
Anem al gra. L’alumnat de segon de batxillerat
B ( humanístic i social), a vegades, parla en vers.
EN
VERS, El que llegiu, com
a Fuenteovejuna, todos a una
Recordo el dia de l’examen de
Salvat-Papasseit, en un full sobre la taula els esperava El poema de la rosa als llavis i l’Evelyn, arriba a classe, s’atura
a la porta, pica dos cops de mans, aconsegueix la nostra atenció; ens girem i
ens diu
Bon
dia pel matí,
bon
dia tots tinguem.
Tothom
faci fluir
el
seu coneixement
Si em punxen no em treuen
sang. L’Evelyn no acostuma a deixar-se sentir gaire per l’aula, però vet aquí
que ens va regalar aquesta quarteta de versos hexasíl·labs amb rima assonant, masculina i en forma de
cadena ABAB.
Tothom i totdon li va
agrair. I van seguir mandrejant, com cada dia feien.
Un altre dia, un dijous al
matí, mentre els vaig deixar reflexionar sobre un poema de Vinyoli, vaig sentir com el Luís i l’Eddy deien
No
creus que Pietà
És
un poema molt dur?
És
inquietant, i tant
La Mort
marca el futur
Així, remarcant la vella
dona que sempre espera, fent el trencament per a fer notar la seva sinistra
presència.
Ara no sé si preocupar-me
perquè això s’ha estès més enllà de les fronteres de la meva assignatura. Avui, tot just marxar he sentit la Maria José preguntar
·
¿Qué toca ahora?
I la
Maica li ha respost
Ay,
hermana
Ay,
hermano,
que
ahora toca castellano
I en aquell precís instant
entrava l’Ana de castellà i m’ha somrigut.
Comentaris