El nen havia pesat 3,490 gr. Tenia la pell morena i
una cara ben bufona però difícil de veure ja que el noi havia nascut pelut. Una
gran mata de cabells llisos i bruns li cobria tota la cara. Aquesta va ser la característica que va remarcar tot aquell que va
passar per l’habitació 1020 de la Clínica del Pilar. La mare deia mireu quins
ditets més petits i quines ungles i quins peuets i quins genolls més arrugadets
i quins ulls més rodons i pels pares tot era diminutiu i encantador, però al
sortir de l’habitació per ordre de la infermera –surtin un moment al passadís,
si us plau—el comentaris alegres i amb enginy
que li feien al pare eren del tipus:
¾
A qui li ha sortit amb tant
de cabell, Roger?
¾
Er xavá e de lo Bitel!, je,
je
¾
Roger, prepara pressupost
per barber!
¾
Sort que és noi, perquè si
no hauries de fer hores per pagar
l’esteticienne!
¾
És un encant tan peludet!
Gairebé no se li veu la cara!
¾
Ostres, Roger, en contes de
sonalls, botetes, pijamets, pitets i tota aquesta mena de coses, us hauríem d´haver
regalat unes bones pintes, d’aquestes d’os que vénen en aquella botiga del Portal de l’Àngel!
¾
Com el pentinareu?
¾
(Alguns/es cosins/es en un racó i en silenci)
És normal tenir tant de pèl?
En ma vida havia vist un bebè tan pelós!
Li
heu vist les celles? Sembla el fill de Paul Nashi!
¾
(Lo simpàtic tiet de Lleida) Ep!
Noi, Roger, ja tenim aquí lo descendent directe de Guifré el Pilós!
¾ O de lo Rolin!
¾ ( I per acabar-ho d’adobar,
el comentari de l’expert en comerç minorista, en Manel, el dependent de la
xarcuteria, amic de tota la vida de la família)
Roger, vols dir que és teu? Però si tu no tens pèls ni a les aixelles.
Aquesta era
la darrera aportació i una mica de raó tenia en Manel; ni el Roger ni la Mercè
es caracteritzaven per ser grans vellosos. Ni tan sols recordaven cap familiar
que pogués donar una resposta hereditària a aquest entrellat. En la reflexió
silenciosa de l’habitació, (un cop buida; ja era hora!) ella, al llit amb el “Diez minutos” i ell, al sofà llegint el “Don Balón” que li havia portat el
sogre, coincidien a pensar que la natura era imprevisible. També estaven
d’acord que el més important era que el noi estava sa. Sa i formós. I pelut.
Posats a triar millor pelut que pelat i també els venia la dita al cap “on hi
ha pèl hi ha alegria”. Es van mirar, es van somriure i van continuar llegint,
esperant la propera visita del nadó, el petit Robert. Era una parella
il·lusionada.
Un cop amb el
cuco a casa els va venir tots els dubtes del món. A la clínica els explicaven i
els feien tota la feina. Ara, tan sols estaven els pits de la Mercè, el Robert
i el cagadubtes d’en Roger.
Al primer moc
al nas cap a la farmàcia de la cantonada. Un cop tota la robeta estava estesa
cap a la botiga de roba infantil a comprar roba diminuta.
Massa tecles
El rotet i el
món dels gasos,
l’encanament,
la mirada estràbica?
la forma de dormir,
si ha de beure aigua o amb la llet ja en té prou,
per què plora ara? etc., etc.
Moltes
qüestions que, mica en mica, es van anar solucionant amb la fèrtil ajuda de mares, revistes, veïnes, tietes i
amb una mica de sentit comú. Més o menys tot estava sota control. Tot excepte
el pèl. No hi havia forma de controlar aquella estranya erupció pilosa. Cada
matí la Mercè li tallava els cabells. Havien comprat una moto, una maquineta
d’aquestes que es fan servir per arreglar barbes, i que ja molta gent utilitza
a ca seva (ja que sempre porten el mateix tipus de tallat, el cap pelat).
Havien consultat al pediatra de la seguretat social i el de “pago” Els dos coincidien en els dubtes
i en la fàcil solució:
“quan tingui
el cabell llarg li talla i ja està. Les mares ens veniu amb uns problemes...!”
Els
facultatius no tenien ni idea de la dimensió que havia adquirit l’assumpte. Amb
el pas dels mesos es va anar multiplicant, incrementant, augmentant la crescuda pelussera. Cada cinc dies omplien
una bossa d’escombraries,( fins a dalt i premsada, eh!) Sobre les deu, després
d’esmorzar, sessió de barberia. A l’hora de dinar el xaval ja tenia les celles
juntes i les orelles colgades . Al berenar el serrell ja li arribava fins
damunt del nas. A l’hora de sopar en Robert seia a la trona amb una cua que li ultrapassava
l’espatlla. Sort que a la nit el procés s’estabilitzava, d’altra forma hauria
posat en perill la vida del bebè. En Robert es posava a dormir amb cabells de fins a 45 centímetres. De
l’arrel fins a la punta. Per curiositat l’havien mesurat amb una cinta mètrica.
En Roger es feia creus.
És com tot,
quan t’hi acostumes molts problemes, tràngols, discapacitats, etc., passen a
conviure de forma natural entre nosaltres. Això els va passar a ells. La
parella es va organitzar en torn a l’arrel del pèl de la criatura i, més o menys, aquesta família va anar trampejant els dies. Va passar el pit, el xumet, les
farinetes, la guarderia, el col·legi i
fins i tot l’institut. En Robert
ja anava a la universitat, a la facultat d’Enginyeria Industrial. En Roger
seguia arreglant cotxes atrotinats en el taller que compartia amb el seu germà.
La Mercè va continuar fent algunes hores, arreglant rams i venent plantes, a la
botiga d’una amiga que va fer de petita, quan anava a les monges.
El nano
parava poc per casa, però tampoc tenia cap intenció d’abandonar el niu on va
néixer. Més o menys com qualsevol jove de la seva generació. Els pisos estaven
impossibles i era molt complicat independitzar-se. Però, però... Un bon dia va
tenir una gran idea. Era pels volts del seu projecte final de carrera.
Juntament amb d’altres companys i companyes i envoltats de fum i cerveses,
buscaven la idea fulminant que els fes sortir airosos de la darrera prova. Com
tots i totes les que estaven en aquesta tessitura, volien inventar alguna cosa
que els fes multimilionaris. I vés per on que pentinant-se el llarg cabell que
ja tenia a les 8 de la tarda, en Robert va dir
¾
Os pedrer, perquè no se
m’havia acudit abans? Podem treure un nou producte al mercat. Millor dit, tota
una col·lecció de productes!
¾
(Ells, sense esma) De què aniria?
¾
De pèls!
¾
(Ells, despertant-se) De què?
¾
És clar, de pèls. Fixeu-vos.
Com ja sabeu jo cada dia em tallo uns 45 cm. de pèl. Amb la meitat podria
fabricar un instrument revolucionari, “un
pelall”
¾
(Ells, aixecant-se de les cadires i fent les darreres pipades a llurs
cigarretes rebregades) Un pelall?, què
collons és això?
¾
Sí, tios, es tracta d’un
plomall però en contes de plomes, pèls, els meus i els que aconseguim de franc
de les perruqueries. Creieu que no aconseguiríem la matèria primera per la
patilla? Qui no voldria que entréssim als salons de bellesa a retirar la brossa
de terra. Per als locals, matèria sobrant i per a nosaltres matèria inicial.
¾
(Ells, entre l’escepticisme i el riure) Però qui et penses que et compraria pelalles?
¾
Pelalls, companys, pelalls!
Amb un pal i un tros de corda xul.la, aquí teniu el gran invent del segle: El
netejador suau de la pols. Com ja sabeu hi ha mil i una cosa que precisen d’un
artilugi com aquest. Companys, com per exemple un teclat d’ordinador, un
disc-man, un C.D., unes pantalles, un mòbil, etc. Mil coses. Ja veig en neó la
campanya promocional “Allà on no arriba la ploma, arriba el pèl”
¾
(Un d’ells; sarcàstic i irònic) I
per què no venem els pèls per fer la ciutat del poll. El comprarien els
laboratoris com a banc de proves dels nous productes antiparàsits.
Aquella
intervenció, que, inicialment, havia semblat un afegitó irònic en resposta al
gran projecte d’en Robert, va resultar la més encertada aportació de tota la
reunió. Certament, era una bona pensada. Es podia estudiar la viabilitat.
Tothom sabia
que a les escoles el tema polls era un problema irresoluble. Any rera any, carta
a la motxilla: Fem saber als pares i
mares del C.E.I.P xxxxxxxxxx
que s’han
detectat alguns/es alumnes amb bla, bla, bla.
Es va produir
una segona trobada, una tercera una quarta i una cinquena en els locals de la Barcelona Activa i va resultar que
experts en negocis i professorat els van animar a continuar treballant en el
binomi pèl/poll.
Es van
llicenciar. Van elaborar estratègies, estatuts; dissenyar un tipus d’empresa,
una campanya publicitària; inscriure’s en el
registre mercantil; signar papers i
un dilluns plujós de maig a les nou del matí van iniciar les seves
activitats.
Com a les pelis, 10 anys després...
Els membres
d’aquella reunió del projecte final de carrera va esdevenir el consell
d’administració de l’empresa “Pilo s.a.” Van guanyar molts cales i van ser
portada de la revista Dinero i els va
entrevistar el Bassas, el Cuní i l’Iñaki Gabilondo. Un dia, una empresa
americana els va fer una oferta milionària d’aquelles que acostumen a fer les
les empreses americanes i es van vendre els drets, els royaltis, els pèls i tot
el que es podia vendre.
(Música de
fons i lletres de crèdit)
Juguen a
tennis i golf. Estiuegen molt juny, es compren roba a l’estranger, tenen grans
cotxes i grans projectes de no fotre brot a la vida.
En Roger i la
Mercè viuen jubilats en una torre amb piscina a Calella de Palafrugell que els
va pagar el fill pròdig.
En Robert es
va casar amb la Montse, una perruquera de la dreta de l’Eixample i ara esperen
una nena. Cada nit, es fan un petó i desitgen que surti bé i que no hereti del
seu pare el vigor capil·lar. Viuen a Sarrià i tenen una segona residència a La
Cerdanya francesa. Abans de rentar-se les dents, la Montse li talla la cua i la
guarda en un estoig de vellut blau.
Els milions
de polls neixen, juguen i es reprodueixen en els laboratoris a l’espera del nou
“mam” que fabriquin els químics. Mentrestant, les empreses farmacèutiques
estudien si eliminar-los o potenciar-los. En definitiva, el poll sempre ha
estat un gran negoci i cal mimar-lo.
Els nens i
nenes de totes les escoles es graten i es seguiran gratant.
I tota la família, ai caram amb els cabells del marrec!!!
Comentaris