Contes de nit a l'Alba

La taca

Ostres si m'he d'inventar  un conte per a l'Alba, va dir el pare. I va mirar el sostre i, no sap el perquè va pensar en una formiga que semblava una taca. La observaven en el coll d' una camisa blanca, damunt un llençol blau cel o sobre la tapa d'un iogurt natural. Tothom que la mirava de seguida deia" una taca". I anaven errats i ja n'estava farta, ella era una 🐜 que tan sols havia sortit a divertir-se passejant damunt de coses

Tic

Són vàries les vegades que m'aixeco del sofà i m'arribo fins a la cuina. Obro i tanco armaris i  nevera. Tan sols faig això i retorno a asseure'm fins que em torni a aixecar i repetir l'acció. M'ha quedat un tic de quan, en altres èpoques de cossos més prims, disposàvem a casa de veritables respostes per a la gana. Un llarg i tendre fuet, unes salades i cruixents pipes o unes oloroses i salades crispetes m'esperaven i jugaven amb mi a "pito, pito, gorgorito". 

Ja ens veurem

Ahir vam fer canvi d'armari. Un altre cop he tornat a sentir l’enyor en veure una meravella tèxtil.

-Te'n recordes?

- I tant, com vols que oblidi el teu color tan viu, el teu suau tacte, l'elasticitat...?

-I doncs?

-Ens hem de donar un temps, deixa'm espai.

-Però? Això ja m'ho vas dir l'any passat.

- Ja, encara no estic preparat. La culpa és meva.

Prens l'escala i la tornes a encabir, ara al costat de la roba d'hivern. Una veu mig ofegada et diu, aprima’t, collons!

Vols callar!

Hi havia anat al metge perquè s'havia adonat que parlava sol. Es feia preguntes i si les sabia les responia; si dubtava, àgilment, canviava de tema. I es posaven a parlar de política, salut, diners o esports. Amb el futbol tenien enganxades fortes. Un dia van acabar a cops i puntades de peu. Això el va fer prendre la decisió de visitar un psicòleg recomanat per un company de feina.

A la primera sessió li va explicar el problema i a la segona ja ho tenia enllestit. El facultatiu li va receptar pensar abans de parlar. 

Ara segueixen discutint,  debatent, concursant o   resolent qui guanyarà la lliga, però ho fan de pensament. I el veïnat ho agraeix perquè ja no fan tant de xivarri.

CANÇÓ DE DIA

Avui t'he vist, asseguda al costat del riu, somrient. 

Portes el teu pijama rosa i  es pot sentir

 l'aigua com baixa corrent.

Avui t'he vist, asseguda al costat del riu, somrient.

Que tot et  vagi bé, que res et faci patir

 i segueixo el curs de l'aigua, atent.

Se sent córrer un gos,

ara miola un gat

És  un matí d'estiu.

Esmorzarem i pujarem al prat,

allà, entre les branques, un niu.

Avui t'he vist, asseguda al costat del riu, somrient. 

Portes el teu pijama rosa i  es pot sentir

el Segre passant per Bellver.

Que tot et  vagi bé, que res et faci patir

 i segueixo el curs de l'aigua, atent.

Se sent córrer un gos,

ara miola un gat,

Se sent córrer un gos,

ara miola un gat, nananananananana     nananananananana

Les coses clares

El plat a taula, la lluna al cove, dos i dos són quatre, el cel pot esperar, tocar de  peus a terra, les mans enlaire, al pan, pan y al vino, vino; el cap a lloc, Tants caps tants barrets, cada ovella al seu corral i, sobretot, el cargol del tensor de la tapa del canapè al forat del cargol del tensor de la tapa del canapè.

No sempre te’n surts

Hi ha dies que són propicis per a posar-se melanconiós i poder expandir tota la tristesa de l’existència humana. Són d’aquells dies que plou i, lentament, acostes la mirada al vidre i les gotes de pluja sembla que vulguin copiar-te quan plores. T’entendreixes i s’hi escauria una tassa de te fumejant, però llavors sense saber el perquè t’arriba a la ment un d’aquells monòlegs de Goyo Jiménez,  expert en temes americans i la màgia del moment s’esmicola i ja tan sols pots plorar de riure. I ja no pots.

https://youtu.be/-JT0Fw2Y7nY

Com neixen les històries

 Per les escletxes de les persianes de fusta entra el sol i fa formes sobre les rajoles de l'habitació i la paret.

Tot el mes d'abril hi vaig veure un teclat de piano acompanyar el cant de les merles del parc.  Aquest matí ha dibuixat un pas zebra,  ahir un codi de barres i avui a la nit, a través de la llum del fanal del carrer, un far d'aquells pintats a ratlles. He aprofitat l'avinentesa i he viatjat des del llit fins a Menorca. 

 És sorprenent com amb tan sols una mica de llum es poden tancar els ulls i salpar.

Viatges

 Acaben de buidar una casa perquè el noi que hi vivia ha marxat. Se li ha acabat el contracte de lloguer i ha anat a un altre barri,on les vivendes són més econòmiques que no pas en aquesta zona on està situat el pis buit. No ha quedat res, no ha deixat cap moble, cap electrodomèstic, l’ha deixat tal i com l’havia trobat. Fa molta olor a pintura perquè abans de marxar ha retocat els llocs que es veien més ennegrits. Abans de pintar ha tapat forats amb aquaplast i els ha polit. Tot per aconseguir el retorn de la paga i senyal que havia deixat. Dos mesos de fiança que eren ben seus. 

 No hi ha deixat cap rastre del seu pas pel pis, però el pis sí que li ha deixat un rastre a ell. Al llarg de cinc anys hi ha viscut tot d’experiències que li han fet una marca, una empremta. Allà on vivia no era un pis, era casa seva i li costarà un temps fer-se a la nova vivenda. De tant en tant, hi confondrà el lloc dels endolls, el replà o l’aixeta de la dutxa. Però amb el temps tot es posarà a lloc i els cinc anys tan sols seran el record d’una història que no va poder ser.

 Tots dos hauran buidat les maletes i les prepararan per a un nou i interessant viatge i d’allò tan sols hi quedaran fotografies en retina i l'olor a pintura.

Productes de neteja.

Eren realment bons en comparació a d’altres, però es tractaven de productes de neteja temporal. Aquest aclariment l’hauria de saber tothom. 

 Depenia del temps de duració dels efectes el cost de cada envàs. El preu funcionava una mica, per posar un exemple, com les tauletes de xocolata. Com més tant per cent de cacao té, més car és. Doncs això mateix. Si vols que la taca no torni a sortir en una setmana val x, però si ja parlem d’un any la cosa ja puja a xxxx. Depèn de la circumstància pots escollir entre un o altre. Per exemple, si has d’anar a un casament; es tracta d’un dia puntual doncs amb el de breu duració ( 1-3 dies) ja et pot anar bé. No cal gastar-se tant amb un bimensual o trimestral. En canvi, si estem parlant d’unes estovalles que dia sí, dia també n’has de fer ús, és recomanable comprar el de caducitat anual. 

 La taca et va sortint anualment. Cap problema, la tornes a ruixar i fins l’any vinent. 

 Recordem que estem parlant de taques que no marxen. En el cas de les altres ja existeixen els productes de tota la vida.

Les mosques i l’aufàbrega

Quin fàstic diu l’Aurora quan veu sobrevolant sobre el nostre llit un estol d’unes mal contades dotze mosques. A mi no em repugnen tant perquè només volen, no s’aturen en cap lloc. Fan com una mena de ritual que no entenc. La veritat és que si tens mitjanament arreglada la cuina, plegada la roba i,ara per ara, cap estímul ociós,  és entretingut veure-les volar. Ho fan a una alçada d’un metre sobre el llit i van d’aquí cap allà per impulsos (imitar-les fa una certa gràcia).  Podria viure perfectament amb elles perquè com he dit no s’aturen i,  per tant, no dipositen sobre cap roba, moble o pell, els bocins de les darreres merdes que han visitat. 

 Imagino que l’Aurora pensa que mentre volen van bombardejant sobre la vànova engrunes de femer. Jo no hi penso perquè si jo portés un bocí de pa o un tros de formatge (per establir un paral.lelisme) faria mans i mànigues per volar i evitar que em caigués.

 Bé, el cas és que bé no queden i és per això que he pensat que l’aufàbrega és una planta repelent de mosques i mosquits, i com no en tenim cap al balcó, he tingut una brillant idea. Anar a buscar a la cuina, entre els pots d'espècies, la planta en fulla. M’he fet amb ell i l’he deixat sobre la tauleta de nit. Inicialment l’he obert per la part de dutxa, però immediatament he pensat que calia obrir el pot sencer. I així ho he fet.

 L’he deixat i me n’he  anat a fer les tres partides de rummikub que intentem fer cada dia després de dinar. 

 Quan hem acabat he vingut a l’habitació a llegir Revival del mestre King i no hi he pensat en les mosques fins que les he vist per sobre del llibre. Hi eren totes o potser ara eren més colla.

 Ma mare ja hauria agafat el matamosques o el flis flis,  però a mi no em surt perquè de petit ja vaig fer excessius experiments dels quals ara no estic gaire orgullós.

 Demà dissabte compraré una planta de veritat i la deixaré al balcó, a veure si així les evitem.

Así se hace, muy bien Alberto Al costat del vela, sobre les 9 del matí, sempre hi veig un grup de nois sudamericans molt musculats que fan capoira, exercicis de peses amb garrafes de 8 litres d’aigua plenes de sorra, gomes o anelles d’on es pengen i mostren les joves i treballades musculatures. És imprescindible anar sense samarreta, com si aquesta fos l’equipació escollida. Suposo que ho han decidit perquè se senten molt orgullosos del treball fet. Em sembla molt correcte sempre i quan estiguin fent els seus exercicis matutins, en canvi, per a mi seria del tot punible lluir el cos per a passejar. És així de la relativa la vida. Bé, el cas és que entre ells sempre hi ha un home canós i gran a qui tracten, en principi, amb molta simpatia. Ell intenta fer tots els exercicis que els nois practiquen i, certament, l’home està físicament molt bé, però lògicament no pot seguir-los en tot el que fan. Es mostra alegre i els altres l’animen però saben que mai podrà aixecar la cama a aquella alçada ni moure’s al ritme que ells proposen. Vol sentir-se jove, àgil i per això no es perd cap ni una de les trobades dels matins. Els tipus riuen per sota el nas perquè saben que ja és gran. I tot i que se’ls veu feliços, a mi em sembla que ell és com una mascota que han trobat al carrer i que quan toqui córrer per una inesperada tempesta, allà el deixaran oblidat. Però estic convençut que al dia següent hi tornarà perquè no s’ha adonat que mai ha format part del grup.

Quan s’enfada

Marxa corrents a la seva habitació; no sap insultar gaire, tan sols té 9 anys així que escull d’entre el seu escàs repertori les paraules més contundents i les dirigeix a l’aire o les mastega interiorment. Cop de porta de rigor. Pam!
  Estarrufa les celles, estreny els llavis i de la mirada sembla partir,en direcció a un punt concret de l’habitació, un dard amb una càrrega important de verí letal.
Colpeja amb tots dos peus un calaix i la paperera, s’asseu amb contundència i les rodes de la cadira semblen dir: ja hi som!  Agafa un full del prestatge. El posa sobre la taula i es disposa a escriure la seva ràbia. 

No hi pensa gaire. En primer lloc, amb força i sense aixecar el boli del full, simula el moviment del centrifugat de la rentadora dirigit per un embogit i circular canell. No n’hi ha prou i pensa la següent acció mentre un òstia puta!,quina merda!, surten empenyent els dos llavis que semblen enganxats amb glu-3. Va a la banda dreta del full i això que ha fet és un semàfor?
  Sí, ja ho entenc, ni verd ni àmbar,  les tres llums les deixa en vermell. Aquí no passarà ni Déu i punt. Cagundena!
Mira un espai que li queda més avall i s'inventa una esquerpada serralada; ella apareix dalt d'uns dels nevats cims. Per evitar cap dubte sobre aquell nino calb que ha coronat  l’assenyala amb una fletxa i hi escriu JO.
Una segona sageta, que sembla néixer de la seva boca, recorre l’aresta nord fins a tocar terra en un clar missatge de precipitació a l’abismeeeeeeeeeeeeee.
A la merda tot! 

I ja es queda més tranquil.la

Tinc superpoders

No són excessivament super ni massa poderosos, però és millor que res i sorprèn. Els tinc en fase d’acceptació i aprenentatge perquè fa poc que els he descobert i encara m’hi he de fer a ells. Bàsicament es tracta de tenir la certesa de saber què menja, com va vestida i si està dreta o asseguda la meva mare quan m’agafa el telèfon. Sí, són tres opcions. En sentir la seva veu ja puc saber si està menjant un entrepà de tonyina, mastegant un tros de tomàquet amanit o fent un mos de truita de patates. No és acumulatiu. Si tinc clarividències sobre el menjar no les tinc sobre com va vestida o quina posició té en aquell moment. Si pel contrari, noto que està dreta ja no penso en endevinar què sopa. S’entèn, oi? Sentir la primera paraula i saber una de les tres visions. Ja he dit que estic en fase inicial i no sé com evolucionarà.  Això és una cosa meva que em va començar a passar farà cosa de deu dies. Inicialment, no li vaig donar gaire importància. Fins que dilluns al matí, mentre passejava cap al Vela, vaig pensar: A veure si serà un superpoder? I evidentment ho és. Excessivament localista i específic si voleu, però de ser-ho, ho és.  Des del confinament que cada dia li truco i abans d’ahir a la nit, amb normalitat li ho vaig comentar i va riure. Quines coses tens, nen! Ja sé mama, no és espectacular. Puc imaginar que li dius a la Maria... - El meu fill petit, té un superpoder.  -Sí, qué le pasa?  -Quan em truca cada nit, sap dir-me què sopo, si vaig amb pijama o si estic asseguda o dreta.  -Vaya por Dios! Y de primitivas, nada?  -No, Maria, pero es extraño, no?  -Y de le qué le vale?  -Nada, sorprenderme.  -Pues muy bien, Mercedes, vamos por aquí, por la sombra que ya noto como me quema la cabeza.  Estàs menjant una rodanxa de lluç, oi? No, nen però gràcies per recordar-me que n’he de descongelar dues per demà. Ara m’estic menjant un iogurt.   Ahir tan sols va obrir la boca per dir Sí?, després de sonar eI telèfon, jo que li dic, mama vas encara amb pijama de franela? No, nen, com vols amb la calor que fa! Va riure i em va dir, si vols que et digui la veritat vaig amb calces. Vols dir que no falla una mica?   Ja he dit que estic en fase d’aprenentatge i, lògicament, cal fer retocs i ajustaments. Aquest matí precisament he vist el primer capítol d’una nova heroïna i hauríeu de veure les trompades que es fot abans no aprèn a fer anar una vara làser que té. Suposo que el que cal és no perdre la il.lusió de tenir-lo i jo, no ho faré. Ja tinc ganes de trucar-li.

44-02

Aquests són els minuts que he parlat amb l’àvia. Increïble, oi? Ella, que amb dos minuts ja té enllestida la trucada. Li ho vaig fer saber i em va dir, doncs sí que hem estat parlant. I jo que li dic, a veure si un dia arribo al level pro de la tia Juanita. -Al què? - A guanyar-la. És una fita, que ara mateix afirmo que mai podré aconseguir. Nen, una hora i mitja m’ha tingut. Al final li he hagut de dir, perdona, Juanita, però em piquen d’abaix. Ah!, sí, Mercè. Vinga, petons i dona records. Tots bé, oi? Sí, sí. Vinga, adéu, Juanita. Uf! Tenia l’orella calentaaaaa. M’estava pixant i havia de sopar. Aquesta quan t’enganxa... Però jo he fet 44-02 i he estat jo qui ha penjat. Vinga, mama que ja portem estona i he de...Avui sí que hem parlat estona, nen. Doncs, sí. El rècord està batut. L’Alba, es va fer la xula perquè té una marca..., em sembla que de 34. -Així que ho cronometreu? -Doncs, sí. És que tu, mama, dius esteu bé? Doncs molt bé. I sembla que ja t’estiguis traient el telèfon de l’oïde. - És que si jo sé que esteu bé ja n’hi ha prou, no? -Doncs, no. Cal explicar-nos coses. -Es veu que sóc de poques paraules. - I com és que ara amb l’Alba i amb mi...,perquè ahir vam estar 21 minuts, també. -Doncs perquè em pregunteu coses i clar, llavors les he de respondre. -Molt bé, veus com es pot tenir converses llargues? - Vinga, nen. Que avui no estarem tanta estona com ahir. -Quina pressa tens? -No és pressa, és que ja ens hem dit tot, no? - Mama! -Què? -Estic convençut que un dia d’aquests l’Alba et trucarà i intentarà allargar la conversa. -Per què? Què li ha passat alguna cosa? -No, només voldrà batre el meu rècord. Tu, si veus que allarga la conversa sense solta ni volta li dius, vinga, noia que he d’escalivar una albergínia, per exemple. -Per què una albergínia? -És un exemple. -D’acord. Però si ella m’explica coses no la tallaré. -D’acord, però si veus que es repeteix o et diu, allò que m’has dit al principi m’ho podries tornar a explicar que no m’ha quedat clar? Tu li dius. - Escolta, maca. Tu només em vols fer parlar per guanyar el teu pare. -I llavors li dius, ho sento Alba, la veïna, la senyora Lourdes em crida. D’acord? -D’acord. Quines coses teniu. A mi no m’atabaleu amb els vostres jocs. -Tu fes-ho així, eh? -Que sí, que penjo. Petons -Petons. Ai!, que no recordo què m’has dit que soparàs avui. -TRUÑOS!

Tens cara de gol 

Era la primera vegada que anàvem al Vela acompanyats de la Isa. Anàvem parlant de mil temes ja que estàvem orfes de contacte en directe. Ja retornàvem i havíem planejat anar a fer un bon esmorzar a l’Artemisa, a Pujades. La Isa ens relatava com era l’entrepà de tonyina amb pa negre. I jo ja m’imaginava acompanyant-lo d’un cafè amb llet. I llavors t’he vist, has passat davant nostre en direcció contrària, com si volguessis copiar-nos el recorregut. Portaves tons blaus (com no) i una gorra que et feia conjunt. La meva filla m’ha dit, li has dit alguna cosa? No, li he dit a la mama i a la Isa i elles han parat de parlar perquè han notat que els estava dient alguna cosa molt important. Mireu qui ve, mireu. Qui? Qui? En Coro. He notat llur empatia i han seguit amb la conversa. Jo ja no. Ja no m’ha interessat cap altre tema que seguir-te fins a perdre’t de vista. He de dir que feies més cara de Ferran que de Coro però de seguida m’has fet anar a l’estadi i el gol. Et treus la samarreta, l’equip se’t llença a sobre i nosaltres cridem i plorem perquè havíem fet tres pals i l’Alavès havia marcat i... 

 En el tram que t’he vist, serien uns vint-i-cinc metres he pogut copsar que estaves revivint aquell moment. I és lògic, jo el recordo de tant en tant, però de ben segur que tu has de fer l’esforç diari de no pensar-hi. 
 -Ferran, has vist què han dit sobre les fases? 
 -Eh? (estaves pensant en el gol) 
 -Ferran, frena, que s’ha posat vermell 
 -Ostres, sí, estava distret (pensant en el gol)
 -Ferran, com és que no has comprat el pa? 
 -Se m’ha passat (el gol) Lògic, vas ser el protagonista d’emocionar a un munt de gent, i per molt que et diguin Ferran això, Ferran allò, mai podràs deixar de ser Coro.

Mail

Alba, aquest no és un dels contes que t’envio cada nit. Aquest és un escrit que m’ha arribat a través del mail i jo tan sols faig de mitjancer. Encara que no t’ho creguis no l’he volgut llegir. Com conec qui t’escriu he fet còpia i l’he enganxat aquí.

Prefaci

Per fi avui he trobat la manera de poder-me posar en contacte amb el teu pare. Després d’analitzar intensament el meu processador he trobat com fer-ho. Allà on m’apareix contacte amb el fabricant, estranyament hi havien les dades del comprador. Sé que es tracta d’ell. L’he vist algun cop i l’he pogut seguir a través del teu mòbil. I avui he decidit trametre-li aquest mail.

Estimada, Alba

 Parteixo d’un principi bàsic, “no sóc qui tu voldries” i ho sé, però pensa que manta vegades he intentat comportar-me com a tal. He provat d’actuar com un ésser viu. Mentalment he aconseguit reproduir les seves veus però amb  nuls resultats sonors. No trobo la forma de transformar la intenció en so. Vull que ho sàpigues.
 També he fet mans i mànigues (quina gràcia) per aixecar-me una mica del terra però també he obtingut els mateixos valors negatius.
  El maleït missatge de sempre
  “el seu model no pot realitzar la funció sol.licitada”
  “el seu model no pot realitzar la funció sol.licitada”

 Sé que tu voldries que jo fos el teu gosset que t’espera a casa i jo, has de saber que m’hi esforço cada dia. Sé que arribes cansada de la feina, sobretot quan estàs en període d’IFS i voldries que se’t llencessin a sobre i et demostressin la felicitat del retrobament, però no puc i em dol la meva impotència. Per això m’hi escarrasso a fer la meva feina molt bé, tinc molta cura i recorro  tot el perímetre de la casa tal com m’has marcat, i t’ho he de dir, a vegades fins i tot una mica més. Ensumo, cerco i acabo amb qualsevol vestigi de pols, molles, i darrerament, terra que et va caure de la planta.
  Instal.lada en la meva base (caseta), segueixo analitzant-me per aconseguir, a través de la xarxa, una actualització que em permeti evolucionar cap a un model mascota que ens faci felices. Mentrestant trobaràs en mi la fidel companya que lluitarà a ultrança per un relluent, endreçat i polit pis.
  Afectuosament,

  La teva Roombi

Pescar en sec 

 Ja fa molt que no vaig a pescar. Potser des que us vau fer grans va passar a ser una activitat en desús. Quan anàvem de càmping de platja sempre en portàvem, encara que fos només una. La majoria de vegades anàvem al costat de les roques i pescàvem burrets, donzelles, sards i mabres. Crec que la darrera vegada que vam sortir a pescar va ser quan va venir aquell banc de peixos agulla. Llençar i recollir, llençar i recollir. Allò no es podia dir que era pesca.

 El bon art precisa de la paciència i el joc amb el peix, una mossegadeta i me’n vaig;  una sacsejada, dues, tres i després una estranya i llarga quietud. L’ham amb el cuc sense tocar, desaparegut o envoltat d’algues. A vegades s’enrocava el plom i havies de vinclar amunt  i avall la canya fins a poder-lo treure. Uns cops amb èxit i d’altres amb el so sec del fil petat.

  Ara, amb el que vaig aprendre em dedico a pescar roba que cau al pati de baix. Sóc tot un expert agafant la nostra i  la dels pisos de sobre. En aquests moments en el mar del pati interior hi ha un mitjó rosa que em va caure fa una setmana. No vaig poder agafar-lo perquè estava entre la roba estesa d’ells.  Després d' agafar-la van deixar el mitjó a l’àmpit de la finestra. Un cop sol, el podia capturar però vaig rumiar que ja era massa tard perquè ara sabien que el tenien i si desapareixia pensarien que hi havia algú que els prenia les coses, encara que no fossin seves.

No sé si esperar a que se n’oblidin que el tenen o donar-lo per perdut.

 Pescar roba també té la seva estratègia i cal trobar el moment adequat per llençar la canya, no fos cas que per recuperar un mitjó t'enduguessis unes calces de la veïna. Si passés això, X no vulgui, més que pescador seria considerat un fetitxista. I després seria molt difícil treure'm l'etiqueta.

L’auditoria va anar bé

perquè dilluns quan vas veure el gat que sempre apareix per allà li vas prometre una lliura de sardines i així vau quedar entesos. 

Havia sabut sumat els 365 dies i la setmana passada quan et va veure, des del pneumàtic de darrere d’un cotxe et va miolar i et va venir a dir que si no feieu tractes el dia de la IFS, es podia embolicar la troca. Vas saber entendre que es presentaria pels voltants de ca l’Avico amb uns col.legues seus la nit que es presentessin els auditors. 

 Et vas comprometre a comprar-li peix si desapareixia tres dies. Ell, al principi era reticent perquè sap que tu mai no acostumes a comprar-ne . Els felins són molt llestos i se les saben totes; amb una mirada de dos segons amb la nineta vertical són capaços de saber si has dormit bé, el perfum que t’hi has posat i, fins i tot, si tens somnis de futur. Li vas assegurar que dijous al sortir més d’hora de la feina et passaries pel mercat de Sant Antoni i compraries les sardines. La negociació va ser dura perquè primer et demanava dues cues de rap i un gall. Però vas fer valer la teva alçada i vas saber-lo conformar amb el peix blau, tot i que vas haver de cedir perquè li vas oferir un quart i vas pujar l’oferta fins arribar a la lliura.

Sort que vas negociar bé perquè imagina’t que l’equip de professionals que us ha de concedir la IFS baixen del cotxe i es troben una munió de gats depredant ratolins o fregant-los, tot ronronejant, els pantalons, amb els seus cossos embrutits de carrer. Vulguis o no, la situació els hauria predisposat a suspendre-us.

Per això he de dir-te que l’empresa no sap encara tota la feina que fas dins i fora per aconseguir que tregui bons resultats. 

Tot i que t’he comentat que facis saber les teves gestions i has dit que t’ho pensaries, sé del cert que no diràs res perquè no vols que sàpiguen que fas tractes amb gats. I ho entenc però potser un dia jo faré un truc perquè les medalles cal concedir-les coneixent tots els mèrits.

El futur

Ara no seríem capaços de poder entendre el futur. Amb prou feines entenem el present i som incapaços de reconstruir un passat que esborra dia a dia, camins, converses i fets que en aquell moment créiem del tot importants.

Vaig a imaginar una situació que podria passar d’aquí un temps. Quan penso en un futur llunyà, sumo uns vint-i-cinc anys, per exemple. Algú diria, per què no assegures el tret i hi sumes cinquanta?, i jo respondria, no cal, la vida va tan ràpida que amb la meitat ja puc situar-me en un escenari incomprensible.

Fliusssssssssssssssssssbipbipbip

Algú ha fliussat a baix. És un working amb mascareta metàl.lica amb codi 3434. Sí, és de la botiga bretinfo. Open. Què deu voler? Suposo que em deuen portar arreglat el sistema visual de la plataforma infotèrmica. I quan el vas teletransportar? No m’ha calgut, vaig tenir la voluntat de fer-ho ahir a la nit. Ah! Serà això. I no t’han passat el pressupost via pensament? No, en això tens raó. Els ho he de dir, però ara I can't to be for you, que I have to open la secció de doorextern.

 Aquí el té, li he volgut portar personally perquè sempre és bo comentar the repair. Hem adequat el system a la seva speed of parpelleig. Estava tres ocuflexos desincronitzat.

One question, quan es va realitzar el desplaçament evapoteletrans? Sí, at the precís moment que vostè va acabar el pensament voluntariós de correcció of the defect. Please , i com és que no m’heu prepressupostat la repair? Senyor citizen, vostè va adquirir una perennegarantia per mà robòtica-human i peces. Ah!

Already working? Sí, a la perfecció. Ho fan bé, aquests. I quants picrodrets ha costat? Empty set, zero, nothing. No m’havien fet el prepre perquè teníem perennegarantia. Ah! Wánmêi de tiáojiàn*

Fixeu-vos amb el que hem vist en aquest exemple: Tens un pensament i ja l’engranatge es posa en marxa. Increïble, oi? No has tingut ni temps de treure-li la pols a la plataforma i ja la tens in good condition.

* perfecte estat.

Aclariments

En aquest temps de confinament la Pinka no havia participat en cap de les activitats que des de les seves cases li havia enviat el professorat del seu curs. Es tractaven de tasques senzilles i amb un alt grau de gamificació perquè s’entenia que la situació era incòmode, desconeguda i ingrata. Malgrat aquests continguts diguem-ne fàcils, àgils i tous, la noia no es va dignar a obrir-los. Cap ni un. Podria haver sentit alguna predilecció per alguna assignatura, però no va ser el cas.

En sabíem alguna cosa d’ella? Sí. 

No tenia cap dificultat d’àmbit digital ni d’altra mena. Sembla ser que estava connectada a tothora, instagram, jitsi, washap, facebook, sempre amb la marca verda de disponibilitat. Això sí, no faltava a cap meet de tutoria que es realitzava cada dijous. Li encantaven les relacions socials. Hi apareixia tard, amb una icona de la nina malèfica Annabel i no deia res en absolut mentre la tutora explicava proves, news sobre l’institut, tasques del classroom i el seguiment del calendari. La noia sabia que després vindria la típica part afectiva, on la pesada que els havia tocat aquest curs, repetia ja sabeu on sóc, en tot moment us podeu posar en contacte amb mi si em necessiteu, us encoratjo a no perdre el fil i ànims, vinga, empenta i aviat tot passarà i ens veurem. Un cop que la pava posava el punt i final i diríem que s’obria un desinformal torn obert de paraula, s’engegava el micro i apareixia la desapareguda Pinka per a fer el seu circ. 

-Vaya mierda no ir al cole, verdá. Que tenga yo que decir esto, madre mia. Estoy fatal.

-Profe, y tu vas a correr por las mañanas? Vaya flipada!

-Ramon tu no necessites màscara porque....

Llavors la poc enrollada de tutora posava el punt i final dient, bé, nois i noies, jo ja marxo, si us voleu quedar, doncs endavant. Ens tornem a veure o, millor dit, escoltar, la setmana vinent.

I així era cada setmana. Fins que va arribar la darrera. Ara la tutora havia comentat qui eren les persones que calia que es presentessin a les proves extraordinàries de juny. I allà estava la Pinka Alcón. Com?

Mail a les 10 de la nit cap a la tutora perquè és injust que jo havia recuperat aquestes dues i que jo ja vaig dir que a vegades tenia problemes de connectivitat i que a veure, quina nota m’ha posat la de mates perquè a mi em va dir que ja estava aprovada i el de Natus, però si em va dir que si li enviava el dossier ja estava aprovada. Jo no ho entenc. Teresa, hauries de fer alguna cosa perquè això és molt injust i penso parlar amb els meus pares i bla, bla, bla ( per què seguir si ja us ho podem imaginar)

La Teresa, l’endemà a la tarda , a través del mòbil del seu marit, va comunicar a la dire de l’institut que a més dels problemes de connectivitat que ja havia dit, ara s’hi havia afegit un problema amb el teclat. De tant en tant se li quedaven enganxades les lletres. Aquest matí havia portat el portàtil a reparar i que trigarien perquè havien de demanar un de nou. I que no sabia si li estaven fent budú, que estava de pega perquè a més a més, el seu mòbil que ja li havia donat algun avís, havia mort definitivament.

Es va asseure al sofà, va obrir una Estrella Galícia ben fresca, va aixecar la tapa del portàtil i amb la calma que proporciona la feina ben feta es va posar a veure el capítol que li faltava per acabar la setena temporada de The Office.

El temps

És el teu torn del rumikkub i canvien les estacions, els fulls del calendari van passant a un ritme inversament proporcional a la teva velocitat d’acció. La dermatòloga ja m’ha canviat tres vegades el tractament de la pell atòpica i la mama ja ha fet la recuperació de la intervenció de turmell. Ha anat molt bé. 
Seràs tieta! 
Ja hem fet 100.000 km amb la camper i de fàbula! Tornar a Iceland va ser una gran pensada. Et va agradar la postal? 

Sí, estem molt contents, l’Espanyol ja ha tornat a pujar i ara tenim un equipàs. Està molt xula la nova samarreta. 

L'arribada del 6G ho ha canviat una mica tot plegat. Les comunicacions s'han accelerat de forma considerable.

La jubilació ens prova i sí, els espigons del port ja arriben a Tarragona. 

La Míriam ja ha canviat de pis, ha deixat el de Sagrada Família i ara tenen un de molt bonic al Poble Sec. Ha decidit trucar-nos a nosaltres ja que tu no li agafes. Jo li he dit que et disculpi ja que estàs molt concentrada en una jugada. Ens ha dit que el carrer fa una mica de pujada però és més gran que el d’ara. Els amics del Guille, s’han tret les barbes i s’han posat lentilles, com van canviant les modes, oi? Finalment ha dit que a veure si quedeu per patinar. Li he fet saber que la cosa anava per llarg i m’ha dit que ja t’enviarà un àudio.

Ja ningú porta pantalons trencats com a pordios, ara toca el camal ample, per cert, quan acabis de tirar hauràs d’anar de compres i posar-te al dia. Recorda que cal que et decideixis, necessitem la taula, estem una mica cansats de dinar i sopar a la cuina. Avui passa el cometa Halley. A veure si el podem veure plegats. Ànims!

Els dies de pluja

Curiosament són els dies que fas servir per retrobar-me. Sóc aquella amb qui penses quan no pots sortir a prendre el sol. Mires per la finestra, obres un moment el balcó, l’aigua t’esquitxa, fa una mica de vent i fred. Tanques de seguida, et venen ganes de prendre alguna cosa calenta. Et fas un altre cafè amb llet. T’asseus amb la tassa que t’escalfa les mans, tornes a mirar per la finestra i en aquest instant és quan descobreixes que existeixo, que formo part del teu món i que hi ha un tu amb mi. Tanques els ulls, recordes moments compartits, t’entendreixes, rius i vols estar amb mi. I ja no hi ha qui et deturi.

T’aixeques, deses la tassa dins del rentaplats. Obres l’armari de les coses desades temporalment, remenes, obres caixes equivocades i em retrobes. Jo no faig res per ocultar les ganes de veure’t perquè el meu amor cap a tu és incondicional. No t’has de preocupar, sempre he sabut acceptar en quin lloc del teu cor habito. Si inicialment em veus poruga i introvertida és perquè pateixo per si alguna cosa ha canviat en la nostra relació. Hauràs canviat? Et sentiràs còmoda amb mi?

M’acarones, noto la teva il.lusió de bell nou. Sóc feliç, res ha canviat

Et vesteixes, agafes el paraigües i baixes al carrer amb qualsevol pretext i ja en el primer escocell ple d’aigua que trobes ens hi llencem i tornem a xipollejar l’aventura.

Mà de sant

https://es.123rf.com/photo_31236481_talla-de-madera-del-pene-del-hombre-en-barrica-en-un-blanco-.html

L’àvia sempre pateix molt de les picades dels mosquits i avui, encara més, perquè segons m’ha explicat un malparit li ha clavat l’agulló en cinc llocs diferents i un d’ells, a l’esquena i està rabiant perquè no s’hi arriba. Li he dit que es fregui com un os i m’ha dit que ja ho ha fet. També em comenta que utilitza un pal per gratar-s’hi. Molt bona idea!

Posa’t pomada a la punta  i escampa-la en el lloc.
Diu que ho farà però no ho crec pas perquè deu pensar que és una mica ximple això que li proposo. Com he notat un silenci prou explicatiu; per a convéncer-la i no semblar tan silvestre li he dit que a la punta es posi un paper de cuina embolicat,

lliga’l  a la punta amb una goma de pollastre i abans d’intentar encertar el lloc, posa-hi una mica de diprogenta o el producte que et van receptar la darrera vegada. Allò? Allò ha d’estar caducat.
Ha escoltat les meves instruccions però amb aquell posat  de  “ves parlant”.

 Ara li aniria molt bé tenir una d’aquelles mans de fusta que tothom portava de les illes juntament amb les típiques ensaimades i sobrasades ibèriques. Sobre el tema records he d’aclarir que també hi havia la moda de portar de Mallorca una talla d’un senyor que tan sols es vestia amb una bóta de vi que era mòbil i tenia un divertit dispositiu en aixecar-lo;  Crec recordar que a la vitrina encara hi deu estar amagat darrere la mare de Déu de Lourdes, llena eres de agua, però  aquest és un altre tema que m’ha vingut de gust recordar.

 L’estri estaria  dret darrere la porta de la seva habitació i cada vegada que l’hagués de fer servir, l’àvia li diria

 Ai, noia, a veure si arribes al lloc on el malparit mosquit m’ha mossegat. És que mira si tinc malastrugança o ell, mala llet, perquè m’ha picat just en un plec de l’esquena  i no trobo el punt quan em refrego amb el canto de la paret.

I encertaria de seguida el lloc perquè vull desitjar-li el millor des d’aquest escrit i llavors, amb cara alleugerida, miraria la maneta com si fos una petita persona i li diria, gràcies, mira per on, m’has vingut bé.
 I amb les forces renovades aniries a buscar el teu artilugi de plàstic amb forma de bufetada amb foradets i diries:
Tu, Bartolo, on t’amagues?

I llavors què? Part I

Ara et parlaré d’una campanya que farà tres mesos que vaig iniciar amb mi mateix. Es pot afirmar que sóc el soci número 1 i fundador d’una mena de fundació que té tan sols un objectiu. Més tard, potser ja en buscaré d’altres, però ara per ara ja m’està bé. Es tracta de retornar-li a la terra allò que ha donat. Bàsicament és poblar de llavors tots els llocs per on passi i tingui les condicions necessàries, o sigui, un espai de terra més o menys adequada. Una unitat mínima pot ser un petit test i la unitat màxima és un prat. No he fet cap estudi de possibilitats d’idoneïtat i vida dels arbres fruiters i les plantes;  tampoc és que tingui cap pretensió botànica ni científica. Vull que l’atzar i la natura m’ajudin a fer-les arrelar i créixer.
 Els resultats dels meus actes potser els veuré d’aquí molt de temps però valdrà la pena esperar per a poder veure un petit nesprer, una síndria o un presseguer en un lloc inesperat.
 Ara per ara què faig?, recullo tot de llavors, sobretot de fruites, les netejo, les eixugo i les deso en un pot. Quan surto al carrer o vaig a la muntanya me les emporto. Si la sortida és urbana, els escorcells i la gespa dels parcs són els meus llocs escollits. Si puc anar més enllà de la ciutat, com per exemple, Collserola, les llavors les vaig llençant, distribuint-les sense criteri entre els pins, les alzines i les esparregueres.
 Quan tingui més temps i si segueixo essent activista d’aquest projecte de repoblació, el que faré serà plantar-les, o sigui, no em dedicaré a pol.linitzar i escampar com fan les abelles o els ocells, aniré un pas més enllà i faré forats i les encabiré allà dins. I si puc les regaré una mica amb la meva cantimplora. 
 Si entre les rajoles de la ciutat hem vist aquests dies com es feia la vida vegetal, per què no han de prosperar les meves rescatades llavors?
 Si vols associar-te no fa falta que li ho diguis a ningú. Ja saps que cal fer. Aquesta és una tasca silenciosa, talment com ho fan els arbres a l’hivern. Tenen un aspecte extern fosc i gris de mort i, en canvi,  per sota de les escorces és tot un festival de vida verda que es prepara.

Plantes invasores. Part II

Ja fa temps que està de moda parlar de flora i fauna invasora. 

Ui! No, arrenca, arrenca-la de seguida, és una planta invasora!

 I sense cap mirament, vinga, tu, fora, fora d’aquí! 

El mateix passa amb tortugues i crancs. Invasors!, invasores! La vostra presència infecta la nostra estimada fauna autòctona. Els hi diuen depredadors, foranis, perjudicials; ja hi podrien afegir lletjos, malvats i dolentes.

 Plantes i animals aliens han vingut per voluntat pròpia? Per què es carrega contra ells? Per què estan estigmatitzats davant els ulls de la gent? Fins i tot hi ha una pàgina de la Generalitat que remarcada en negreta rep el nom de Xarxa d’alerta i conté el correu especiesinvasores.tes@gencat.cat perquè així que localitzis alguna cosa estranya t’hi posis de seguida en contacte i facis el chivatassu.

 Algú ha pensat en les patates, les mongetes, els tomàquets o, fins i tot, el pi pinyoner? Aquí les tenim i les gaudim i no són pas d’ Alella posem per cas. Si parlem de fauna puc posar dos exemples clars,  el porc senglar que prové d’Euroàsia o el cavall, d’Amèrica del Nord. I encara podria parlar d’un altre bonic exemplar, la gossa, la millor amiga de la meva filla.
 Jo aquí no vull defensar l’arribada de flora i fauna forana. Entenc que hi ha veritables espècies que competeixen amb les d’aquí i tenen les de guanyar perquè són molt agressives. Que els hi preguntin als coloms urbans que sempre han d’estar a l’aguait que una sorollosa cotorra no els picotegi. El que pretenc és sensibilitzar el lector, fer-li saber que cal tenir tacte en el tractament que fem d’aquests nouvinguts. I més quan un llegeix que alguns d’ells han arribat “ en son de paz” que diria un indi castellà. Com afirma Luis Nieves-Audrey des del CSIC “en molts casos els efectes poden ser positius o neutres, un cop la nova espècie s’ha adaptat” En aquesta línia també està l’ecòleg Mark Davies del Macalester College en Minnesota, per tal de no demonitzar la generalitat, afirma a la revista Scientific American “Els organismes són tan sols organismes, no tenen moral ni ètica. Es limiten a viure” 

 En conclusió, la gent ha de saber que a ningú no li agrada que li diguin ni mena, ni xarnego ni invasor. Aquest és el llenguatge emprat per VOX, oi? Ara bé, en allò que estaríem d’acord és en maleir el mosquit tigre i els malparits que el van introduir.

 

I tot aquest article d’opinió?

Per defensar la meva causa. I no, el jerbo no té res a veure amb aquest tema.

Fes-me’n lloc

Aquest matí m’he deixat a la butaca i he sortit a passejar una mica. He enfilat el passeig de mar i m’he arribat fins l’espigó del vela. Intentava entendre el que deien les cançons que escoltava   però cada dos per tres perdia el fil del relat perquè davant meu es produïen vertiginosament moltes històries.

   Una parella amorosa es posava a fer flexions sobre les respectives tovalloles mentre un guàrdia urbà dret els deia que feia estona que els estava observant i el que feien no es deia esport. Ella insistia que no, que ens donem premis cada vegada que en fem trenta. Recolliu les coses! Aixequeu-vos i drets cap a casa que d’aquí poc els toca als avis ocupar el carrer. S’acosta un altre guàrdia, vinga, va, marxem diu ell mentre s'espolsa de sorra la samarreta.

 Evidentment no ho sentia, passava a uns cinquanta metres de mi però els posats, els exercicis improvisats i els moviments de mans es podien interpretar a la perfecció. Era com llegir un còmic; les accions eren seves i la veu meva. 

 

 Lluny, gairebé tocant l’horitzó es veia un minúscul punt que corresponia a un de paddel surf que  de ben segur no arribaria a sortir de l’aigua ni a les decretades deu.  El multaran? Què faran? Tocar el xiulet i fer ús de la megafonia? Faltava mitja hora i encara semblava remar cap a Mallorca. Un que ja havia recollit la planxa intentava desfer-se del neopré al costat d’un banc,  però no hi havia forma i es cagava en tot i bufava. L’entenia perfectament perquè una vegada vaig somniar-me botifarra negra i ho vaig passar fatal. No li desitjo a ningú, de l’esforç creia que em petaria una vena del cervell. Desesperant!

 La dels patins, el de la bici, el que balla amb una cervesa buida, la que canta Depende, de qué depende, el que arrossega els peus negres com el carbó i la bona olor que feia aquella noia, MMM! Erasmus suecs que es van quedar aquí, gossos amb ganes de tornar a casa, un gat sota un cotxe, un llençol voleiant en una Barceloneta molt napolitana. 

 

 I retorno a la cançó i la faig començar de nou, però amb uns que van, altres que venen, una gavina excretant a ple vol i una nina abandonada a la sorra, la torno a perdre. Tan sols sé que diu “ I si tu vens amb mi...”I ja està, com diu el teu iaio. 

 Arribo a casa i em trobo allà on m’havia deixat. Intento encabir-me i em costa tant o més que al del paddel perquè vinc farcit d’històries. 

 Decideixo escriure-les i, mica en mica, entrem en sintonia.

Els nussos del Iaio.

 La corretja que es descorda cada vegada que s’asseu es creua amb el metro groc que sempre duia penjat del coll mentre prenia les mides al client que tenia dret al davant. 

Ara no es mogui si us plau!

Una corda de l’estenedor on la iaia estenia les samarretes imperio se surt de la politja i passa per allà també. El llaç de la corbata queda enganxada i per si no hi havia prou embolic,  els cables dels cascos, que fa tot just tres setmanes ha començat a acceptar, venen a enredar encara més la troca. 

En aquest improvisat manyoc 

ja no es veuen les puntes, 

els extrems 

i ara a  a veure qui serà el maco 

que el podrà desfer.

El iaio, assegut amb els ulls tancats de l’eterna migdiada, diu que ha d’anar a obrir la botiga, intenta aixecar-se i la mama li diu 

Papa, que quieres? 

Eh? Nada, nada. 

Estabas soñando.

 Yo? 

I ja no recorda res però feia poc que havia aixecat la persiana i tenia trenta-cinc anys menys i un bigoti ben negre i atapeït, de botiguer. I llavors li sentim dir, creo que iré al lavabo, però encara té temps per vendre una americana i embastar uns pantalons. Busca la crossa que amb cura ha dipositat en un braç de la butaca del racó de la calma i fa el primer impuls per alçar-se. En el segon, de la falda li cauen, desfilant-se en el seu vol, un munt de bovines de fils de tots colors.

 Lentament es desplaça a fer un riu i sense adonar-se’n les arrossega descabdellades i entortolligades als turmells.

El fi teixit de l'amistat

 Havíem lluitat molt per estar a primera fila. Entrepans xicletosos i cocacola calenta, son, converses reescalfades, silencis densos i mòbils patint la marca de bateria baixa. Sí, també vam riure amb els frikis del davant, quina penya! Si alguna vegada no m’adono i acabo com ells, millor em mates.

 Una bona cursa i la primeríssima fila és nostra. Ens abracem, ens separem,  ens mirem mig plorant i ens tornem a fondre en una abraçada molt semblant a la del gol del teu equip al darrer minut. Ets la meva befa!

 Quin concert, el recordarem tota la vida. Ens havíem preparat totes les cançons del darrer disc. La discografia del grup formava part de la nostra religió. Al tren, al cotxe, al pati de l’insti, i fins i tot, a classe quan no havia vingut ningú a substituir la profe.

 Estic xopa! Brutal! 

 Està mamadíssim! M’està mirant!,  ho està fent. M’està mirant. Jo? Jo? M’està mirant. M'assenyala amb el dit. Sí, let's go! Es treu la samarreta, me la llença. Saltes abans i l’agafes tu. 

-És meva, me l’ha llençat a mi.

-I una puta merda. 

-Dona-me-la!

-Que no tia, que aquesta se’n va a la meva habitació de pet.

-Mala puta!

- TA MARE.

La tutora m’ha demanat que per què li demanava el canvi de lloc 

-Si sempre heu treballat molt bé les dues juntes. Ja veníeu de la primària, oi? 

-Em canviaràs de lloc, o no? Vull anar a l’altra punta, no la suporto. 

-Només et puc oferir seure amb el Jonathan Muñoz. No puc remenar tota la classe perquè hagis tingut un petit conflicte.

- QUE NO LA SUPORTO, OSTIES! Amb el Jona?... Com si em poses amb el diable.

- A la propera tutoria fem el canvi, però ja m’explicaràs de què va això.

Què de puta mare. Ha suspès la sele. Moro de felicitat!

El sentir d’un campió

El brillant llençador de pinyols d’olives, malgrat ser aclamat per la premsa internacional no està gaire content ja que l’ascensor de la seva finca dimecres es va aturar definitivament. Falla constantment i la garantia ja està exhaurida. Està molt preocupat perquè es va embolicar en la compra d’una furgoneta per a la feina i no disposa de gaires diners per fer una despesa que imagina alta. A més està el tema de la rentadora, quan centrifuga sembla que el tambor vulgui centrifugar-se of himself.  Ara està molt penedit del seu vot. A ca l’administradora es va decidir no pagar un manteniment anual i ell va ser dels que van promoure el vot en contra. Però si es pot dir que està nou, però si funciona a les mil meravelles, però com hem de pagar 350€ anuals perquè li ruixin una mica d’oli?

 El nou campió mundial pensa això mentre puja al pòdium i ha de dissimular que és feliç. Saluda el segon, un austríac de gairebé dos metres que va estar a punt de guanyar-lo. Es va quedar tan sols a un centímetre del primer lloc. En les tirades, el tirolès va aconseguir vèncer-lo en tres d’elles, per sort el que conta a la final a 10 és la suma de les distàncies de les cinc mànegues.

 Ara saluda el tercer classificat, es tracta d’un australià amb una exuberant panxa i pèl roig.  Amb aquest sí que els separa un marge força ampli, es va quedar a 34. 

 Havia quedat palès, al llarg de les diferents  proves anuals, que l’únic que podia accedir a treure-li un nou campionat era el d’Innsbruck. A la final havien arribat els 10 millors de tot l’any però tan sols un fet extraordinari podria trencar els pronòstic. Feia 4 anys que era el favorit.

 Mira la seva bandera com va pujant. Tanca els ulls i tots els presents a la gran final de Calatayud el miren i pensen que el Ramon Utrillo, el nostre campió, sent amb fervor les notes de l’himne patri. En realitat no es pot treure del cap el tambor i un pressupost amb una xifra exagerada que vindria a vinclar la seva ja angoixant economia.  

 Una copa més per a la vitrina i un val descompte de 250 € en productes de la seva marca patrocinadora Serpis de ben segur que no solucionaran el problema. I quan acaba la darrera nota, obre els ulls i pensa que hauria d’haver escollit ser bo en algun altre esport més ben remunerat i això li provoca encara més malestar.

 I ara per acabar-ho d'adobar li pica el cul i no es pot gratar perquè li demanen un  somriure per a les fotos.

La nova tenda

Ja ha arribat la Ferrino Proxes 3. L’he tret de la capsa de cartró, l’he pogut agafar d’unes nanses i, he vist que, a més a més, porta una cremallera i sembla folgada. Comencem bé! No sé per quina malvada raó les bosses de les tendes perden capacitat un cop li has tret el contingut per primera vegada. A la llarga, costures desfilades, dits envermellits i malediccions acompanyaran la seva tornada a lloc. Aquest maleït moment sempre ha provocat una sobrevinguda mandra  i es pot considerar la part fatídica d’estar acampats. Encara recordo com en múltiples viatges desapareixíeu direcció lavabos per un sobtat recargolament o, simplement, allargàveu l’empolainat matutí. Jo us imaginava traient el cap per la porta i mirant direcció a la nostra parcel.la  per veure en quin moment del desmuntatge estàvem. Si veieu que hi havia un cert relaxament en la baixada dels pals, abans d’arribar a la zona 0 féieu una obligada parada per treure-us una sobtada pedreta que us havia entrat a les botes. 

 Ja la tenim aquí, és de 3 places perquè les que fan de 2 són excessivament petites. Encara que es pot dir que és familiar ja que té una alçada d’ 1,70 a l’habitació i 1,80 a la resta d’espai interior. Així ens podrem vestir i desvestir drets i, ara mateix, es tracta d’una característica que ha passat a ser una exigència ja que les articulacions grinyolen, i en el meu cas la panxa no em permet flexions que en els 80-90 eren bufar i fer ampolles. De bufar encara bufo, això sí que no ho he perdut.

 Bé, doncs aquesta nova tenda és per estrenar aquest estiu. Encara no tenim ruta però el que sí sabem és que ens permetrà estar arran de terra per veure créixer l’herba ben a la vora. 

 Nosaltres a casa tenim un llit de 150 i estem còmodes. Fins i tot en muntanya podríem resistir els 126,6 perquè  sempre s’hi està més juntet, per tant es pot dir que com l’habitació de la tenda fa 190, tenim uns 63,3 (periòdic pur) centímetres per poder-te encabir. T’hi apuntes? 

 Si prens aquesta encertada decisió, serà xulo venir-te a esperar a alguna estació o aeroport d’Europa i després recórrer el món plegats. I si la funda de la Ferrino encongeix, per aquesta maledicció que les persegueix, ara serem nosaltres  qui a peu coix ens costarà arribar-hi a temps en el moment del trasllat d’un lloc a un altre. Sempre que tu no t’avancis primer. I desperta com ets...

El racó de la calma 

 Aquest ha esdevingut un dels llocs més visitats i celebrats de la casa. Ja saps, el reformat passadís que en el seu moment era una galeria exterior. Quan vam comprar el pis tots els de la finca ja el tenien tancat amb finestrals. Inicialment vam col.locar un moble blanc de fòrmica on encabir tota mena de coses, però un cop us vau repartir les habitacions el vam reservar per a una taula d’estudi. 

 Ara, en renovar les finestres li hem donat una nova utilitat. Vam treure els prestatges plens d'apunts, pedres i pols i vam tapar forats. Tan sols han resistit al canvi els 4 ganxos penja coses que sempre van bé. T’he de dir que aquesta renovació ha estat possible perquè en primer lloc vam fer neteja i en segon i més important vam comprar una proa de traster on poder desar tot de coses.

 I va passar que el iaio havia de venir per casa i un dia a l’Ikea vam anar a comprar mobiliari per a la seva comoditat i vam firar una cadira de braços, una altra de dutxa i una butaca d’oferta per al racó que estàvem redissenyant. 

 Créiem que teníem la llibertat de fer i desfer en aquest espai però no era del tot cert. Tot el temps que havia estat una zona d’estudi ens va exigir un dret adquirit i vam haver de posar una taula plegable que un cop situada en el lloc adequat ha esdevingut una zona cinc estrelles per a la comunicació virtual amb alumnat i famílies. També funciona a la perfecció per a escriure històries com aquesta. 

 S’anomena el Racó de la calma perquè amb l’afegitó del tamboret que el Tió li va cagar a la mama pots imaginar i, de fet veure, el llenç tranquil que som capaços de pintar. I ara, a més, amb la companyia del iaio a casa la sensació de pau s’ha extès a altres llocs perquè després de dinar, el redirigim a la butaca farcida de còmodes coixins, abaixem la persiana de la paret i desapareix en feliços viatges onírics.

 Un altre motiu de complaença ha estat crear l’espai del vermouth. Podem obrir les finestres i transformar una galeria en un balcó assolellat on menjar escopinyes, patates, olives i musclos acompanyats  d'un got generós de nèctar diví banyat en glaçons. 

 Em sap greu però no seria del tot sincer si no explico que el nom del Racó de la calma no és permanent.  Rep aquest nom per franges horàries i dies. De set de la tarda en amunt, caps de setmana,  festivitats i a la tranquil.la fase 0 del confinament. Temps que coincideix amb la persiana abaixada del putu taller mecànic que tenim com a sorollós veí. 

 A la resta d’hores aquest preuat locus amoenus es diu racó. 

ZERO O O

 Trobo realment estrany que aquest tema no sigui de rabiosa actualitat. Potser m’he perdut debats, notícies al voltant d’això, solucions, raonaments a favor, en contra. Però jo no noto a l’àmbient que s’ hagi creat una controvèrsia sobre el zero i la o. Ja dic, potser m’he perdut les notícies ja que no n’estic subscrit a cap diari digital ni paper i tan sols vaig llegint titulars i premsa de franc. Però si és cert que la gent no diu res, vull iniciar el debat amb tu a través d’aquesta història-assaig. Som-hi! 

 Tu no trobes que hi ha molta confusió en aquest tema? Jo per exemple tinc un número de seguretat social que comparteix zeros i o (Orlando). Ja hi som!, he hagut de posar un nom mexicà per a evitar-te la mala comprensió. Fins i tot el títol que he posat és confús ja que sembla que digui un zero com un eco, quan en realitat estic posant una conjunció adversativa o i immediatament després un zero. 

Doncs bé, tornem al que et deia (vaig a buscar la tarja) OBAR 0620125 i tres números més. Tu em diràs, ai papa,  no veus que la O és més grossa que el 0. I jo et diré, sí, però perquè l’he escrit en majúscules. Mira’l ara en minúscula. Mires? o; i ara poso un 0. Ara resulta que el número és més gran que la lletra. Veus on radica el problema? Ho fa en la forma, són dos cèrcols summament semblants i que de ben segur fan equivocar la gent, si més no, a mi. Ja sé que per convenció una / que passa pel mig del 0, però no sempre passa. I algú afegirà que un és més estirat que l’altra, però ara no em diguis que quan algú t’ha passat la clau del wifi no n’has sentit a dir, 

-Espera, això és un 0 o una o? I tot seguit han afegit, anem a provar primer amb 0 i si no ho farem amb o d’Orlando.

I llavors tu responies, no puc entrar, deu ser o i no pas 0. 

Oi, que m’entens? O no?

I què hi vols fer, em diràs? Una, deixar de ser hipòcrites; dues, no ser tan conformistes i en tercer lloc, proposo fer un petit canvi en la grafia d’un o de l’altra. Com per exemple posar-li dos ullets a un dels dos. 😕

 

Disfresses?

PART I

 Fa dos anys ens vam disfressar de casori. Núvi, núvia, padrins, madrines i convidats. No va haver problemes en els papers ja que la Lluïsa es va demanar el de núvia, per tant, era del tot lògic que el Joan fos el nuvi. Padrins i madrines es van escollir a mà alçada, la resta de penya ja ens anava bé mudar-nos i ja està, o sigui, parlo per mi, però jo era feliç formant part de la comparsa. Va ser una disfressa fàcil.

 L’any passat la cosa es va complicar més perquè a algú li venia molt de gust anar de formigues i va defensar a ultrança aquesta idea. Després de sentir l’emoció i visualitzar les seves paraules la majoria va votar que sí, , sí, pot ser molt diver. Votació. Adjudicat. Jo em vaig abstenir, esperava sentir sonar la flauta i proposar anar de Men in black. Calia ser pràctic i aprofitar la disfressa del carnaval anterior. 

 El tema de la lycra negra per tot el cos amb l’afegitó del coixí al cul, més el passamuntanyes i les antenes van ser tota una castanya. Només pensar en la sala de festes ja m’hi entraven les suors. La veritat és que ho vam petar a la rua, però com ja imaginava, ballant em vaig haver de treure peces summament molestes i calorífiques. La resta de gent m’esbroncava però no podia resistir el coll de llana i el coixí, i així que vaig veure el moment me’ls vaig extirpar. Vaig passar a ser la desformiga del grup. Em van criticar però després qui més qui menys també es va treure capes perquè es feien insuportables per la calor i per poder ballar decentment.

 I va arribar aquest any i jo ja venia preparat. Ens podem disfressar de gent gran. És molt soso, no té marxa, ni parlar-ne. Aquestes eren algunes de les devolucions afectives que em feien algunes persones del grup. Cap problema, era solucionable perquè com us he dit, tenia un as a la màniga. El que no havia previst era la competència que em va començar a fer la Marta amb el tema dels Pirates. Sí, sí, de pirates com a Mar i Cel. Jo em demano Saïd, jo Blanca. Molts es van deixar engalipar i ja es veien salpant de port cap a l’illa de la Calavera. Però jo no em deixaria guanyar per un garfi de plàstic,un mocador al cap i un lloro de fireta a l’espatlla.

 Nois i noies, si ens disfressem d’àvies i iaios, tinc el compromís de la Núria Rajolí, sí, la meva amiga que treballa al cinema. ENS MAQUILLA.  Quan els vaig recordar que va caracteritzar la gent de [.REC] el vaixell de la Marta va clavar la proa contra uns esculls i es va enfonsar.

 Vaig poder aprofitar el vestit del casament i tots vam quedar genial. Vam treballar una coreo amb bastons i crosses i a la rua del Poblenou vam ser aclamats, sobretot per la gent de la nostra nova edat que ens trobaven propis de la seva generació. Es van fer unes fotos brutals que després la Núria ens va anar passant. Amb elles va fer-se fer un book promocional amb el qual mostrar, encara més, del que era capaç amb pòlvores, pintallavis i pinzells. Tota una artista.

PART II

 Coses que passen, cadascú va agafar camins diferents i vam anar perdent el contacte de forma natural. 

Quan ens van concedir les Olimpíades, jo crec que la majoria de barcelonin@s vam saltar com en Maragall sota els feixos de llum i davant dels colors canviants de la font màgica. Després quan vam saber el preu del sòl al barri i com havien pujat lloguers i pisos de segona mà, vam seure de cop. La Marina i jo vam fer números i els mateixos metres els tenies a meitat de preu a Palau Solità i Plegamans. Així que sentint-ho molt, com diria la meva mare, vam haver de mirar la butxaca més que no pas el sentiment i vam marxar.

 Molt resumit, 

vam treballar, fer noves amistats, tenir fills, fer-los crèixer i ara fa poc els hem vist fer via. Curiosament tots dos van anar a petar al barri. La feina els quedava a prop i suposem que alguna cosa dels devia quedar quan els explicàvem la nostra infantesa i juventut entre aquells  nostres carrers. 

 Així que s’han fet poblenovin@s i es pot dir que tots dos formen part activa del seu teixit social. Ara baixem sovint a mar, a veure’ls i passejant per la Rambla, Marià Aguiló o la renovada “carretera” xino-xano anem trobant gent d’aquella colla amb qui he iniciat aquesta història.

 Tot el barri ha canviat, a vegades excessivament. Qui no ho ha fet són tots aquells amb qui   ens saludem, fem la paradeta i recordem vells temps. 

Tothom hi manté aquella fesomia i posat que en aquell carnaval ens va saber recrear la Núria. 

Miro aquelles fotografies i semblen d’aquesta tarda.

HA ARRIBAT EL IAIO

I ara ja no estem en un lloc de llibertat ni confiança perquè estem allotjant una altra persona i en tot moment som amfitrions i ens hem de comportar com a tals, per tant, la hipocresia i el doble sentit s’han instal.lat en tots els racons de la casa. Les coses clares han estat desades en una capseta dins l’armari i no tornaran a sortir fins que passi el mes que ens correspon tenir-lo. Parlo del iaio,   però això que dic podria ser vàlid per a l’àvia, una amiga, una filla o qualsevol altra persona. Amb cadascú en un grau diferent. Evidentment, amb els fills podem fer del lavabo un despatx on atendre els assumptes del dia a dia, perquè  en fan quatre que han marxat i encara podem mantenir amb naturalitat la dinàmica de tants anys vivints junts. Un pet, un rot, un cul, un pit, un moc, un llepar el plat o dos. Tothom sap quina és la línia que marca el decòrum de cada casa.

 I ara que tenim el iaio s’han acabat les insinuacions clares i cal fer una acurada recerca del llenguatge per tal de ser diàfan per a uns i inintel.ligible per al nouvingut. 

 Amb algun exemple crec que s’entendrà millor. 

 Els diumenges tenim establert a casa que cadascú es busca la vida en el sopar. Està molt bé perquè es pot dir que és la pitjor tarda-nit de la setmana. S’ha acabat la festa i el pensament ja vola cap al dia feiner. En general, la gent no està per òsties, riures ni per sopars en grup. Doncs bé, jo m’estava fent un entrepà de sardines en escabetx a la cuina i és estrany però disposades en el pa obert me’n sobrava una. Ella va venir per darrere i em va dir 

-Et sobra una sardina?

- I tant, vols que te la doni?

- I tant, m’aniria molt bé. Em sobra un tros de pa i així ja faria.

Bé, aquesta seria una mostra. Tots dos sabem el codi i l’altra persona des del menjador podria sentir que la filla i el gendre estan arranjant un sopar informal. Podria pensar-hi més coses ja que el terme “sardina” pot tenir connotacions reconegudes internacionalment, però fixeu-vos que ella no va anar més enllà ja que podria haver afegit,

-I tant, si me la regales, em faràs un favor. Porta cap aquí aquesta sardinota! 

Però no ho diu, no, perquè sap mesurar les extensions interpretatives del codi emprat. 

Podem provar una altra mostra d’aquest joc que ve a intentar paliar aquesta manca de llibertat que sense voler ha retallat aquesta incorporació temporal del nou membre familiar.

 

 És un dissabte al matí i el iaio es desperta d’hora. El sentim passejar-se amb moltes ganes de trobar-se amb algú de la seva família. Des del llit sabem del cert que aviat obrirà la boca i dirà,

- Nena, ets a casa? 

Llavors nosaltres que ens estàvem fent unes saturday prèvies parem motors i ella respon,

-Papa, què fas? Què vols?

- No res, com ja són les deu ja pensava que no hi havia ningú. Què feu?

Llavors la filla,que ja s'ha posat de mal humor, respon,

-Papa, ens acabem de despertar. Espera un moment que ara ens llevem.

-D’acord, d’acord.

“Ens acabem de despertar” és una resposta neutra i clara però el receptor podrà posar-li l’etiqueta de missatge acabat o buscar-li altres connotacions del seu bagatge personal. En tot cas ja seria problema d’ell.

 I mentre el  convidat rumia com avaluar-ho i  es desplaça cap al lavabo, li dic a la seva filla que jo ja m’estava “llevant i ponent”  i  llavors ella, que també sap jugar molt bé amb els recursos estilístics de la llengua, dirà,  doncs aprofitem aquests vents dels quals parles i s’hi afegim mestral i tramuntana imflarem les veles i navegarem  cap al nord. S’anima i encara és capaç d’escriure dos versos d’un himne,

 Cercarem la llibertat perduda,

 posant proa als confins de La Terra. 

El iaio que ha quedat a port, de nou ens crida, però ja no hi som. 

I amb aquests dos exemples espero que hagi quedat clara la doble intenció del llenguatge per a desfer-nos de les manilles de la convivència i, més o menys, seguir sentint la teva casa com el lloc on posar-te còmode.

CONTES

Si no m'erro avui és el conte número 50 que t'escric. He de dir que ha estat tota una experiència  plaent haver dedicat un temps diari per explicar-te cosetes. Algunes d’elles tenien com a font propera la immediata realitat i d’altres són cabòries que han aparegut per art de màgia o per haver aguditzat l’observació. Unes les he desat en el meu blog i les pots trobar sota el títol d’Històries de confinament i les  altres agrupades a Contes de nit a l’Alba. 

 50 dies després posem el punt i final; com a  cloenda d’aquests relats diaris m’ha vingut de gust escriure sobre les històries que us explicava de petits. 

 

Som-hi!

 Cada dissabte, quan al matí us despertàveu i veníeu al llit teníem el nostre moment narratiu. Sincerament  no me’n recordo de cap argument, però sí de com arribàveu il.lusionades i amb l'exigència del dret adquirit amb el temps. 

 -"Vinga, el conte!"

 -Bon dia, no?

 -Bon dia, papa, vinga, el conte!

 La mama traginava per la cuina o feia la llista de la compra i tot el llit era ocupat per nosaltres. Dos coixins i tres caps mirant el sostre. Vosaltres esperant la meva veu i jo, la de la inspiració. Tot i saber el meu deure mai no tenia res preparat així que havia de fer ús de la imaginació. La cridava mentalment per a facilitar-me un bon  títol, personatges, espai, conflicte,  diferents camins de resolució, clímax i, sobretot, un final impactant i divertit. No sempre la proveïdora em servia tots els ingredients així que cuinava amb el que trobava. Uns dies degustàvem saborosos plats i d'altres menges més senzilles i humils.

 Per la vostra banda, anàveu desembolicant amb atenció la cel.lofana de cadascuna de les frases que formaven les meves paraules improvisades. Solíeu fer preguntes de tota mena,  la majoria de les quals m'ajudaven a desfilar el cabdell i  estirar la punta que desenmascarava el dolent o el feia cometre una nova malifeta. No sempre era així i les respostes, a vegades, trigaven en arribar o eren ben  estrafolàries. Si dubtava més de l'habitual m'empenyíeu perquè no m'aturés,

 Va! Vinga! 

I llavors girava el cap vers als finestrons de l’habitació cercant un feix de llum que m'il.luminés de nou. De forma entretallada començaven a entrar pel balcó i pujaven al nostre llit cocodrils, fantasmes, plantes carnívores, víbries, pastores o mèdiums.

  Si sortosament la història anava fluïda, notava com la vivíeu intensament i m'ajudàveu a ser més contundent amb el malvat o més generós amb l'heroïna.

  De fet, ara que estic escrivint això,  m'adono que aquells contes matutins, no els creava sol sinó que  els fèiem entre els tres.

  Rememoro aquells moments i m'emocionen  ara, perquè fer de pare em va agradar molt ja que cada dia començava una nova aventura que es desfilava, la majoria d’elles  improvisades i de final feliç.