HISTÒRIES DEL CONFINAMENT

El secret confinat

Avui tot s’ha descobert. Com cada matí tenim el costum de dir-nos bon dia i mostrar la cara que fem. Aquest matí he decidit provar una foto en  picat amb el braç estirat, us l’he enviat i tu t’has adonat. No havia d’haver passar. M’he confiat.

 Sí, tinc el braç més llarg. Actualment uns 60 centímetres. Però tranquils que la cosa està millorant. 

 A mida que avançava el confinament m’adonava que un braç el tenia una mica més llarg que l’altre. Amb la mama vam decidir fer marques a la paret com quan vosaltres creixíeu. Per això tinc clar que vaig pels 60, però havia arribat a més, no vull dir fins a quant, no val la pena; tu mateixa pots fer els càlculs encara que no té sentit. Vam mirar que per cada dia suposava un centímetre, però des que van aplicar la fase 0 he notat que començava a minvar. Sí, també ho hem mesurat, 30 mil.límetres per dia. Per això ja no hem dit res, no us volíem preocupar, la cosa va de baixa i ja estem esperant la fase 1 perquè volem pensar que la desaccelaració serà més evident. Si tot va com creiem en aquesta nova fase, baixarà uns 60; i a la fase 2, ja vora el centímetre.

 Inicialment ens vam espantar però després vam veure que tampoc era gaire preocupant perquè tan sols em passa quan alço el braç enlaire i es manté en la mida meva en altres posicions, per tant, no aixecar el braç i solucionat. 

De fet m’ha anat bé per netejar les làmpades, retocar de vernís brillant les rajoles de la volta catalana i enganxar una anella sortida de la cortina.

La mama em va dir que calia que anés al metge però jo no tenia cap altre símptoma, no em trobava malament, ni tos, ni manca de respiració ni febre. Per tant vaig decidir esperar al metre i com no ha arribat ja no hem fet res. Tu t’imagines que a les notícies diguessin que una de les conseqüències d’aquest virus era el creixement de les articulacions? De ben segur, hauria provocat entre pànic i hilaritat, depenent de qui explicava la notícia. I els memes? 

M’haurien allargat totes les peces del cos. M’entens?

Res, millor callats i a la gàbia. 

No et preocupis, quan tot estigui a lloc, ja us ho diré.

Contagi. Part I

Dins una capsa de llumins, un d'ells ha agafat una galipàndria i té molta febre. Entre les quatre parets fosques de cartró, quaranta-nou d'ells tremolen tement que li pugui pujar més la temperatura. Un sua, com la dinamita inestable que apareix a les pel.lícules. 

Contagi. Part II

Entra llum, tothom es desperta. Segur que vol fumar. Introdueix els dos dits.  Que l’agafin a ell, a ell ! Síiiiiiiiiií! 

 Hem estat de sort. Torna a tancar. Se sent la fregamenta del seu cap de fòsfor sobre la pista granulada de la banda dreta. Sentim l'espetec, olorem el foc i l’imaginem incendiat. No el coneixíem gaire, molts de nosaltres no havíem tingut contacte amb ell. No, de cap manera, no li volíem mal. Però ens podia haver matat a tots. Estem salvats. Un sacseig de la capsa i, de nou, la quietud, la feliç monotonia del llumí.

 Dins el silenci de les quatre parets fosques de cartró se sent una lleu i amagada tos que prové de la banda on s'hi estava aquell. Ja hi som! Un munt de fòsformirades enceses, acusadores, es giren en direcció al nou infectat. Maleït sia, per què no ha pres les precaucions oportunes?

La imatge dels llumins

He vist els mistos patint i preocupats a la capsa que ha dibuixat el Rafel. M'han fet coseta perquè abans no existien i, ara, estan allà. L'enfebrat té tres expressions barrejades a la cara. Por, preocupació i disculpeu-me. El Rafel llegeix la història del llumí enfebrat ( covid 19 o no) i ja sap enviar-li al llapis una determinada línia, una forma, uns ombra, un color. Quina traça!
Aconsegueix que la majoria dels altres quaranta-nou es mostrin tremolosos i espantats en diferent grau. Al que està a la vora del malalt li saltarà d'aquí no res el fòsforcor taquicàrdic. El segon comença a sentir com involuntàriament li tremola tot el cos espigat de fusta. El company de més a la dreta, que sent el moviment paorós, inicia un estat de vertigen, hiperventila i d'aquí poc se sentirà morir. Com més distància hi ha, més diluït es veu el perill vermell dins la capsa i les cares van perdent força expressiva. Alguns semblen que viatgen en ascensor. I així arribem al més allunyat que aixeca el tors, gira el cap i amb la cara encuriosida, que el dibuixant li ha sabut donar, es demana,
-Eo, eo, allà que està passant?

Al detall

La Mariantuan és una professora que no viu  bé el confinament. És el cul d'en Jaumet; ha d'estar activa, llegir, observar, pensar, fer i parlar alhora. És per això que ha ideat la seva pròpia estratègia: és compradora al detall. Necessita esbargir-se més enllà de les normes establertes a la fase 0. Ha d'estirar les cames en geografies més extenses, ha d'alçar la vista a diferents edificis. Els que té a prop ja se'ls coneix. És d'història i et podria parlar de l'any de construcció i de l'arquitectura modernista o noucentista del moment. Fins i tot, a cau d'orella, et podria parlar d'assumptes de faldilles entre el famós actor del 5è, 4a i la intel.ligent periodista de l'edifici del davant. Li agrada escoltar i sent la curiositat d'una cronista de la seva ciutat. És lògic, el quilòmetre li queda curt i el temps, excessivament pautat i breu. Per això des del carrer Girona i de forma il.legal es desplaça fins a El Corte Inglés de Plaça Catalunya on compra poca cosa, per així tornar a baixar tantes vegades com li ho demanin els forats del seu rebost. Tot i que té cura de mantenir el distanciament social, té el regust infantil d'estar fent una malifeta.

Per això, quan avui ha vist, a la parada de l'autobús, un cartell de la seva exigent excap d'estudis anunciant la matriculació del curs 2020-21 s'ha espantat; s'ha arreglat les gomes caigudes de la mascareta i ha accelerat el pas cap a casa. Coses de l'insti i de l'instint.

Conte amb mascareta

-Ekkvjjtvryytfdsvttyyjmmmmhy

-EH?

-Quegggkkvjjtvryytfdsvttyyjmmmmhy

-NOSÉGRVFTQUEGGDIUS?

-quegtg?

-QUEFFGETGFTREGUISHHVLAMASCARETADDFGT

-noedft'entencdfy

-ACAGARDDGGQUEVAGISGTGACAGAR

-vesftgalabhhmerda

-FALEHYH

-d'acordsfdef

Espigades

En aquest temps de confinament les espigues de tota la vida, les que llençàvem a qui teníem davant o al costat per saber si tenien “novio/a”, s’han ensenyorit dels parcs i jardins. N’està ple i creixen amb alegria, desinhibides i amb desordre, ocupen llocs que tenia la gespa en propietat. Ara que la jardineria està confinada, han esdevingut un símbol de llibertat. Sobretot per a aquell jovent a qui mai una d’elles se’ls va quedar enganxades als cabells, samarreta o al jersei (tot i ser de llana)

Qui és l’ultim?

En aquest període tot són cues on es guarda una distància. Primer van dir 1 metre, després hi van afegir mig més i, d’un temps ençà es parla de dos. Això també passa amb el tema de les mascaretes. Inicialment no eren necessàries, ara ja estan dient de fer-les obligatòries per anar pel carrer. Excepte els que fan esport, evidentment. Bé, però jo no volia parlar d’indecisions jo vull explicar el tema cues. I més concretament les cues al Baluard, el forn on fan el millor pa de tot el Poblenou. Sempre i quan t’agradi la costra dura.

 Les cues aquí són diferents a les dels altres establiments. Vas al Condis i ja saps on t’has de col.locar, mirant enfront les portes, cap a l’esquerra. Si vas a la xurreria, que han obert fa poc, el mateix. En canvi,  a la Baluard cada dia va cap a una banda, excepte els dissabtes, que està clar que va de mar a muntanya. Els altres dies feiners et pots trobar de tot i algunes d’elles perilloses perquè quan toca en ela, sempre hi ha un dels seus integrants que està al mig del carrer Marià Aguiló. 

 Avui hi he arribat i hi havia una munió de gent i he hagut de demanar qui era l’últim; una mare i una filla m’han donat el torn però podria haver-me’l donat qualsevol de les persones que estaven allà, perquè allò no tenia forma de res. Jo m’he posat a dos metres d’elles i he anat avançant seguint el rastre que hi deixaven. Després he vist un senyor que m’ha demanat amb un gest de cap i amb el silenci de la mascareta que si jo era l’ultim. He mogut el cap afirmativament i ell m’ha fet un gest com de dir quina mena de cua és aquesta?, i jo li he respost que jo no l’havia començat. Ell ha seguit gestualitzant amb el coll i m’ha fet saber que es quedava allà on era. I jo l’he mirat i he pensat fes el que vulguis i amb el gest dels ulls ja m’ha entès.

 La veritat és que si hagués passat un dron ens hauria mirat amb cara de no entendre la imatge que estava projectant.

 Quan les cues són lliures, qui les ordena? L’altra dia vaig acompanyar a ma mare a La Caixa de La Mina i, a banda de les discussions sobre el torn, allò que s’havia format a dos quarts de 9 del matí, no era en absolut una cua. Tenia dues possibilitats, o la Successió de Fibonacci o una d’aquelles formes numèriques que tenen els passatemps i quan les uneixes de forma ascendent  apareix el dibuix d’un conill dins el barret d’un mag, per exemple. Enigmes de la vida

No n’he trobat res

I  això que en el passeig matutí he passat al costat de dues empreses de ferralla. Res. He mirat el terra, dins i fora dels solars farcits d’herbes i flors salvatges, sota els cotxes, entre la gent amb qui em creuava amb una distància prudencial de dos metres. Els he mirat les mascaretes per veure si allà la trobava, però no n’he tingut sort. I mira que l’exposició de màscares tenen molta tela! Mal posades, inexistents, professionals, FFP1,2 i 3; artesanes, de farmàcia, flonges, tibants,...

 Avui no he ensopegat amb cap història. No dic que no  hi fos, sinó que jo no l’he sabut descobrir. Ahir, per exemple,sense voler, em vaig fer amb una conversa i l’altre dia, per atzar,  amb una cua, però aquest matí tot i l’esforç, res de res. Això és com anar a pescar, un dia no saps el perquè, omples el sarronet i d’altres, els cucs no han rebut ni una trista i humida llepadeta.

 He esperat a veure si després de dinar em venia al cap alguna que explicar-te però no n’he tingut sort. Així que avui no et podré contar res.

(Penso)

 Però ben mirat, de fet estic escrivint això i ja t’estic explicant alguna cosa, que es podria titular si volgués “La recerca d’alguna cosa i la trobada del no res”.

 Ben cert. Ara mateix tinc un no res narrable.

 Ara no vull esborrar tot el que he escrit i ho hauria de fer perquè m’he adonat que avui quan he sortit de casa, un altre cop he estat de sort. 

 El buit també existeix i té la forma de guix desat en un calaix. A punt, tan sols espera ser agafat per a dir-hi tot el que conté.

 Saps? Ara el títol és una mentida i l’hauria de treure però em fa pena, així que hi posaré un altre aquí, abans del punt i final: AVUI NO N’HAN PICAT.

Les ganes

 Agombolades a la porta, considerada la línia de sortida, ara mateix sense respectar cap espai es troben, neguitoses i amb ganes de gresca, totes les accions que estan prohibides i que un dia deixaran de ser-ho i estaran permeses.

Allà es troben unes copes i gerres de cervesa pugnant el primer lloc amb els gintònics nocturns; prendre el sol a la sorra i banyar-se, discutint la tanda amb asseure’s a fer unes tapes en una terrassa. I ara mateix i ho sabia, gronxar-se o baixar pel tobogan, provar-se roba, fer un frankfurt, anar a concerts, canviar de municipi i celebrar un gol s’estan discutint perquè unes i altres diuen que són més prioritàries.

 Quin guirigall!

 Hi ha d’altres que es mostren més civilitzades i en silenci guarden el lloc amb calma, són les ganes d’anar a la biblioteca i regirar llibres; abraçades al carrer, asseure’s a festejar en un banc.  Alguna  ja està remenant el pany de la porta, talment com fan els alumnes més inquiets quan encara falten dos minuts per tocar el timbre de sortida.

 De ben segur que prendran mal perquè quan es conti 1,2,3 ja, es llençaran al carrer amb l’ímpetu amb què van sortir tots els ocupants de la cabina dels germans Marx. I canviaran les cases on habiten per la sala de traumatologia dels esgotats hospitals.

Acosta't

Ell feia temps que no li feia festes a ningú. Ella feia proves de colònies i així li deia: acosta't i digues-me si t'agrada. Ella tancava els ulls emocionada mentre ell li ensumava amb poques ganes el seu coll. No suportava el contacte humà i evitaria qualsevol circumstància que ho propiciés. A 20 anys ja sabia que mai tindria parella, ni fills i, per sort, al ser fill únic ja havia prescindit de forma natural de nebots i nebodes. A l'oficina no podia evitar el contacte social que amb urgència netejava en arribar a casa. Sí, ho sabia, no era gaire normal però el seu benestar passava per driblar la gent. Mentre consultava adreces de clients, pensava en Robinson Crusoe i l'envejava. Qui fos un nàufrag. Li sobrava fins i tot en Wilson. Amb l'arribada del coronavirus va viure els dies més meravellosos de la seva existència. Fora contactes, abraçades i petons. 1 metre i mig; dos, quin descans. Ningú li estrenyia la mà, li agafava una banya de croisant ni li explicava cap secret a cau d'orella. La felicitat tenia un nom i es deia com el virus. Avui que havien canviat a fase 1 ja havia sentit un malestar que havia de dissimular davant tothom. Aviat estarem a fase 2 li deia la seva companya, la del perfum i ell treia un somriure que amagava la defunció interna que estava patint.

La pedra

Avui m’he trobat una pedra que de seguida he notat que tenia poders. L’he agafat de terra perquè tenia uns colors blaus que m’han atret i perquè portava dins la bossa un flascó d’aerosol d’hidroalcohol. Ara no sembla gens estrany fer aquesta aclaració final, esperem que en un futur pròxim, alguna persona que llegeixi això, digui i aquest aclariment feia falta? Per què anava amb un “flascó d’aerosol”? I seguirà llegint però ja haurà perdut l’interès perquè no entendrà que ara ens mirem i molt tot el que toquem. Ens saludem aixecant el coll, fregant lleument els colzes o tocant-nos les puntes de les bambes. Aquí també vull fer un aclariment, la majoria de la gent porta bambes perquè quan estem al carrer lluny del nostre radi d’un km. és perquè estem fent esport. Si més no, cal portar una estètica adequada.
Qui llegeixi això dirà, i què collons li ha passat a la pedra? Per què sabia que tenia poders? Però ho sento, no puc avançar si no explico bé el context. En fase 0, bé això de les fases no ho explicaré que és un pèl complicat. Les persones privilegiades són les que tenen un/a gos/ssa perquè en tot moment tenen llibertat per sortir a passejar. L’altra gent, no. Jo no tinc cap gos, què més voldria!, però sí que tinc un carro per anar a comprar. Hi ha gent que trampeja amb això perquè va als supers per un miserable pack de 3+1 de tonyina i una de sardina en escabetx i se’n tornen. Després ells mateixos, per enganyar la seva consciència es diuen, ai!, m’he oblidat de comprar paper de wc. El tema del paper també és llarg i els/les interessats/des podran trobar aquest episodi polèmic a les hemeroteques.
Així que jo avui m’he trobat una pedra quan anava a comprar i de seguida he notat que tenia poders perquè només tocar-la m’han vingut ganes d’explicar què està passant. Aquesta és una època de restriccions de les llibertats però ho hem de fer pel bé comú, per salvar la nostra gent gran. Quin gran escàndol això de les residències. Un dia caldrà esbrinar què ha passat i depurar responsabilitats. I com veieu no puc deixar d’escriure i quan m’he adonat que una cosa estranya estava passant, m’he mirat la pedra i li he dit, ai, bonica crec que t’he de deixar allà on t’he trobat. 

I he agafat el carro i he baixat de nou.

Aclariments  

En aquest temps de confinament la Pinka no havia participat en cap de les activitats que des de les seves cases li havia enviat el professorat del seu curs. Es tractaven de tasques senzilles i amb un alt grau de gamificació perquè s’entenia que la situació era incòmode, desconeguda i ingrata. Malgrat aquests continguts diguem-ne fàcils, àgils i tous, la noia no es va dignar a obrir-los. Cap ni un. Podria haver sentit alguna predilecció per alguna assignatura, però no va ser el cas.

 En sabíem alguna cosa d’ella? Sí. 

 No tenia cap dificultat d’àmbit digital ni d’altra mena. Sembla ser que estava connectada a tothora, instagram, jitsi, washap, facebook, sempre  amb la marca verda de disponibilitat. Això sí,  no faltava a cap meet de tutoria que es realitzava cada dijous. Li encantaven les relacions socials. Hi apareixia tard, amb una icona de la nina malèfica Annabel i no deia res en absolut mentre la tutora explicava proves, news sobre l’institut, tasques del classroom i el seguiment del calendari. La noia sabia que després vindria la típica part afectiva, on la pesada que els havia tocat aquest curs, repetia ja sabeu on sóc, en tot moment us podeu posar en contacte amb mi si em necessiteu, us encoratjo a no perdre el fil i ànims, vinga, empenta i aviat tot passarà i ens veurem. Un cop que la pava posava el punt i final i diríem que s’obria un desinformal torn obert de paraula, s’engegava el micro i apareixia la desapareguda Pinka per a fer el seu circ. 

-Vaya mierda no ir al cole, verdá. Que tenga yo que decir esto, madre mia. Estoy fatal.

-Profe, y tu vas a correr por las mañanas? Vaya flipada!  

-Ramon tu no necessites màscara porque....

Llavors la poc enrollada de tutora posava el punt i final dient, bé, nois i noies, jo ja marxo, si us voleu quedar, doncs endavant. Ens tornem a veure o, millor dit, escoltar, la setmana vinent.

 I així era cada setmana. Fins que va arribar la darrera. Ara la tutora havia comentat qui eren les persones que calia que es presentessin a les proves extraordinàries de juny. I allà estava la Pinka Alcón. Com? 

Mail a les 10 de la nit cap a la tutora perquè és injust que jo havia recuperat aquestes dues i que jo ja vaig dir que a vegades tenia problemes de connectivitat i que a veure, quina nota m’ha posat la de mates perquè a mi em va dir que ja estava aprovada i el de Natus, però si em va dir que si li enviava el dossier ja estava aprovada. Jo no ho entenc. Teresa, hauries de fer alguna cosa perquè això és molt injust i penso parlar amb els meus pares i bla, bla, bla ( per què seguir si ja us ho podeu imaginar)

 La Teresa,  l’endemà a la tarda , a través del mòbil del seu marit, va comunicar a la dire de l’institut que a més dels problemes de connectivitat que ja havia dit, ara s’hi havia afegit un problema amb el teclat. De tant en tant se li quedaven enganxades les lletres. Aquest matí havia portat el portàtil a reparar i que trigarien perquè havien de demanar tota la peça nova. I que no sabia si li estaven fent budú, que estava de pega perquè a més a més, el seu mòbil que ja li havia donat algun avís, havia mort definitivament. 

 Es va asseure al sofà, va obrir una Estrella Galícia ben fresca, va aixecar la tapa del portàtil i amb la calma que proporciona la feina ben feta es va posar a veure el capítol que li faltava per acabar la setena temporada de The Office.