CALIDOSCOPI DEL PERLA

Capítol I

El de química

Aquest paio està sonat. 

Jo com a tutora he hagut de fer mans i mànigues per a contactar amb alumnes, despertar-los metafòricament i literal, espavilar les famílies i recordar-los que no són vacances. Ho he fet i m’he cagat en aquest confinament que m’ha transformat en una agent de l’stasi més que no pas en una profe. He aconseguit que ara, quan fem el meet setmanal de tutoria no em mostrin ni el rostre i tan sols deixen veure o la seva inicial o alguna icona d’un bonic gatet. M’ho faran pagar. Ho he fet perquè creia que ho havia de fer. He passat de tutora “enrotllada” a plasta en dos mesos. D’acord. Ja sabem com són ells i les famílies. Coses de l’ofici i la situació; ho accepto. Feina extra, ja sabem que el cos docent moltes vegades esdevé el cos del voluntariat, però res a dir. Ho fem perquè hi creiem. Ho fem per ells i elles, perquè ens preocupem i volem que se’n surtin. Compte! Ho seguiré fent tantes vegades com calgui i em refot el que digui el Xavier d’anglès. Si fos per ell, no fotríem un brot en tot aquest temps. Deixa’ls tranquils! No veus que estem en una situació especial? Que mor gent! Tothom aprovat. Deixa’ls, em diu cada vegada que fem equip docent. Cagum tot! Vés a cagar a la via i t’hi quedes al bell mig quan passi el tren!

 Però el que no puc entendre és el que fa el de química. Anar fins a la farmàcia del seu pare a portar-li els deures en format paper?  A la Laura, la famoseta instagramer Laura Fils (perdó, la Filssss així amb 4 s sibilants sonores)?  Una tia que sempre està connectada no pot entrar al classroom a fer les feines? Una pava que dia sí, dia també, presenta un nou modelet, un ball o una merda de cuineta que ha fet;  a aquesta cal portar-li els deures a mà? 

 Ramon, té, les tasques de la setmana per a la noia.

 D’acord, amb l’Isidor es coneixen des de l’escola, però no estem parlant d’amistat, estem parlant de JETA, DE LA JETA DE LA NENA, COLLONS!

 A mi se m’escapa. Espero que des de direcció, que ja ho deuen saber, li diguin alguna cosa. No ho entendré mai dels mais. 

- Isi, els gels hidroalcohòlics ja els tinc posats a l’aparador i sobre el mostrador.

- Ramon, recorda que també havien de ser-hi a la farmàcia de la teva cunyada.

- Que sí! que ja ho té clar! Vam quedar en 5,95€, oi?

- Sí, estic preparant 100 flascons més. Te’ls portaré demà nit al magatzem. 

- Millor espera’t a dimecres. No sé com es vendrà. Ja ho comentem i ho trobem.

- OK

- Penjo

Capítol II

 L 'Isidor i el Perla

El gos del Perla caga i pixa allà on li peta. El tros de carn del seu amo, en la vida s'ha ajupit a recollir les deposicions del Muelte, el seu stanford grassonet. S'havia encès una cigarreta i pensava en una pava de first dates que ahir el va posar palote. L'Isidor, que ha baixat les escombreries se'l troba, va cap a ell i li diu, 

-què passa noi, com va el confinament?

-Pos molt bé senyor professor. Sense cole, ja em diràs, la glòria.

- Sense cole però amb deures, com ho portes?

- No n'he fet ni un. La gene em va passar dades, però me les vaig fondre baixant sèries de neflis

- Quines? Segueixes alguna?

- Ara no sé dir-te. De matar, jo que sé.

- I els deures? No voldràs repetir, oi?

- Pos no

- Et puc donar un cop de mà, si vols? 

- Ah ! Sí? Com?

- Passa'm el teu número i et passo les feines dels profes per wassap

- Mola. 

- Després tu fas fotos de la llibreta i me les envies.

- No sé, és molta feina.

- Doncs, tu mateix. Com es diu el gos?

- Muelte

- És molt guapo.

- Mossega?

- Si jo li mano.

- El puc tocar?

- Si ho creu oportú?

- Doncs si de cas un altre dia.

- Profe, una pregunta, vostè encara viu amb els pares, oi?

- Sí, els he de cuidar.

- i per què no porta mascareta?

- Òstima és cert, bé és un moment. Baixar i pujar.

- Doncs vostè i jo portem ja una estoneta xerrant i jo podria ser asimptomàtic.

- Tens tota la raó. Sóc idiota. I mira que tinc un munt. Jo faig mascaretes de llengua mallorquina.

- Què comenta? Llengua?

- Sí, és un tipus de roba. Colta, no voldries fer negocis amb mi?

- Expliqui's

- Jo cada nit et porto 20 mascaretes i tu me les col.loques a 10 €. Et dono 2€ per mascareta. Cada nit 20 eurets.

- Em vindrien molt bé però a qui li venc jo la llengua?

- Als teus col.legues

- Profe, vostè no rega bé la brain? Nosaltres anem a pèl, som immunes com el Muelte, oi, bonic?

- D'acord. I a les residències?

- Això es podria treballar. Demà porti  les baleares.

- llengua mallorquina.

- Això. 20 i jo em trec 4.

-2

-3

-Fet.

- Bisness amb el profe, com mola.

 L'Isidor obre la porta de l'escala i pensa:

Dues coses engegades, els gels a la farmàcia i ara els negocis amb el Perla. Perfecte

 Em faré amb un extra  i em podré comprar roba. Necessito renovar el pullower i la rebequeta que ja tenen un piló d'anys.

Quan em vegin les lesbianes, fliparan.

Capítol III

Les lesbianes.

Les lesbianes no ho eren pas, però era com les anomenaven tots els alumnes de 4t i batxillerat perquè sempre se les veia juntes, gairebé de bracet i mai es perdien els viatges de fi de curs de l’ESO. 

 En tocar el timbre del pati, si no tenien guàrdia, semblaven sincronitzades, la d’anglès i de català sortint com a siameses per l’estreta porta que dóna al carrer. Sempre tenien dos tipus de temes, l’enfadat i el divertit. Si tocava el primer, la comunicació  no verbal era del tot necessària ja que feien anar mans i braços amb rapidesa i contundència com si volguessin reforçar les següents expressions: “no ho faré pas”, “ja m’hi poden esperar assegudes”, “ però que s’ha cregut aquell mitjamerda?” “ que vinguin aquí a fer classe i després que parlin. No tenen ni idea i volen dir-nos com fer les coses”. Si pel contrari el tema del dia era divertit, anaven encara més juntetes i es reconcentraven per amagar el riure o per no ser sentides,  perquè a vegades el que feien era enfotre’s d’alguna parida d’un docent o d’una alumna; també podia ser d’una situació còmica a classe, passadissos o sala de profes. Arribaven a plorar i les havíem vist treure mocadors de paper per eixugar-se el riure. De ben segur que alguna vegada s’hi havien pixat. Una o dues gotes, però pixat, pixat.

 Eren felices i compartien molts moments del seu temps a l’institut i això els donava força per recomençar cada dia ja que la vida en un centre a vegades podia ser molt dura. Tothom va a la seva i si tens un problema et costa trobar alguna persona amb qui parlar.

 Les lesbianes, sempre que es creuaven amb l’Isidor duien el mode 2 ja que els feia gràcia les samarretes imperio que s’entrellucaven  sota les camises de quadres;  o el barret que es calava, més enllà de les celles, tot just quan començava a refrescar una mica. 

 -Isidor, com anem?

 -Bé, per avui ja he acabat. Demà serà un altre dia.

- Saps que demà hem de rebre l’alumnat de primària?

- A mi ningú no m’ha dit res.

- Doncs tothom té assignada una hora i hem de preparar una activitat.

- Hi torno. A mi ningú no m’ha dit res. Quan la dire vingui i em digui el què, ja en parlarem.

- Bé, doncs fins demà, Isidor.

- Adéu, adéu.

Aquestes lesbianes sempre s’han de fotre arreu, sembla que vulguin dirigir el centre. Au, aneu-vos a arrambar en algun racó i deixeu-me tranquil. Sempre van xiuxiuejant i rient. Jijiijjijjiiji, semblen hàmsters.  No s’estaran enfotent de mi, oi? Si ho sabessin els seus marits que aquestes els va més el peix que la carn...

L’Isidor, mentre preparava els nous flascons en el talleret que tenia al garatge del pis dels seus pares, pensava en elles i se’n reia perquè se les imaginava patint de no poder estar juntetes i fer manetes. De ben segur que estaran cada dia amb el meet, jitsi o zoom; aquelles no poden passar un dia sense fer vestidets de la gent o, fins i tot, fer-se tocaments. Segur que quan els marits estan dormint es connecten i ves a saber quines marranades fan.

 Capítol IV

El Perquè.

La mare, en començar el confinament, va combinar el ganxet amb què decorava rotllos de paper de vàter, tasses i ampolles amb la confecció de mascaretes. Amb la màquina de cosir anava perfeccionant les primeres proves fins aconseguir una de definitiva, patró el qual va utilitzar el seu fill per a fer-ne en sèrie. La mare tenia la mà trencada i va ser una bona mestra. 

Els seus pares havien tingut una botiga de betes i fils al Pont de Vilomara. Allà ara hi ha la clínica dental Samuela. Un nom que a mi certament em sembla de broma, però els hi va bé, tenen força parròquia que els són fidels.

 En buidar-la van portar tot el que no havien pogut liquidar a uns prestatges del garatge, i, per això, 

 encara tenien tota mena de teles, gafets, fils, cintes i botons de quan la van traspassar. 

 Així que l'Isidor va voler diversificar els guanys. Líquids hidroalcohòlics i mascaretes artesanes. Calia treballar la distribució així que va pensar en el Ramonet.

  El seu col.lega de l'EGB i ell havien fet un recorregut semblant. Mentre estudiaven a Barcelona van compartir pis amb dos nois més. Es van llicenciar el mateix any, el 92, any olímpic. Farmàcia i Química.

 De seguida, el Ramon va entrar a la farmàcia i en retirar-se el Martí,  l'antic propietari; ajudat pels pares, li va poder fer una oferta i  van quedar entesos.

Mentre, l'Isidor va provar  d'entrar en alguns laboratoris però fart de trobar feines de comercial va decidir decantar-se per la docència. Quan estudiava la carrera  ja havia fet classes particulars i no li disgustava i, a més, els seus alumnes anaven aprovant i això el satisfeia. Va estar 10 anys en un privat de monges i a la tercera es va treure les opos. Després de voltar pel Vallès occidental i oriental, ara ja tenia plaça definitiva a l' institut més proper del seu poble, on cada any era cotutor d'algun grup.

 Aquest any vinent creia que el farien coordinador de tercer, però no. Repartint grups i càrrecs a través del zoom, el seu nom no va aparèixer. Li havien donat el lloc a la jove de les lesbis, a la de català. Però què podien haver vist en aquella tia, però si era una passota que no escolta a ningú, tret és clar de la teacher Mònica, la lesbi granadeta i del  Marc Rius, el totpoderós cap que perquè sé que li va el bacallà, que si no, jo diria que li fot unes bones repassades al seu culet texà.

Mentre barrejava alcohols i aloe vera o repuntava mascaretes el seu pensament negatiu es repartia el viatge entre la direcció, que no el sabia valorar i la Moliner, la que seria la seva nova coordinadora, la lesbi jove, vaja.

 Mastegava insults i dibuixava calaveres tòxiques que adreçava de forma virulenta cap a aquells inútils que li estaven esgarriant la vida. No comptaven amb ell, doncs ara coneixerien el reformulat Isidor.

 Era serieaddicte i, com no, en el calaix número 1 del pòdium tenia a Breaking Bad. El professor de química convertit en el físic alemany Werner Karl Heisenberg, nobel en el 32.

 Així va ser com l' Isidor Parcel·les es va rebel·lar contra el sistema: mercat negre de mascaretes, xarxa il.legal de gels i ajuda incondicional a tot aquell alumnat que se saltava les normes. 

 Havia nascut l'Isibad.

Capítol V

El Robert i la Rosalinda.

 El Jonathan, que era com es deia en realitat el noi,  s’estava gratant el cul mentre son germà Kevin es llençava des del trampolí més alt de la piscina municipal. Tot normal i correcte si no fos perquè estàvem tots confinats a la fase 0. La família Flors Ortiz havia decidit que feia calor i que ja no s’hi estaven ni un minut més entre les quatre parets de ca seva. El pare els va voler  fer entrar en raó però feia temps que ni la mare ni els dos fills se l’escoltaven. Tots tres li havien perdut el respecte i ell se sentia com un estrany. 

 Com s’havien torçat les coses des que aquell dia a la Sala Latina es va enamorar de la Rosalinda.

 Era allà, al centre de la pista, endolcint a tot aquell que intentava seguir-li les passes. Combinava la feina de relacions públiques del local amb la promoció i ensenyament dels balls llatins. Així que cada mitja hora, es col.locava al mig de la pista, sonava la música, feia estremir al personal amb els seus moviments acompassats i sensuals i després cridava, 

-Ahora todos ustedes. Vamos, siganme! Sabrosón, que bacano ritmo caliente. Vamos!

 Tothom es posava en formació darrere d’ella i davant de l’espectacular mirall de La Latina i la música tornava a sonar. “La tremenda muhé”,que així l’anunciaven en el cartell de promoció de la porta i  en alguns pirulins de Barcelona, començava a fer la seva coreo i tothom provava de seguir-la . Les dones miraven com els peus anaven a dreta, esquerra. Els homes alçaven la vista una mica més amunt. Un cul arremangat accelerava les pulsacions del personal, que acabaven infartant quan feia un gir, es treia la fina jaqueta de lluentons i mostrava uns fantàstics pits que semblaven grimpar-li del cos per fer cim.

 El Robert Flors, l’encarregat més jove que havia tingut Teixits Castellet, era un d’aquells admiradors que no es perdia cap de les excitants coreografies de la deessa Rosalinda. Era un fixe de la sala de ball i, finalment, havia acabat per ser un dels alumnes més avantatjats. Entre copes, balls i riures tots dos van fer créixer una inicial amistat que, mica en mica,  va anar derivant en alguna cosa més. Quan la música exigia un ball en parella, la dominicana sempre el buscava perquè no hi havia ningú que la sabés portar com ell. 

 Va arribar un moment que el final de la cançó sempre es segellava amb un petó. I així va ser com un dia es van decidir a compartir la vida. Com a dos enamorats es van casar a la catedral de Manresa i van passar una fantàstica Honeymoon recorrent la República i coneixent tota la família.

 Es van establir amb la mare, a la casa de tota la vida que la família Flors tenia al Pont. Es van arreglar a la part de dalt i mai van tenir cap desavinença amb la bona de la Sra. Mercè. Van passar dies molt feliços fent petits viatges i, com no, ballant, ballant i ballant.

 La mort de la mare es va compensar amb l’arribada dels dos nois, el Jonathan, dos anys després del casori i el Kevin, cinc. Amb una de les crisis econòmiques del país, el local va tancar i la Rosalinda també va deixar de moure’s en tots els sentits. Arrel dels embarassos la noia havia començat a engreixar i es podria dir que havia passat de ser la reina de la pista a ser la reina de la chaise longue. 

 El Jona i el Kevin eren de la mare, el senyor Robert mai va saber inculcar-los els seus valors, llengua  i cultura. I ara, estaven tots a la piscina i el pare entristit patint i mirant l’hora i el carrer de forma compulsiva. I es dolia pels diners, per l’escàndol i pels seus sentiments. On estava la “tremenda muhé”? Qui eren aquells dos adolescents que menjaven i dormien a ca seva? On estava la seva vida? En quin moment va perdre la il.lusió?

A més ara li acabaven de notificar l' ERTE de l’empresa.

Capítol VI

El fill gran

Ras i curt, era un brètol malparit. Si al poble hi havia alguna cosa trencada, aquesta tenia la seva signatura, ja sigui un fanal, un telèfon públic o una xibeca feta miques per terra. El noi des dels tretze anys que havia entrat a formar part de la banda de trinxeraires del poble. Se’ls veia d’una hora lluny, tots es feien acompanyar de pitbulls, stanfors com el Muelte i bulldogs; xandall dues talles més grans, bambes obertes i caputxa calada. Es feien dir els Vicentes, se suposa que en homenatge al poble, tot un detall poc valorat pel veïnatge de Sant Vicenç de Castellet ja que els seus associats pertanyien sobretot a dos pobles, el de Sant Vicenç i el Pont de Vilomara, on vivia el Perla. Es podien haver dit Los del Puente i no ho van fer.

Dos cops ja havia ingressat en un centre de menors. El primer cop a Els Til.lers, un mes. El segon a Can Llupià, dos mesos. El seu àmbit de treball era diversificat, robatoris de cotxes, petits furts a supers i benzineres; baralles entre bandes i tràfic d’estupefaents. Tota una joia.

El pare, avergonyit, es presentava als mossos, jutjats i d’altres instàncies i demanava disculpes. No hi faltava mai a cap visita i sempre anava a buscar-lo amb el cotxe quan havia acabat el període de sanció que havia dictat el senyor jutge.

La Rosalinda els esperava a casa i sempre deia que tothom era racista, que el seu fill era innocent i unes quantes bajanades més mentre el reiet reia per sota l’incipient bigotet que recordava una mica a Mario Moreno “Cantinflas”. Abaixava el cap fins a trobar el de la mare al sofà i li feia un petó mentre la dona desembullava els seus cabells greixosos i, de seguida, es tancava a l’habitació a fumar-se un peta que feia temps havia amagat a la volta de la cortina.

Des de l’últim ingrés el nano havia començat a reformar-se i havia començat a seguir el curs a l’institut. No hi posava massa interès però anava fent i havia pensat que ara, en aquest període de confinament, es podria treure l’ESO sense fotre gaire brot. Així que va ser dels primers en sol.licitar al tutor la tablet i les dades que el departament havia promès a les famílies més desafavorides de primer, quart i 2n de batxillerat. Quan la va tenir a les mans el senyoret es va baixar un munt de sèries de matar, com deia ell i així es va fulminar les dades en un tres i no res. Són uns merdes. Xavalla de dades! Farà els deures Rita la Cantaora!

El seu pare entrava a l’habitació, el veia amb la tablet i el beneit creia que estava fent mates, volcans de natus o kahoots i aforismes en català. Molt bé, fill meu i tornava al menjador on la Rosalinda anava pel segon paquet de pipes i li deia, Linda, sembla que aquesta vegada el nen ha fet el canvi. Està treballant. I la mare, sense deixar de mirar la telenovel.la deia, Ai, Berto!, mai has confiat en el Jona. Tu sempre has estat més del Kevin. Que sàpigues que el Jona és un artista i té molt de potencial. Tu saps que està fent ara? No, oi? Vols saber-ho? Va per les residències de gent gran i els regala mascaretes. Aquest fill nostre té un gran cervell, però encara té més cor. S’espolsava les closques de la bata i seguia la interesante trama de su culebrón preferido.

Maria Eugenia no te diste cuenta que te la está pegando con la criada. Que te lo vengo diciendo, Jorge Pedro es un faldilleru. El marit havia entès que la conversa havia finalitzat i va decidir anar a prendre la fresca al balcó. Va resseguir el vol d’una merla i va veure el Kevin a la plaça xutant la pilota contra la paret de l’ Ajuntament. Verge santa! Tenim arreglat un i tot just comença l’altre. Aquest noi fa un quart que ja hauria d’haver tornat a casa. 

Keeeeviiiiiiiiiiiiiiiin!

Roberttttttttttt! No cridis que no sento quina excusa posa la robamaridos esa.

Cap VII

La filla del farmacèutic

 El Ramon estava en deute amb l’Isidor i per això aquest matí ja tenia posats sobre el mostrador els cent nous flascons homemade del professor de química. Amb la mampara i la mascareta posada atenia la gent del poble que venien a buscar les medecines que tenien ja programades en el full de receptes. En aquest temps havia notat que els hàbits havien canviat i alguns productes, sobretot dietètics es quedaven emmagatzemats i, en canvi, anaven de bòlit amb tots els relacionats amb la higiene personal, dermatològics, i, curiosament preservatius i proves d’embaràs. Això darrer tenia tota la lògica del món. La gent havia canviat els hàbits i es ressentien sobretot els relacionats amb el sexe. Tantes hores a casa amb la parella havia de tenir les seves conseqüències. 

 Ell no ho sabia però la Laura va ser una de les que va fer ús d’un d’aquests tests que ara desapareixien de les prestatgeries i calia anar a cercar dins les immenses calaixeres del llarg magatzem de la botiga. De mala gana, la nena ajudava el seu pare a desar ben col.locats tots els medicaments que cada tarda, a la cinc clavades,  portava la furgoneta blanca d’en Ferriol.

 Ramon, aquí tens la comanda. Deixava la caixa blava sobre la base de la bàscula de 20 cèntims i amb un Visca el Barça!, feia un salt dalt la furgo que mantenia amb la porta oberta i marxava esperitat.  Llavors, els dies que li tocava la nena, li enviava un washap i més tard que d’hora baixava les escales del pis de dalt  i reposava coliris, pomades i xarops. 

 Feia mes i mig que la cosa no baixava i va decidir pillar-se un predictor, sense que el pare d’adonés de la sisa.

 La Laura era la xicota del Perla, bé, una de les xicotes, perquè ell des del primer dia havia deixat dit jo sóc el Jona, sóc lliure, i qui vulgui venir que hi pugi i, si no hi ha tractes, bon vent. La instagramer del poble va pujar-hi més d’un cop.

 Li agrada tant o més l’esperit transgressor i aventurer  com els pectorals del noi on es podia ratllar formatge. Aquest era un dels altres trets distintius dels Vicentes, el cos treballat en gimnasos si els pares tenien pasta o amb garrafes de vuit litres d’Aigua  de Ribes qui s’ho havia de fer a casa.

 No me’l poso perquè si no no sento res. Com vulguis Jona, però no et quedis a dins. Jura-m’ho. Que sí, Laurita, calla i degusta.  I sí, la darrera vegada no

va haver marxa enrere i cagum tot, cagum tot.

 Va anar al lavabo i es va fer la prova. 

Negatiu. Uf! Quines merdes penso. Sóc una cagada.

 Mentre compartien pis a Barcelona, el Ramon va deixar embarassada una noia que estudiava Belles Arts. El noi li ho va confessar al seu amic del poble i, davant del seu astorament, l'Isidor va anar a parlar amb la noia i li va fer veure que l’ havia de perdre, cosa que inicialment no havia considerat ja que n’estava molt del futur diplomat en farmàcia.  

  L’Isidor tenia un contacte amb un metge que atenia aquests inconvenients en una petita i fosca clínica de la Verneda. Com si es tractés del seu germà gran la va acompanyar i el problema es va solucionar amb una petita intervenció i cinc dies sense anar a la facultat. El Ramon tan sols es va preocupar de posar les 25.000 pessetes que costava desfer “el entuerto” i pagar-li el bitllet d’anar i tornar al seu amic. 

 Va fer una trucada i va dir-li, et desitjo el millor, ho sento, hem de trencar. L’altra, encara al llit, el va engegar a dida i va penjar a aquell covard de merda.

 Isidor, et dec una. I ell li va dir, de ben GROSSA.

Cap VIII

L’Stefani 

 La Rosalinda i l’Stefani eren molt amigues i compartien el mateix estat, viure arrepenjades en coixins, una ho feia en el sofà, distreta amb els culebrots brasilers i l’altra al llit, dormint, queixant-se de la lumbàlgia i trucant a Quito a tothora.

 La mare de la Laura, abans de conèixer al Ramon, treballava en una perruqueria de Sant Fruitós però dos mesos abans de néixer la nena va demanar el compte i fins ara. 

 El Ramon, després de l’ensopegada anava amb peus de plom i es podria dir que s’hi va dedicar exclussivament a l’estudi del Vademècum. Així que espantat va refusar anar a cap festa universitària i tan sols es permetia el luxe d’algun cinema i passejades per la ciutat comtal. Va ser un diumenge de sol a la plaça Catalunya, va comprar una bossa de veces i les va començar a repartir entre els agraïts coloms. Amb el braç estirat semblava un estenedor de brutes aus urbanes, fins i tot, una se li acabava de posar sobre el cap. Quin fàstic! 

 Sempre els he vist com unes rates alades. En canvi les tòrtores m’encanten, tenen un parrupeig que em recorden les vacances al càmping. Són les aristòcrates de la família dels colúmbids. Unes van per terra menjant merdes i les altres es desplacen de branca en branca amb el seu collaret sempre posat. 

 Al costat d’ell hi havia una noia a qui tan sols se li endevinaven unes sabates vermelles de taló alt, tota la resta d’un suposat cos estava colgat per una munió de bestioles a la recerca de la bossa d’estrasa que contenia el gra. Ell mirava aquella suposada persona i reia mentre sentia el picoteig dels coloms que es mantenien en equilibri entre els seus dits. Un cop ella es va quedar sense el suculent sustent va retornar a ser persona. Ell també va perdre la companyia de les interessades immundícies voladores i va descobrir que un “bellezon” era la propietària de les lluents sabates. Ella també es va fixar en aquell somriure de dents ordenades i blanques. Van començar a parlar sobre les coses típiques que tot turista havia de fer a Barcelona i després de debatre sobre las golondrinas, el Parc Güell i la Sagrada Família va augmentar l’interès de l’un per l’altre.
La tieta de l’Stefani que se la mirava des d’un dels bancs de la plaça on havia anat a reposar les seves cames inflades la va cridar i li va dir Parece majo, de donde és? Yo pirula me voy yendo que tengo que hacer la comida de tu tio. Bueno tia, nos vemos, ahorita cojo el tren para Manresa.

 Sí, sóc de Manresa i treballo a Sant Fruitós. Què em dius? Jo sóc del Pont de Vilomara, però estic aquí estudiant el darrer curs de farmàcia. Has dinat? No, tan sols he vingut a veure la meva tieta i ara ja marxo. Amb aquest dia? Vols que t’ensenyi el barri gòtic i … Me n’he d’anar. No m’has deixat acabar, i després fem unes alitas al Kentucky. Qui pot dir no a unes “alitas”?

 Acabar la carrera, agafar la farmàcia, el pis a l’urbanització, casar-se i tenir la filla havia passat a una velocitat vertiginosa, sense opcions de parar el vídeo i veure la mobiola. Allò havia estat gol o fora de joc. Pel que es va veure després, l’Stefani, s’havia ben guanyat les veces. Les sabates vermelles es van transformar en sabatilles d’estar per casa amb el retaló doblegat per facilitar la feina de col.locar-se-les, el vestit havia passat a una eterna i desfilada bata de boatiné i el somriure i la conversa havien esdevingut queixes i el poc interès per establir cap conversa. El Ramon també havia canviat. Aquell estudiant havia evolucionat a un senyor amb bigoti i bata blanca que tan sols es desvivia per la clientela sense atendre el dia a dia familiar.

 La Laura va ser un regalito de Dios, veritat estimat Ramon? I així que obria la boca la seva mare ja hi era allà com un follet de la llàntia per a concedir-li tres o vint-i-cinc desitjos. L’estàs mimant massa, Stefani, no t’adones? I tu què fas? Tu te l’escoltes alguna vegada? Si més no, jo tinc tractes amb ella. Tu ja no ens estimes.
I així és com la nena havia esdevingut una instagramer amb tot just 300 followers que buscava l’admiració i la teleassistència a través de la pantalla del mòbil o la tablet. Ara mateix, l’ajudaven a superar el segon 4t d’ESO que feia, tenia molt likes de la darrera cançó que havia destrossat i es tirava, de tant en tant, el Perla.

 Un dia la Rosalinda, va trucar l’Stefani Clavijo Rodríguez i li va dir, Chica quieres decir que entre tu hija y mi Jona no hay algo? Algo habrá, no hacen mala pareja. Pero que vayan con cuidado, piensa que si le hace un bombo se la corto de cuajo. Vamos mujer, que mi niño tiene mucha cabeza. Y si la pierde, pues nada, tot quedaria en família, com es diu aquí. Rosita, no hagas bromas con eso. Y per què no?, seríem família. Calla, calla.

Cap IX

El Muelte

No va sortir com esperava el seu amo. Ell el volia per a fer baralles i demostrar a tothom que el seu gos era el més temible del poble. Però no va ser així, de seguida es va veure que tenia sang d’orxata encara que si algú li estirava la cua o el desafiava mirant-lo fixament a la cara, el ca tenia males puces.
Li van portar els Reis l’any que el Perla feia els 12 anyets. El seu pare hauria preferit un salsitxa o un pequinès però la mare, que sabia dels gustos del seu fill, Robert, tu vols que la gent se’n rigui del teu fill? Sembla mentida que poc que el coneixes. Ell vol un gos com el que tenen els seus col.legues No era la primera vegada que el pare havia de cedir. Ell sabia perfectamet com era el fill i per això pretenia introduir algun canvi en un futur “pandillero” que ja començava a intuir-se. La Rosalinda coneixia un exboxejador de El Vilar que criava Stanfords. Es va fer amb el telèfon i li’n va encarregar un. El Muelte va néixer un 1 de desembre i fins la nit del dia 5 de gener va viure amb la seva mare, perquè no era bo destetar-lo de cop.
Existeix tot un protocol sobre les passes que cal seguir per aconseguir una bona alimentació i creixement. Caldo de pollastre, ous, croquetes triturades, vitamines i la necessària companyia de la mare que, mica en mica, anirà tancant l’aixeta.
Bé, el cas és que la Rosalinda, cada setmana a través del mòbil rebia un petit vídeo del gos que havia escollit. Sí, el de l’ull blanc i el cos negre. Ho portava en silenci, ni tan sols ho havia compartit amb el marit a qui sempre havia considerat un flojo. La nit del quatre, abans de girar-se i tancar el llum, la dona li va dir, Robert, demà hem d’anar a buscar el gos. Després de dinar diem als nens que anem al Carrefour i nosaltres cap a la casa del Toniklan. Ja hi hem quedat, ens espera entre les 4 i les 5. Per cert, necessito que treguis 500 € perquè jo ja vaig deixar 250 de paga i senyal. Sobretot no ens oblidem. M’ho va deixar ben clar. Nomony, nopony.
Quina il.lusió van tenir, recordes? Van obrir la capsa i allà estava la boleta més mona que mai havia vist. Després li vaig compartir els quatre vídeos que tenia i tu et vas molestar perquè no t’havia dit res. I què volies? Havia de ser un secret. El va agafar entre els seus braços i el Kevin que era un tap li va dir deixa-me’l, deixa-me’l i ell li va recordar Eh!, tu, mitjamerda, no et facis il.lusions. Me l’han portat a mi. I tu vas haver de saltar, Jonathan és de tothom, deixa-li al teu germà. Que no, papa, que és meu, és el meu cadellet. Serà el més poderós del barri, el més xulo i valent. Tothom li tindrà por. I en aquell moment el va batejar. Ja sé el seu nom, es dirà Muelte. Com? Muelte. Llavors tu te’n vas anar a fer la cua dels xurros i vas tancar la porta dient que tots estàvem ben sonats. I després dius que si nosaltres et prenem pel pito el sereno.

De seguida el Muelte va ser ensinistrat per a ser el gos que havia imaginat el Jona, però no se’n va sortir, no tenia caràcter ni mala llet. Li agradava més olorar els pixums de les gosses que no pas ensenyar les dents a cap dels american de la banda. Tu sempre li deies, no em fallis, avui no em fallis i, finalment, vas haver d’inventar-te que tenia una malaltia cardíaca. Llavors, els membres dels Vicentes el van acceptar. Ah, fale, pobrecito, vamo a cuidal.lo!
I tu per dins deies, em cago en Baltasar i el seu camell. Però en una capa més interior sabies que t’estimaves el teu gos més que a ningú en aquest món. Però puta vida, calia guardar les formes.

Cap X

Tothom a classe?

Un cop van arribar les vacunes i la situació semblava controlada el curs ja va començar de forma presencial malgrat que tothom havia de seguir portant la mascareta i abans d’entrar a l’aula es feien controls de temperatura al pati. Les classes havien d’estar ben ventilades i quan va arribar la tardor es va començar a passar fred mentre uns explicaven i d’altres es distreien, dormien o intentaven aprendre. Si fa no fa aquest era el resum de la tipologia de l’alumnat al centre. A tothom li faltava un tros de saber fer i estar. Se l’havia menjat la pandèmia.

Mentre qui més qui menys s’anava resituant a la nova normalitat i assistia a desgrat a ensenyar i aprendre en aquelles condicions algú seguia de vacances. El Perla i el seu vassall Muelte passejaven pels solars del barri sense cap intenció d’atansar-se al seu centre educatiu. Havia passat pantalla. Anava a la seva bola i amb un somriure xutava pedres perquè el negoci a mitges amb el profe havia reeixit. No és que la cartera li fes bony dels bitllets aconseguits però podia comprar tabac sense haver de liar i sempre duia a la mà una llauna de la seva beguda energètica preferida. Fins a l’estiu n’havia col.locat més de dues-centes. Aquest èxit el va fer dirigir el seu futur laboral cap al ram del comerç. S’imaginava venent qualsevol mercaderia, sobretot vehicles cars. En tenia traça i el de química davant dels seus progressos li havia pujat a 4€ la comissió per mascareta. El profe tenia pressa en treure les existències ja que amb les primeres vacunes ja va veure que el negoci tenia els dies comptats. Per això volia accelerar les vendes incentivant la voluntat del seu venedor més resolutiu i expert.

Els gels de les farmàcies de l’amic Ramon i de la seva cunyada també tenien molt bona sortida. Estava satisfet d’haver muntat un negoci els engranatges dels quals estaven ben greixats i li reportaven uns bons beneficis extres.

L’Isidor, abans d’anar cap a l’insti es mirava al mirall del rebedor de ca seva i amb el seu nou elegant pullower veia reflectida la imatge triomfadora del seu col.lega Walter White. A qui l’importava la coordinació si ell era l’Amancio Ortega de la química? A prendre pel sac les lesbis llepaconys.

EPÍLEG

El calidoscopi del Perla és un instrument òptic com qualsevol altre que et proporciona una imatge brillant dins el tub. Si el sacseges les figures geomètriques seran canviants i ens aportaran una imatge nova. Mons propers de la nostra geografia agafats en un moment concret de la història. Aquests personatges són els cristalls de colors que veiem pel forat. Vides i circumstàncies en un temps concret com el que ens va deixar la presència del Coronavirus. Vides tancades entre quatre parets, vides confinades, algunes pel virus i d’altres per la condició humana.

Els prismes del calidoscopi del Perla prendran noves formes, es combinaran entre ells però mai podran sortir d’aquest escenari. Un cop el deixem dins un calaix de la tauleta de nit seguiran els personatges perseguint els seus somnis, perseguint els seus fantasmes o tan sols subsistint.

En breu les lesbianes es trobaran a soles en el seminari de llengües i provaran de besar-se, s’agradaran, es citaran en un cafè i després cap a casa d’una d’elles. Un cop oberta la porta descobriran que les carícies d’una dona troben el plaer amb més traça que qualsevol home. Repetiran.

El Ramon s’enamorarà d’una clienta casada però avorrida, s’ho faran de nit en qualsevol solaret aïllat. Quan arribi a casa ja no podrà veure la dona endollada al televisor i cadascú viurà el seu culebrot lliurament.

La Rosalinda s’adonarà que la Laura no fa pel seu fill i intentarà posar pals a les rodes a la relació. Li repetirà constantment al Jona que la noia és una narcisista i només pensa en ella fins que el noi per no sentir sa mare engegarà la noia a pastar fang.

La Laura es presentarà al First Dates i li dirà que sí a un sòmines curt de gambals a qui farà anar de corcoll gravant per a Tiktok el seus interessants vídeos.

El Muelte deixarà prenyada una Stanford com ell i tindrà cadells, tots amb els seus gens de gos tranquil.

El Jona, totalment reformat, vendrà amb èxit cotxes de segona mà en un concessionari de mala mort als afores de Manresa. De tant en tant s'agafarà prestat algun per fer alguna cursa nocturna amb els Vicentes.

I finalment, el culet texà del cap d’estudis serà ben repassat per la Carmen la senyora del servei de neteja de l'insti. Un cop tothom sigui fora del centre entre pals de mopa i galledes es magrejaran com a preàmbul a grans tardes de feina endarrerida i Condol m’he de quedar fins tard.

El Poblenou 29/3/2026