Avui a classe en un text que pertanyia a un dels contes de l’escriptor rus, Anton Txékhov parlaven de les farinetes que li donaven quan era petit al protagonista de la història, en Vanka.
-Profe, que són les farinetes?
- És una cosa que tots vosaltres heu menjat. No us en recordeu?
-No. Què és?
- Doncs és aquell menjar que us donaven quan éreu nadons. Són com unes pòlvores, suposo que de blat, que s’acompanyaven de llet calenta, es remenaven i estaven boníssimes.
- Papillas.
- Sí, farinetes.
- Ara ja no us en recordeu de com eren, però tranquils que quan sigueu pares o mares les tornareu a tastar com feia jo.
Tinc un magnífic record dels plats de farinetes perquè calia provar-les abans de donar-les de menjar als bebès. Quan arribava el vespre, les preparava i feia una culleradeta de prova per veure si estaven prou calentes o prou ben fetes. Us puc assegurar que sempre queia un segon tast perquè estaven brutals i tu ja tenies gana perquè també eres persona humana que esperava amb delit l’hora de sopar. En el meu cas, ja sabeu que vaig tenir bessons, doncs bé, mentre els donava cullerada a cullerada pensava que alguna cosa cauria cap al final. La mare deia,
-Vinga, us ho heu de menjar tot- i jo deia que per dues o tres cullerades que es deixessin no passava res.
I quin bon record tinc de portar-los cap a la cuina i abans de deixar-los a l’aigüera escurar ben escurats els plats de plàstic amb la cara de Buggs Bunny o l’ànec Lucas. A vegades, tan sols et donava per mitja cullerada, però a voltes, si els nens s’adormien en les darreres, amb murrieria els en retirava i d’allà en sortien unes ben bones quatre o cinc, que recordo com un dels tasts més exquisits que hagi menjat mai.
Comentaris