Tot i que havia après a ser molt pacient amb el noble art de la pesca tenia molt clar que no volia perdre el temps. Un cop al mes solia tenir un contacte en un bar, parlaven una mica dels temes que havien posat en els seus perfils i així mica en mica es coneixien. Cadascú ja tenia una lleugera idea de qui seia al davant ja que el whatsapp havia realitzat totes les prèvies. Cap tema s’allargava excessivament perquè era una clàusula no escrita que deia que havies d’evitar avorrir la teva parella. Si no la respectaves sabies que podies ser titllat d’ Abuelo Cebolleta, un iaio de còmic antic que sempre explicava les seves batalletes. Així que tothom mesurava els temps i els temes. De fet, s’estaven examinant i calia treure bona nota. Els silencis també eren perillosos, ni massa llargs ni massa sovint.
Quan irremediablament per excès de cura ( no donar la brasa) l’absència de conversa omplia l’espai entre els dos és quan ella utilitzava la seva tàctica, que si bé en un principi l’avergonyia, ara el tenia per la mà. De fet, tots dos sabien que feien allà i què pretenien així que mentre ell mirava les marques de ginebra de l’expositor de la barra o seguia alguna imatge d’esports de la pantalla gegant, ella aprofitava per estirar el seu braç per sota la taula on descansaven les copes de cervesa a mig beure. Lentament arribava fins als pantalons d’ell i intentava trobar la punta i doucement pessigar-la. Sempre passava el mateix, la parella del moment feia un bot inesperat, entre els dos es dibuixava en negreta un estilitzat interrogant i la mirada passava a centrar un nou interès. Ella no deia res, com si fos innocent. Qui podia pensar que hauria gosat fer una cosa així?
Si el noi deia alguna cosa, ella no responia. No li venia de gust dissimular el que acabava de fer però tampoc volia respondre a qualsevol pregunta que li volguessin formular.
Calculava més o menys un minut i hi tornava a fer el mateix recorregut under the table. Posava cara lateral d’arreglar-se una sabata i es dirigia cap al seu objectiu. Si la distància era més curta, perquè l’havien vingut a trobar a mig camí, i el segon pessic tenia la textura i pressió adequada, la nit prometia i els nous silencis i les mirades escrutadores serien benvingudes. Si pel contrari, aquell estímul dactilar no trobava la resposta esperada li feia el gest del compte a la cambrera, pagava, dos petons, mua, mua i que vagi bé. Recollia els estris i buscava un altre lloc de l’espigó on llençar la canya.
Comentaris