Ara sí que ja estic convençut que els pèsols amb pernil que vaig sopar ahir no estaven en bon estat. Quan els vaig treure del congelador ja em va venir un tuf estrany però vaig pensar que seria la barreja d’olors de les diferents menges que allà s’hi estan, quietes, rígides i en silenci, esperant ser seleccionades en algun àpat.
Després del temps d’espera en el programa adequat del microones, els vaig treure i els vaig disposar sobre la paella ja calenta que els estava esperant. En aquesta transició em va venir la mateixa oloreta però en calent. Vaig posar un rajolinet d'oli i vinga cap el plat sense pensar-hi més. Encara seria capaç d'abocar-los a les escombraries.
Hi havia gana així que me’ls vaig fer acompanyar d’un tomàquet amanit i unes olivetes negres d’Aragó i cap a seguir la quarta temporada de Bosch, on en Titus Welliver interpreta de forma molt convincent al detectiu de les novel.les de Michael Connelly.
Vaig pensar que potser els vaig tenir massa temps a fora abans de congelar el bon plat que havia sobrat del dia anterior, ja que el gust també era ben estrany. Li vaig dedicar poc temps a aquestes cabòries perquè al prime m’esperava l’intel.ligent poli de Los Àngeles que ja començava a collar el dolent i jo ja tenia ganes que demostrés la culpabilitat del meu principal sospitós, mentre em menjava un plàtan canari.
No és fàcil demostrar-ho tot en un capítol i és per això que quan acaba un comença un altre i qualsevol ésser humà es podria fer addicte perquè la trama enganxa. Però has de saber dir prou i demà serà un altre dia.
Tanco la tele, m’aixeco del sofà i desparo la tauleta. Frego els plats, m’eixugo les mans, vaig al lavabo, em raspallo les dents i cap al llit hi falta gent.
Em miro el mòbil una estona però de seguida m’agafa son i el poso en mode avió. M’incrusto la fèrula de descàrrega i tanco el llum. Bona nit.
Sona l’alarma de les 6:30h. Avui entro a les 8h. M’alço a les 6.45h. Buido la bufeta mig adormit però encerto de ple. Sense esma penso que tant de bo em pugui jubilar aviat. Tiro la cadena i em miro al mirall. Sóc ros, tinc els ulls blaus i m’han desaparegut les galteres i les canes i, a canvi, he guanyat en nas i orelles. On vaig amb aquests orellots i aquesta vela de nas?
Em dutxo, m’afaito i, mentre em repasso el nou aspecte i em dic que no sé quant trigaré a familiaritzar-m’hi, penso que he d’enviar-li un washap al dire i a la cap d’estudis per comunicar-los que vindré canviat. A veure com s’ho prenen els alumnes!
Diríem que l’ensenyament moral d’aquesta història és que cal saber què mengem i si tenim cap dubte sobre la qualitat d’un producte, millor llençar-lo i, així evitar tràngols innecessaris. Sort tenim dels departaments de qualitat de les empreses alimentàries que vetllen per la nostra salut.
Si fos per mi els apujaria el sou ara mateix.
Comentaris