Per raons de feina vaig haver de canviar la mar per la muntanya. Vam vendre el pis que teníem a segona línia de mar i ens vam fer amb una petita caseta d’una sola planta, ja que a la meva esposa li molesten d’allò més les maleïdes escales que sempre et miren i et recorden que et fas gran. El nou habitatge estava molt bé i de seguida ens vam acostumar els uns als altres.
Del canvi de feina no en parlaré perquè no em ve de gust reflexionar sobre els inconvenients o millores que vaig experimentar. Tan sols diré que em sentia còmode i no trobava a faltar res de l’altre lloc. Això pel que fa a l’aspecte laboral. Respecte al canvi de casa si que em va quedar una recança que no sabia com interpretar però era arribar a casa i notar una sensació de dol difícil de definir i, sobretot, d’evitar. Ho vam parlar amb la dona i sempre acabava dient-me que tot canvi provoca un desassossec que més d’hora que tard desapareixeria.
Ella es trobava estupenda ja que de sempre havia estat més de pinassa que de salabrors i, a més a més, li encantava el peu pla de la nostra casa. Tot i que el pis era un principal, els dies que s’espatllava l’ascensor li canviava el caràcter i no es podia establir cap mena de comunicació sense l’existència de retrets, què fan aquests mitjons sota el llit?, ja saps que els plats no van sols a la cuina?, maleïdes sabates que m’han tornat a fer una butllofa. I tot era pels 15 esglaons que separaven el carrer del nostre rebedor.
Jo no, tenia un mal cos que no em deixava ser mig feliç en caps de setmana. Necessitava alguna cosa que fes de tapa del buit existencial que patia. Vaig provar un munt de coses que ara no venen al cas explicar; fins que el vaig veure. Allà, magnífic i ufà, en una cantonada del viver del poble.
Teníem un petit terreny darrere l’immoble. Com no en sabíem, mai havíem considerat fer un hortet i ni tan sols convertir aquell espai en un jardinet de flors. Sí que hi fèiem vida, però per llegir, prendre el sol de muntanya i la lluna d’estiu per sopar. Només veure’l em van venir com unes pessigolles d’emoció a la panxa. El vaig envoltar, me’l vaig aprendre en uns segons i a la Margarida, la propietària d’ aquella petita selva li vaig dir, posa-me’l que me l’emporto. I vam quedar que vindrien uns treballadors seus a portar-me’l a casa i que, per un mòdic preu el plantarien allà on jo digués.
Li vaig dir a la Mercè i com que per primera vegada en molt temps em veia il.lusionat, em va dir que ben fet. Vam acordar fer el trasllat en dissabte perquè jo volia ser-hi present i, puntuals a les nou, ja hi eren els operaris fent un gran forat al bellmig del pati. Un cop tot preparat, entre els tres, el vam passar pel mig del menjador i el vam alçar fins a deixar-lo ben recte i ferm dins la seva caseta acabada de fer.
I no hi ha més i ho és tot. Cada matí m’aixeco amb una alegria renovada i cada tarda, quan ja he deixat totes les preocupacions de la feina a la feina, m’assec a la gandula, me’l miro i em somriu.
La meva dona ara em veu content i deu pensar que quina bona pensada comprar l’arbre, però jo sé que li té una mica de gelosia perquè alguna vegada li he sentit remugar
“Magnoli per aquí, Magnoli per allà”.
Comentaris