Fem un vela?
Fem un fòrum?
Fem un pont del petroli?
I d'aquesta forma ja sabem que tenim un objectiu. Arribar al lloc proposat, tocar paret i girar, o bé per on hem vingut o fem un recorregut alternatiu per variar d'escenari.
He volgut fer aquesta explicació per introduir el conflicte d'aquesta història. Mentre passegem en qualsevol dels nostres circuits en hem adonat que hi ha parelles o grupets de dones que davant nostre decideixen girar sense haver arribat a cap destí. M'enerva. Com es pot no arribar a un lloc i decidir desfer el camí? M'he adonat que quan es tracta de parelles segueixen una mena de bàsica coreografia de fer la volta sincronitzada de 180 graus . En canvi, en grups és una persona, la líder o qui porta el pes de la conversa qui decideix parar i tombar-se. La resta, que està interessada en saber el perquè del divorci de la seva filla, no tenen més remei que copiar el canvi de rumb encara que no tingui cap sentit fer-ho. Vull pensar que potser el temps és qui regeix aquest tombar sense destí. Quan estic davant d'aquestes accions, primer em sorprèn, però immediatament després m'irrita perquè soc d'aquells que pensen que tant en el passejar, com a la vida o el futbol ha d'haver un motiu per a fer un canvi de camp. S'acaba la primera part, es descansa i després comença la segona. Doncs caminant sempre i quan el recorregut no sigui circular, s'ha de girar en una columna, cadira, persona, font o tocar paret.
M'encanta la llibertat i no soc de prohibicions ( enmig d'una pandèmia, sí) però jo no deixaria que la gent fes la volta allà on els hi peta. Com evitar-ho ja seria un altre tema.
Comentaris