COM M'HO FAIG?
El curs passat ja va ser tota una prova de foc i aquest el vam iniciar amb les mateixes pors, dubtes i tots els inconvenients que mai hauríem arribat a imaginar. A més a més, em tocava ser la directora del centre. Estupend!
Què voleu dir? Em toca? De veritat? Com ha passat això? Ho heu decidit quan jo no hi era? Què m'he perdut? Puc delegar? Negar- m'hi? No?
Ho havia de provar, què hi farem!
En definitiva, amb una interior sensació d'estafa prenia els segells del centre, els interruptors, la clau de l'alarma i l'agenda amb els noms i números importants. Tot un repte que ara mateix em suposava fer el K2 hivernal.
Què volia dir? Ja ningú prenia les decisions per mi, ja no delegava en cap companya, ja no preguntava; jo donava les respostes. Passava a ser la persona a qui tothom miraria, consultaria, demanaria i per què no, criticaria en darrera instància. Interessant, oi?
Benvinguda nova vida en tots els sentits. Sense encara tenir temps d'eliminar del meu perfil "En una relació" ja estava embolicada en un nou compromís, l'escola.
Si el càrrec i la situació tenia alguna cosa positiva és que em tindria tan atrapada que m'ajudaria a esborrar del cap el mostrenco que havia habitat amb mi els darrers anys. Alguna d'aquelles nits de tomba i gira i no hi ha manera que t'adormis, collons, havia fet comptes i ja cansada em reia de mi mateixa en pensar que havia canviat un virus per un altre. Ja feia temps que a la meva vida havia incorporat la mascareta. Potser l'experiència d'evitar-te ara em vindria bé per entomar aquesta nova guerra. Calla i escolta, encara en trauré partit del teu malson.
-Ha trucat el nostre gestor covid.
-Esperança, qui dius que ha trucat?
- Quan eres a la reunió amb la inspectora, ha trucat una persona que ha dit que era el gestor covid de la zona. M'ha explicat que ha estat assignat a la nostra escola per ajudar-nos en tot el que faci referència a la gestió de la pandèmia al centre. M'ha deixat el seu telèfon personal però ha dit que ja et tornaria a trucar.
- Bé, doncs ja trucarà de nou. Gràcies
I va trucar i era simpàtic i era proper i em resolia els dubtes que em plantejaven mestres, pares i mares i vam congeniar i vam quedar per fer un cafè i el dissabte vam sopar. Tot corre-cuita. M'agradaven les seves dents que mostrava cada cop que somreia i ho feia sovint i jo tenia ganes de parlar amb un home i ell ho era i estava davant meu i vaig decidir que al segon sopar ja podia gestionar tot el meu cos per dins i per fora i el vaig portar a casa i feia temps que no recordava que el sexe podia ser bo, natural, amb riures i desig, amb mossos i llepades, amb mal i amb plaer. El vaig entendre com un regal i me'l vaig quedar i tan sols el vaig compartir amb l'escola. Estava com en una bombolla d'en Pep Bou, d'aquelles irisades que es fan gran, fan formes i desperten l'admiració del públic assistent. Tothom se'n va adonar. Noia, com has canviat! Et prova la direcció, no t'espanta res.
- Gràcies per l'empenta que hi poses. Quan em veus abatuda, vens tu i recomencem de nou.
Em vas venir bé. Venia de dues derrotes que m'havien afonat. En aquell forat negre i profund m'hi havia deixat les ungles escarbotant les parets de la meva tristor sense aconseguir grimpar ni un míser pam. I el nou càrrec va suposar un munt de sorra més sobre meu. Primer la mare, ràpid, inesperat, dolorós. Després el malparit del marit, lent, esperat, dolorós.
Em vaig agafar a la teva veu com a una escala de corda que algú em llençava i la foscor va perdre una mica de negror amb cada trobada. El neguit per la direcció havia desaparegut i, fins i tot, és fort el que diré, un munt de les tasques que calia fer m'agradaven. Em veia resolutiva i res m'aclaparava. Vaig canviar com un mitjó i ho notava. Vaig desplegar un mapa de carreteres sobre el capó del cotxe i et vaig mostrar els llocs on aniríem. Mar i muntanya i, sobretot, aire, aire, aire.
TOT NO PODIA SER TAN MACO
I encara emocionada vaig notar el teu pas enrere.
Ara em dius que no em vols fer mal i fas servir tots els ets i uts dels tòpics del partir peres. Que ja som grandets! No em cal tot aquest teatre. Com diries tu "teiatru". Potser necessitava tant emergir que et vaig confondre. Et demano disculpes però ara ja està. Crec entendre-ho, volies jugar partits amistosos i jo, no sé, potser és cert, ens volia inscriure en una lliga oficial.
Però saps què? Ja visc fora del pou i ara corro per una platja on barrejo esquitxos de sol i escuma. Ja corro i m'allunyo de tot, també de tu.
Gràcies i passi-ho bé senyor gestor. El proper dilluns li truco i parlem sobre el grup confinat de 3r A.
No, no em vull acomiadar encara, has de saber que utilitzaré les postals que em vas deixar de la teva llengua, les teves dents i sobre tot el teu necessari sexe. Em sorprenc a mi mateixa. Jugaré amb ell mentre recitaré, escampant lentament sobre el meu cos, els teus mots i tres dels meus dits ja han fet el salt del confinament perimetral de la goma de la calceta i em busquen,
traçabilitat, grup bombolla, desescalada, infodèmia, teletreballar, videotrucada, Pfizer i BioNTech i Modernaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa. Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa.
Comentaris