ESCENES QUOTIDIANES
Ella va obrir els braços i m’hi vaig encaixar. Feia fred i la calidesa del seu jersei verd d’angorina i l’escalfor dels seus llavis, que començaven a lliscar per lòbul dret de la meva orella, em feien sentir a gust. Em vaig fer bola i, fins i tot, em podria haver adormit. El ritme acompassat del seu cor em recordava que la vida estava en funcionament i no podia desaparèixer, malgrat que els meus ulls ja es posicionaven en sentit contrari.
Va voler remoure’m per tal de cercar una relació oral però el meu estat de satisfacció s’hi resistia al canvi. Com més em sacsejava, més m’encaixava, com si volgués formar part de la seva biologia, del seu ecosistema.
Després d’una bona estona arrapat, em va regatejar i de cop i volta estava a l’exterior, sense cap mena de protecció. Sol, fred, apartat del seu escalf i del meu peluix.
Llavors em va dir
Escolta, no et facis el ronso. Hem quedat per a parlar sobre les obres. Vinga, va, sempre fas el mateix. Mai trobes el moment per a decidir quan fem el lavabo, la cuina i les portes.
No t’agrada que t’abracin?
Ja saps que sí. No canviïs de tema.
D’acord, al setembre.
Estàs segur? Si ni li has dedicat un temps a pensar-ho.
Setembre. Després de vacances. Vinga va.
Segur? Et prenc la paraula. Els truco i acceptem el pressupost.
Que sí, però ara deixa’m tornar al meu paradís perdut.
Va, vine.
Comentaris