Avui m’he deixat el mòbil. Quan estava a l’alçada de l’estació de Bogatell m’han vingut ganes de fer el wordlecat de cada dia i m’he adonat que no hi era. M’he capbussat fins al fons de la motxilla, he bracejat dins la foscor de la Fossa de les Marianes i res. L’he cercat desesperat, he obert i tancat cremalleres, he furgat en totes les butxaquetes i seccions i, finalment, ho he admès. He alçat el cap per tenir una mirada interior i he vist clar que me l’havia deixat a casa, fent companyia al petit estoig i al llibre de poemes que estem treballant a batxillerat. M’he calmat i ho he acceptat.
Quan a les vuit he entrat a la classe de 3r A m’ha semblat oportú dir-los-ho. Sempre he pensat que explicar algunes qüestions personals t’acosten a l’alumnat, encara més si és per reconèixer que ets un humà despistat, talment com ho són ells. Així que he obert l’armariet de l’ordinador i, esperant a que s’engegués del tot, els he dit que avui els passaria llista amb el portàtil, ja que m’havia oblidat el mòbil a casa.
Què he dit? Què he fet?
L’estupefacció ha estat general i la reacció m’ha agafat del tot desprevingut. L’escena m’ha recordat l’interior de l’avió de la pel.lícula Airplane (Aterriza como puedas) després que l’hostessa agafés el micro i demanés si alguna persona del passatge sabia pilotar un avió, ja que tant el llarg Kareem Abdul-Jabbar com “l’amic dels gladiadors” Peter Graves havien tingut una lipotímia causada per la ingesta d’un peix en mal estat.
Dues noies, una darrere l’altra, s’hi han llençat per la finestra; taules i cadires han anat per terra mentre alumnes amb els cabells llargs s’arrencaven grans manyocs que voleiaven per l’aire; alguns nois s’estomacaven, els botons saltaven de les camises i s’estripaven les samarretes. Ha estat un descontrol emocional inconcebible.
No m’he vist amb cor d’aturar aquella barbàrie de crits i trencadisses que havia generat JO per haver pretès acostar-me a l’alumnat, explicant el que creia que era una quotidianitat més. Així que he decidit marxar de l’aula i sortir a veure com estaven les noies que havien saltat. Mentre baixava les escales, les diferents portes de les altres classes s’obrien i sortien disparats als passadissos alumnes de totes les edats i mides fent un soroll ensordidor. La meva desgràcia s’havia escampat arreu i la cridòria general era del tot irrefrenable ja que el professorat també s’havia unit a la barbàrie.
Un cop al pati, mentre em preocupava de les noies, taules, cadires, esborradors, guixos i penja-robes amb els seus abrics, encara agafats i espantats, volaven des de totes les finestres de l’edifici. Una de les noies es podria dir que estava bé perquè havia caigut sobre la primera que s’havia impulsat al buit, o sigui que havia anat de trompis sobre tou. En canvi, la de sota, tenia mal aspecte i estava, pel meu gust, massa blanca. Mai hauria pensat que la gent empatitzés tant amb mi.
El director, amb una bamba descordada, l’altra desapareguda i la camisa rebregada per sobre dels pantalons texans, s'ha atansat i m’ha dit tot enutjat però amb to confident,
-Jaume, l’has fet ben grossa! A qui se li acut?
Tot seguit s’ha distret mentre veia planejar fulls i queia a plom una pissarra que en xocar contra terra, PUM!, ha aixecat una gran polseguera. S’ha fregat el front , m’ha tornat a mirar amb cara expeditiva i ha sentenciat,
com pots imaginar, això tindrà greus conseqüències.
I jo li he respost, tremendament dolgut
-M’ho puc imaginar, Marc. Fes el que hagis de fer.
Llavors, encara amb la mà agafada de l’alumna pàl.lida, he sentit un moment d’alegria quan he vist que li retornava el color a les galtes, ha obert un tímid ull i m’ha dit,
- em fa una mica de mal el cap però crec que no m’hi he fet res i el mòbil està perfecte. Puc trucar a ma mare per dir-li que he relliscat?
Barcelona, 16 de maig de 2022
Comentaris