És cert, ja estava avisada des que es van conèixer però mai hauria pensat que passar molts dissabtes fent curses d’scalèxtric a casa seva seria un problema. El Jordi era d’aquests típics nois que estan molt motivats amb els jocs de rol o d’ordinador, que tenen totes les temporades del Fifa i que, amb un grup escollit, passa la majoria de diumenges al matí al mercat de Sant Antoni canviant cromos, cartes o el que sigui. Sí, ho sabia, però tot i així va tenir un temps mort per interessar-se per la noia que li professava amor des de 1r de batxillerat. Sí, era un noi diferent als altres i, a més entrava pels ulls, alt, cabells castanys desordenats, de mal pentinar, i sobretot, aquella innocència que el feia encantador. Ja se’l va començar a mirar a les colònies de 4t. Ell, no en tenia ni idea, com després li va comentar, però ella ja el resseguia mentre jugava a bàsquet o feia cua amb la seva safata al passadís de la cuina, abans de seure al menjador. L’atracció final va venir quan a 1r els van posar en el mateix grup de ciències i artístic. Ell vivia dues files davant seu i, de tant en tant, parlaven d’alguna qüestió tècnica relacionada amb la classe. Saps si el profe de mates està de baixa? Creus que canviaran l’examen de biologia? Saps qui té el full per signar per la vaga? Coses senzilles però que a ella l’animaven a aproximar-se una mica més. Amb les noies de la colla va treure un dia el tema, així parlant una mica en general de tots els nois de la classe. Quan li va tocar al Jordi tothom coincidia que era un friki dels ordinadors i el passaven ràpid quan feien la llista dels tipus més valorats. Ella va dir que li trobava un punt interessant i alguna li va dir, noia, estàs flipada? I aquí el tema que podia ser públic va passar a ser privat. Ella, sí que li trobava el puntet i va pensar que millor, que menys competència. Va decidir llançar-s’hi però va passar tot el primer i tot el segon i el momentum mai es va produir. Va caldre arribar a la festa final de curs. Després de l’acte a l’insti tothom va quedar per sopar i anar a ballar. Cinc o sis cerveses els van fer coincidir en uns dels sofàs foscos de la disco i allà els seus llavis es van trobar, els d’ell per fragilitat etílica i els d’ella per perseverància. Mentre sonava Pereza tots dos van començar a parlar sobre la por a la sele. Van parlar sobre el nerviosisme que provocava tan sols pensar-hi, també quan van fer riures sobre alguns profes. La diversió que els provocava les caricatures que anaven fent els va portar a un morreig les regnes del qual les portava ella. Mitja hora després, la veu de la Maite els va desenganxar d’aquell embolic de cames, braços i llengües que havien teixit i que els havia transportat a una mena d’apartat del món. Vinga, que corri l’aire. Nena, que tothom ha marxat.
Va ser ell qui la va trucar al dia següent i així van començar un festeig que tenia més voltes a les pistes de l’scalèxtric que passejades per qualsevol parc. Va haver alguna queixa però sense massa insistència perquè el noi era feliç fent el que feia. Va entendre que tenia el seu món muntat i que ella s’hi volia encabir. Respectaria les seves aficions i incorporaria mica en mica altres passatemps més en comú.
Quan van acabar les respectives carreres i tots dos van trobar feina van decidir anar a viure junts.
Es pot dir que es guanyaven bé la vida, ell d’analista en el departament d’informàtica d’una empresa i ella en un important bufet d’advocats on portava tots els temes legals de diferents comunitats de veïns.
De viure en parella a casar-se, de pis llogat a pis en propietat, de dos a quatre, i per tant, de cotxe petit a cotxe gran. Tot així de ràpid, com en realitat passa la vida. Sort que estan els àlbums de fotos en paper o digital per recordar que el temps ha estat viscut.
I ara, un cop ha estat explicat tot això ja podem tornar a l’inici. Quin era el problema? Doncs que arriba un moment a la vida que quan l’amor se l’ha menjat la rutina i la passió tan sols es troba en els iogurts d’aquests fruits, les persones es miren d’una altra manera. Ja no brillen com ho feien perquè la boira de la convivència tot ho embafa i el dia a dia, com un tambor de rentadora destenyeix a cada bugada els colors de les camises, sobretot les d’ell. Després de les curses, les partides infinites de joc de rol amb els amigotes a la sala del senyoret, els camions teledirigits pujant i baixant per terraplens de Collserola els diumenges al matí, ara arribava el món del dron. I aquí sí que ja no va poder més. Ara sí que sortien més sovint però era perquè en Jordi havia de fer anar el seu dron i gravar-ho tot des del seu portàtil. Pesades hores editant els vídeos, eternes hores repassant imatges, llarguíssimes hores d’absència en el seu nou garatge-taller reparant, perfeccionant o reconfigurant els seus drons.
Aquest egoisme era el que havia provocat que ella decidí dir-li que sí al Valentí. Què maca estàs avui! Què has fet aquest cap de setmana? Et queda molt bé aquest vestit! Anem a prendre una cervesa? Vols que un dia quedem per sopar?
Sí a tot.
Després va venir, Raquel, m’ho passo molt bé amb tu; Raquel, sento que puc confiar-te qualsevol cosa. Raquel, m’agrades. Raquel, després de sopar, vols venir a fer una copa a casa meva?
Sí a tot.
I així és com li va començar a agradar el món del dron i de tota la seva parafernàlia perquè així va descobrir el que era i seria en un futur el seu entreteniment. La veritat és que li havia trobat el gust a les relacions sexuals amb el company de la feina i no tancava cap porta a altres jugadors futurs i les seves joguines.
Comentaris