VIDUS

AIXÒ NO ES FA!

 En Lluís des que va morir la seva dona no toca quarts ni hores, això ha sentit a dir, però tant li fa. Menja quan té gana, surt de casa quan li plau, va a comprar quan la nevera és buida i apareix i desapareix d’ell mateix quan… 

 Avui la Chelo, ha fet el cor fort i quan veia que tornava la Begoña del Superfresc, l’ha bloquejat amb el carro i li ha dit, 

-Bego, t’he de comentar una cosa i vull saber què en penses. 

-Què et passa, nena?

-Ostres, no sé per on començar. Em costa, és un tema delicat i potser pensaràs que per què t’explico aquestes coses.

-Chelo, no m’espantis. No van bé les coses amb el Rafa? T’ha posat la mà a sobre?

-No, no. Amb el Rafa estem bé. Sobretot des que li vaig parar els peus, va més fi que una corda de violí. Per què m’ho dius? Ens has sentit cridar, oi? És que les parets són de paper de fumar. No. 

No es tracta del meu marit. És sobre el Lluís. 

- Ah! Dona, haver començat per aquí. Tu també l’has vist, oi?

- El què? No vull equivocar-me’n

- Chelo, la cigala!

- Ostres, Bego, com ho saps?

- Arribes tard, perdona que t’ho digui. La Juani, el meu marit i jo ja vam parlar amb les seves filles.

- O sigui que aquí tothom ho sabia?

- Tothom no, però uns quants veïns, sí. Perdona, la veritat és que no et vaig dir res perquè tu ja estàs ben entretinguda amb el teu marit.

- Que no, que ja t’he dit que ja li he llegit la cartilla.

-D’acord però jo no ho sabia i no volia dir-te que el teu veí va ensenyant la pitxa per tota la Rambla del Prat.

- Això és el que et volia dir, dimarts, no, no, menteixo. Dilluns, passava per la Rambla i de lluny veig en Lluís, assegut en un banc llegint un diari. Anava a saludar-lo i veig que per sota li penja la cosa que li surt de la bragueta.

- Exacte, això és el que fa. Abans no m’hi atrevia i li deia al meu marit que li cridés l’atenció. En un primer moment ell em va dir que el deixés tranquil, que havia perdut la dona i s’havia trastocat. Però li vaig dir, Juanito, les criatures que passen! I s’hi va atansar i li va dir

-Lluís, Lluís

-Eh! Hola! Juan.

-Que portes l’ocell a l’aire!

-Com?

-Que t’has deixat la bragueta oberta i se’t veu tota la ferramenta.

En aquell moment, va semblar que despertava d’algun somni i, dissimuladament per sota del La Vanguàrdia, se la ficava dins, plegava el diari, s’aixecava amb dificultat del banc i amb un posat  avergonyit marxava.

-Chelo, ha perdut la xaveta! Ho ha fet més d’un cop i, ara, jo fins i tot quan me’l trobo li dic, Lluís, marrano, per què ho fas? Guarda-te-la, porc!

- I què han dit les seves filles? 

-Inicialment no s’ho creien i ens tractaven de mala gent. El meu marit, es va emprenyar, però després va entendre la situació. A ningú li agrada que li diguin que el seu pare va pel món ensenyant la polla, encara que sigui per sota del diari del dia.

-I què vau fer?

-Ja saps com és la Juani. Una tirá palante. Li va fer una foto amb el trasto a l’aire i els va enviar un wasapp a les dues. 

-Jo vaig llegir el que li van respondre. Bé, va ser la petita, la Marta. Li va dir que sentia haver dubtat del que li havien dit i que ho lamentava profundament. Entenia que ho havien fet de bona fe i elles no van voler acceptar el que els deien perquè no ho podien creure. La Juani, amb excessiva cortesia, com si se’n fotés de la situació, li va respondre que no hi havia problema, que entenia que era un trasbals molt gran i que es podia posar en la seva pell. També li va recomanar que el portessin al metge per veure si algun medicament que estava prenent… Alguna cosa així, li va dir. Crec que al final, van parlar de portar-lo al psiquiatra. 

-Ai, nena, si me’l trobo a l’escala amb la titola a l’aire…

-Tranquil.la, és inofensiu. Ha,ha,ha.

-Ai, Bego, no facis bromes.

En Lluís des que va morir la seva dona no toca quarts ni hores, això ha sentit a dir, però tant li fa. Menja quan té gana, surt de casa quan li plau, va a comprar quan la nevera és buida i apareix i desapareix d’ell mateix quan li surt dels collons.

                                     Gammelmark Strand, 17-08-2022

                                                            

ARA SÍ

 Feia molt de temps que la seva veïna el fitava de forma especial i se li veia un interès per la seva persona que, inicialment no, però un temps després ja va saber interpretar. No perquè ell fos un gran observador sinó per la reiteració de les accions intencionades  de la senyora. Si anava al forn, després se la trobava en el camí de tornada i iniciava una conversa que si bé començava pel temps, ràpidament feia un gir interessant-se per qualsevol aspecte de la seva persona. 

-Enric, t’has canviat de pentinat? Et queda bé!

-Enric, trobo que t’afavoreixen aquests pantalons.

-Enric, t’agrada el vi negre? El meu fill m’ha portat una ampolla de Burdeos i, ja saps que jo no en bec, però si m’hi acompanyes potser m’hi posaria. 

 Ara sí, rememorant escenes i converses, s’adonava que la dona sentia una afinitat cap a ell. Innocent, ni s’ho havia plantejat. Considerava que hi ha gent més social i altres menys, com ell per exemple, que tampoc s’hi esforçava gaire en omplir de contingut els temes que ella semblava que duia preparats. 

 -El pentinat és el mateix de sempre.

 -Aquests pantalons tenen més de vint-i-cinc anys.

 -Soc més de cervesa. 

 Ara s’adona que l’espiava, no podia ser d’una altra forma. De ben segur que sentia la porta de l’escala i treia el cap per la finestra, agafava la bossa del pa, baixava ràpidament amb l’ascensor i feia veure que anava a comprar pa. Ara té la certesa que el llonguet era una excusa. 

 També recorda trobades a la cansaladeria, peixateria, ferreteria o tintoreria. Sempre havia cregut que la casualitat ja formava part de les seves vides. De fet, mai havia fet cas d’aquestes coses. Si es trobaven sovint era perquè vivien al mateix barri i a la mateixa escala. Ell, al segon i ella al primer. Era lògic. Sí, però ara no. Ara ho entén tot. 

 La Teresa va morir el passat gener. Va ser inesperat i el va deixar molt tocat. Sort de les nenes que el van ajudar a superar les primeres setmanes. Amb el pas del temps va acceptar que quan t’acostes als vuitanta, qualsevol assumpte de salut es pot complicar i comprar viatge per a l’altre barri. Això que va aprendre dels seus pares sobre la sentència  “llei de vida” el va fer acceptar la mort de la seva dona i la solitud que ara anava paint  dia a dia. 

 Ara ha obert els ulls amb la Filo, aquestes miradetes que li ha descobert d’un temps ençà, aquest convidar-lo cada dijous a paella, oferir-se a rentar-li la roba, donar-li la contrasenya del Netflix i portar-li nespres de la finca del seu gendre li ha tret la bena dels ulls.

 La Filo sempre n’ha estat d’ell. Com a home casat mai s’ho havia imaginat. Però ara com a vidu la dona ha canviat a una estratègia més agressiva i és per això que ara mateix té dins la seva boca un mugró de la veïna. I ha pensat que el xuclarà amb passió i no li farà fàstics,  ans al contrari, benvingut sigui.

                                                                           Càmping Mörfelden Inh, 15/08/2022

L’ARMARI

Cada matí en despertar-se, obria l'armari i amb el dors de la mà acaronava els vestits de la Blanca. Feia sis mesos que ja no hi era i la roba callada i ordenada semblava esperar-la. Mai no tornaria però com un gos fidel les peces de roba es mantenien quietes en el lloc esperant el no-res, o tan sols vivint, des d'un sentiment tèxtil que desconeixem, la tristesa de la pèrdua. 

 Veus sàvies que tracten el dol li haurien recomanat al marit desfer-se'n com un primer pas per a pair el dolor de l'absència però ell  no ho faria perquè  gaudia, amb les portes obertes de bat a bat del paisatge que veia, tocava i, endinsant el cos dins l'armari, olorava.

 Li recordava a ella? La mantenia viva?  Era present mentre aquell bagul del record es mantingués intacte? Potser no era aquest el motiu. 

 La seva dona tenia molt bon gust per vestir-se, li envejava la seva destresa en combinar teixits i colors, acompanyats sempre d' un elegant calçat que desava ordenat dins les capses originals. 

 En Martí, cada dissabte, les dipositava al voltant del llit de matrimoni, les obria,  treia les sabates una a una i amb un drap humit les netejava. Després les hi deixava de nou en el lloc on eren. Totes menys un parell. El que havia escollit per aquella nit. A partir de les sabates seleccionades s'iniciava tot el ritual de la conjunció. Obria el calaix de les calces i n'escollia la que anava a joc, després vindrien els sostenidors. Un cop la cotilleria fina estava ben disposada, a la distància justa sobre la vànova, s'asseia i tornava a mirar els vestits per a trobar el que combinava. El que s'adequava més al seu gust el treia amb cura de l'armari i l'estirava per sobre de la roba interior, de tal manera que els baixos quedessin a tocar de les sabates. Se'n retirava i mirava des de diferents llocs de l'habitació el conjunt amb què es vestiria per sopar. Mai es desfaria d'aquell tresor perquè ara, per fi, podia disposar d'ell. 

 Després de preparar un bon sopar i posar en fred una ampolla de vi blanc, es vestia assaborint el moment. Es maquillava, acompanyava coll, canells i dits dels complements més inspiradors i es contemplava al mirall de cos sencer del rebedor i s'estimava fent voltes davant d'ell. Parava taula amb elegància i se servia les menges preparades.

 Llavors ja no existia enyor, dolor, tristor ni solitud, ni tan sols un emboirat record de la Blanca.

Rømo, 18-08-2022

MOTO AMB SIDECAR

Avui li ha dit que sí al Manel. És una antigalla, fa mil anys que està mig amagada darrere de l'antic taller envoltada d’esbarzers i acompanyada d’un tractor vell i fet a miques. Què fa allà? Amb totes les rodes punxades i cap peça que se salvi de l’òxid acumulat de tant anys. És una BMW R-75 del 43. Per què ningú s’havia interessat per ella? No sabia la seva història i tampoc les raons del seu abandonament. En realitat, en mans expertes i amb molts diners, podria participar en aquestes trobades de vehicles antics. Ell no la vol per això. Li ha dit al Manel, el seu antic patró, que si amb el preu ( li ha regalat) entrava que la pogués anar arreglant al taller, fora d'hores, sense molestar ningú. De seguida li ha respost que endavant, que sent curiositat per veure que en fa d'ella. La veritat és que en Rafel era el seu millor mecànic i des que es va jubilar ara farà set anys no ha aconseguit trobar unes mans i una oïda com la d'ell. Escoltava els motors i trobava ràpidament d'on venia el problema. Això és el canvi, això ve del cigonyal, del rodament principal, de l’èmbol…

 A la festa de comiat li va demanar de fer algunes horetes per les tardes, però ell s'hi va negar perquè tot i que sentia passió per la feina tenia la dona delicada i ara calia estar-se per ella. 

 Demà farà sis mesos de la seva mort. El seu cor va dir prou després de múltiples ensurts i va tancar la clau de pas de la seva vida. 

 El Manel va sentir una pena infinita i es va tancar en ell mateix i una forta depressió el va deixar ferit al sofà, llit o cadira. Cap moviment era possible. El metge de capçalera, un vell conegut de la família, el va passar a visitar i així que el va veure, gairebé a estrabades el va dur a la consulta d’un company psiquiatra. 

 La medicació, el temps i, sobretot, una frase dita en una de tantes visites el va fer remuntar. 

" Viu la teva vida, fes allò que hauries volgut fer i no vas fer. Endavant, sigues valent"

 De sempre havia tingut motocicleta però en casar-se amb l'Esperança la va canviar per un cotxe. A ella mai li havien agradat les motos, les trobava perilloses i malgrat que el seu marit es guanyava la vida arreglant-les no hi volia sentir a parlar.  En això molt tindria a veure que el seu avi es matés amb una d'elles allà pels anys 60. 

 Amb la dona i la nena cada estiu havien fet un gran viatge, la majoria d'ells recorrent Europa en carretera. Quan eren joves allotjant-se en càmpings amb la tenda, un cop grans i aparellada la filla van decidir llogar apartaments i, de tant en tant, es deixaven caure en algun senzill  hotel. No anaven sobrats de quartos ja que a l'Esperança, a causa de la miocardiopatia, ja li van donar la llarga malaltia cap als 45. Això però,  no els impedia fer cada any els seus 15 dies de viatge. Al Rafel li encantaven aquestes sortides on s'esbravaven i fugien de la ciutat, però ja fos mirant el sostre de la tenda o el mirall de l'habitació de l'hotel sempre somniava recórrer les llargues carreteres amb el vent a la cara, sobre la seva vella motocicleta. 

 Un cop, li va treure el tema i ella va ser  prou contundent en la resposta: -No. Ja saps el que penso i no en vull parlar més.

 Després de les paraules del facultatiu el primer que li va venir al cap van ser les ganes de fer un llarg viatge amb aquella moto abandonada. Tota la vida allà, era part del taller però ningú havia parat en ella. Havia de ser aquella atrotinada BMW i cap altra. Potser havia cregut veure un paral.lelisme entre ell i aquella màquina. Potser era perquè era un model amb sidecar i havia pensat anar acompanyat. 

 Va trigar tres mesos en posar-la a punt. Després d'una trucada on informava a la filla de les seves intencions, va carregar les alforges, va donar gas i va iniciar una ruta que imaginava llarga i il.lusionant. 

 A l'Esperança li voleiava el mocador de coll i asseguda al sidecar se li veia un somriure d'aprovació i ell li responia amb una mirada de complicitat.

                                                                                     Ringkøbing, 20-08-2022

El seu secret

Mai he sabut res d’ell. Fins i tot no sé si és viu o és mort. Ni tan sols si va néixer o va morir en el part. Quan estava embarassada de tres mesos, la Maribel va desaparèixer de la meva vida després dels cafès. No hi ha gaire més a explicar sobre aquesta repentina separació. Em va dir que això nostre s’havia acabat. Ets massa jove per entendre-ho, però no puc seguir amb tu. 

 Era cert, tan sols tenia disset anys quan vaig picar a la porta del seu pis i una veïna em va dir que havia vist pujar la Maribel a un taxi carregada de maletes. 

 Ella tenia trenta-dos quan ens vam conèixer i jo començava el COU. Va ser en el parc de la Ciutadella, en el banc al costat del mamut. Era molt extrovertida i només seure es va presentar i em va demanar com em deia. Li vaig comentar que havia passat tot el matí estudiant i que tenia ganes d’esbargir-me una mica. Vam parlar sobre els meus estudis i jo li vaig demanar pel seu accent. Em va dir que era mexicana i que havia vingut a Barcelona perquè estava estudiant sobre l’exili dels intel.lectuals a Sudamèrica i, sobretot, a Ciutat de Mèxic. Em va parlar de Josep Carner i Pere Calders entre d’altres. Tot i que em sonaven jo no tenia gaire idea de qui eren. Tot va ser molt ràpid. Em va demanar si em podia convidar a dinar i, evidentment, vaig dir que sí. M’atreia, era molt més gran que jo, era simpàtica, guapíssima i, de seguida, vaig pensar que estava lligant i ho estava fent amb èxit. 

 Després de fer un menú en un bar al costat de l’Arc de Triomf vaig dir-li que havia de trucar a casa per dir-los que arribaria tard. Com de tard? Tard. Era un noi responsable però tampoc tenia ganes que la meva mare em tingués fiscalitzat. Un cop fet això vaig acceptar la seva proposta. De forma descarada em va dir que li agradava i que volia tenir sexe amb mi. Recordo que em van començar a tremolar les cames per sota la taula i, alhora…Bé, jo no tenia gaire experiència, tan sols alguna història en les files del darrere d’un cinema o alguna arrambada en un portal o dins una tenda de campanya. Ja saps que en aquella època, ni casa ni cotxe, ni diners per a poder llogar cap habitació. Ella vivia en un pis de lloguer al barri de la Sagrera. Vam agafar el metro i, mentre em parlava del seu país, jo tan sols pensava en comportar-me com un adult i estudiava l’estratègia un cop la porta es tanqués darrere nostre. Per evitar-te un munt d’informació innecessària tan sols et diré que va prendre la iniciativa i que en tot un mes jo no sabia què feia en aquella ciutat, de qui era fill, on vivia, què estudiava? Era l’experiència més inimaginable de la meva curta vida. Allò era la felicitat. Res no existia fora del llit de la Maribel. Jo era el seu chingaquedito, mitotero o pinche cabron ven para acá. Ella, per a mi era la Maribel del meu amor; Maribel, t’estimo; Maribel, Maribel, Maribel. 

 Em vaig enamorar com el que era, un adolescent a qui li havia tocat la loteria. Vaig suspendre totes les assignatures del primer trimestre. A casa no van saber res. Aquelles notes van desaparèixer i els meus pares vivien dels meus, tot va bé, que sí, ara no puc que he de marxar. 

 Mai li vaig demanar com li anava la seva recerca a la universitat, mai li vaig preguntar res. Ella tot m’ho donava i jo ja en tenia prou perquè creia que tot ho tenia. 

 Mai em vaig posar preservatiu ja que des del primer moment em va dir que prenia pastilles. Mai vaig pensar en això que ella m’estava dient mentre es mirava al mirall de l’habitació. Pinche huevón me dejaste bien preñadita. No et negaré que em vaig espantar. Estava molt contenta i em va dir que no hi havia cap problema que ja ens en sortiríem i que estigués tranquil. Però a partir d’aquest moment el fi llaç que ens unia va començar a esfilagarsar-se. Per una part em tranquil.litzava perquè ella  no ho vivia com un problema i això feia que jo no em plantegés la gravetat de la situació, però per altra banda el silenci, les llargues absències i la seva sobrevinguda atapeïda agenda m’estaven apartant de la seva vida i del meu fràgil projecte amb ella.

 Bé, t’ho pots imaginar. Va ser un mes molt difícil fins que vam quedar en aquella cafeteria del centre. 

 Va desaparèixer i em va deixar buit per dins i fora. Vaig repetir curs i em va costar redreçar-me fins que vaig conèixer la teva mare. La resta ja la saps perquè te l’hem explicat més de cent catorze vegades. 

 Et demanaràs el perquè d’aquesta carta. Tampoc ho tinc clar però des que va morir la teva mare sento un pes al pit  que necessito treure-me’l de sobre. Aquest ha estat el meu secret. El vaig ocultar a tothom. No, mai li ho vaig dir.  De fet, tan sols ho sabíem la Maribel i jo. Ara vull compartir-ho amb tu i ho faig per carta perquè no em veig capaç de fer-ho mirant-te a la cara. No em sento culpable de res ans al contrari, amb el temps vaig entendre que el treball que havia vingut a fer la meva estimada Maribel va ser fer-la mare. Pare no em va deixar ser. Afortunadament ho vaig ser amb tu. Gràcies per escoltar-me. Un bes, filla.

                                                                                             Ringkøbing, 21-08-2022