cosesquenoespodentocar

La platja de Torimbia és una de les més maques d’Astúries i es troba a la localitat de Niembro, molt a prop de Llanes. No sé si apareix en els rànquings de les deu o quinze millors de les revistes o pàgines que treballen fent aquests llistats, però per a mi és de les imprescindibles.  Tota ella forma una ferradura d’uns posem quatre-cents, cinc-cents metres (podria treure aquesta informació ara mateix de google, però no ho trobo important) rematades als dos extrems de la corba per esculls rocosos verds que es banyen en les seves aigües. Vista des de dalt és una platja que podríem dividir-la en tres parts, la primera és la sorra seca, on van les tovalloles i els para-sols; la segona és la sorra mullada, on la gent hi passeja; i la tercera és l’aigua. No sempre es veu igual ja que amb les marees va canviant quatre cops al dia la seva fesomia. O sigui, en marea alta, desapareix la sorra humida, que espera submergida, fins a recuperar l'espai perdut en la marea baixa. Una altra caracte...

  I en realitat què el millora com a persona tenir aquesta capacitat? La veritat és que fa gràcia i és tot un do, simpàtic si vols, curiós de ben segur, però què li aporta? Sí, li reconeixem el talent però d’això s’ha comprovat que no es viu. L’Andreu sí que va fer quartos amb la màgia. El cridaven de tots els programes, d’aquí i d’allà i, fins i tot, en els bons temps va aparèixer en un cap d’any a Mèxic i a la tele argentina. Aquest sí que va fer pela llarga.  Deia la meva mare que abans de parlar ja xiulava i que, potser per aquesta innata traça, des de molt petit em vaig sentir atret pels ocells i els seus cants. Assegurava a qui li demanava que xuclava com una esponja tot el que m’arribava sobre aus ja fos en format llibre, còmic, documental de Rodríguez de la Fuente (amb la veu d'ell: el buitre leonado ) o àlbums col.leccionables que sempre acabava d’omplir els diumenges al Mercat de Sant Antoni. Allà intercanviava repes perquè no hi havia calers per anar comprant sobres...

 M’ha semblat veure-la a la platja de l’illa d’Armona.  Les meves amigues i jo hem dinat uns bons peixos frescos en un restaurant mirant  a l’Atlàntic de l’Algarve. El poble encara mariner d’ Olhao ens ha acollit amb les seves cases blanques, el terra de llambordes quadradetes pròpies de tot Portugal i gents als bars parlant d’antigues captures, mars agitats del passat i la nova victòria del Benfica a la lliga per sobre del Porto.   Sobre la taula ha començat el festival culinari unes conquilles nascudes a pocs metres de nosaltres. Estaven fetes amb una salsa oliosa amb alls cuits (no fan tant de mal) i amb un toc de fulles de coriandre (per a mi sobrants però hi havia gana) Després cadascú ha rebut el peix que havia escollit en el mostrador del carrer. L’Aurora s’ha demanat unes sardines que encara no havia tastat en aquest viatge, la Isabel, un llenguado i jo una orada. Els plats venien acompanyats de moniato i  patata cuits i una senzilla mostra d’amanid...