La platja de Torimbia és una de les més maques d’Astúries i es troba a la localitat de Niembro, molt a prop de Llanes. No sé si apareix en els rànquings de les deu o quinze millors de les revistes o pàgines que treballen fent aquests llistats, però per a mi és de les imprescindibles.
Tota ella forma una ferradura d’uns posem quatre-cents, cinc-cents metres (podria treure aquesta informació ara mateix de google, però no ho trobo important) rematades als dos extrems de la corba per esculls rocosos verds que es banyen en les seves aigües. Vista des de dalt és una platja que podríem dividir-la en tres parts, la primera és la sorra seca, on van les tovalloles i els para-sols; la segona és la sorra mullada, on la gent hi passeja; i la tercera és l’aigua. No sempre es veu igual ja que amb les marees va canviant quatre cops al dia la seva fesomia. O sigui, en marea alta, desapareix la sorra humida, que espera submergida, fins a recuperar l'espai perdut en la marea baixa. Una altra característica que la fa ser preciosa als meus ulls és que per arribar-hi has de fer-te un desnivell d’uns cent-cinquanta metres i recórrer caminant una mica més d’un quilòmetre des del coll on hi ha el mirador. Es pot afirmar que no és d'accés fàcil però el paisatge fins a ella la fa ser més bella. Un camí de terra passa pel mig d’una falda verda que molt sovint és una de les característiques de moltes platges del Cantàbric. I la raó definitiva per tenir-me el cor pres és que no hi ha res. Bé, amagada allà on comença una de les banyes del croissant, hi ha una caseta de fusta que fa de bar a l’estiu. I també, una mica més visible, on el camí ja fa baixada, hi ha un contenidor blanc i metàl.lic on es troben els socorristes, un grup de nois i noies que en torns es passegen per l’extensió de la platja o s’asseuen en una cadira a la sorra, la qual han col.locat estratègicament al bell mig d'aquest paradís.
Torimbia té la gràcia de ser una platja nudista. Imagino que ha aconseguit aquest preuat dret per ser de difícil accés. Com he comentat, el cotxe l’has de deixar a un quilòmetre de la tovallola i fer el recorregut a pota. Aquesta característica no és de les més preuades per al turista platger més conservador i , en canvi, la fa més atractiva per a qui busca un plus d’aventura.
Doncs així és Torimbia. Algú podrà dir que em deixo les dues antenes que apareixen una mica més amunt de la muntanyeta però és fàcil deixar-les de veure i per això desapareixen d’aquí.
Un cop situats a l’espai anem a veure què ha passat perquè aquesta història tingui aquest títol.
Vam decidir anar a la platja tot i que la Sabelita deia que presagiava pluja. El fet de mantenir-se les probabilitats en un 30% ens va donar l’empenta definitiva. En aquest viatge per Astúries tocava Torimbia i calia arriscar-se per ella. Vam baixar el camí acompanyats per una nuvolada que semblava voler passar el dia amb nosaltres però, un cop arranjat el pareo a la sorra, es va començar a desfer i ens va permetre veure la banda blava del cel. Amb aquesta mostra de feblesa, el sol, de gairebé migdia, va esfilagarsar del tot els núvols i una afortunada jornada de platja es va instal.lar a Torimbia.
El fet de ser un dilluns de juny i les previsions meteorològiques van fer que en aquell meravellós indret de la naturalesa (se’m nota enamorat) tan sols hi haguessin vuit persones i cap d’elles a l’aigua. Algunes estaven a la sorra i d’altres fent passes fins arribar a les deu mil per dia. Després de despullar-nos, la Isabel també s’hi va apuntar a la moda d'aquests rellotges que tenen cura de la teva vida i miracles. L’Aurora va resistir a la tovallola i jo, que ja havia trencat la por a les fredes aigües de l’Algarve i de Galícia, vaig ser el primer del dia en provar la mar salada i fer uns segons el mort sobre les petites onades. Després vam fer torns i tothom va provar les tres modalitats, passeig, bany i descans, en algun moment del matí.
Quan vam coincidir totes tres, ben encremades al pareo, vam sentir sobrevolant-nos el so d’un petit vehicle aeri no tripulat ( putu dron, que diria la Sabelit) Estava a uns vint metres de la nostra nuesa i, sense pensar-ho, em va venir de gust fer-li una “peineta” a l'aparell (com si ell tingués la culpa) El fet inusual ens va convidar a parlar sobre la falta de tacte de les persones que els fan anar en un espai naturista com aquell. Minuts més tard, ens vam adonar que, a uns cinquanta metres a la nostra dreta, habitaven sota un para-sol els propietaris de l’enginy, es tractava d'una parella que vestia roba comprada als Països Baixos. Havien arribat després de nosaltres i no els havíem vist fins aquell instant. L’home portava en una mà el mòbil i a l’altra el comandament de l’aparell que ara ja no sonava. Succeïa alguna cosa ja que dret sobre la tovallola el senyor es movia de forma nerviosa i feia llambregades repetitives a la pantalla del mòbil i a la muntanya verda de darrere nostre. La dona s'aixecava i semblava animar-lo. Les tres vam llegir els indicis i vam coincidir que l'home tèxtil havia perdut el seu preuat regal de reis.
ET FOTS! ET FOTS! ET FOTS!
Ara ja teníem tema i havíem deixat totes les nostres distraccions per ocupar-nos dels poc ètics personatges (sí, la dona també era culpable perquè l’hauria d’haver advertit) que cercaven un dron que s’amagava entre els matolls, com si es tractés d’un maquis camuflat de la parella de la guàrdia civil. No sé les meves amigues però jo he de dir que estava content del resultat negatiu de la recerca de l’aparell i de la cara d'impotència del seu propietari. Sembla ser que l'home, amb la intenció de trobar-lo, accionava el comandament que duia a les mans i a l'objecte perdut se'l sentia renegar lleument fffffffff, fffffffff, ffffffff però no acabaven de localitzar-lo
Una mica més tard allà els vam deixar. Ell, cap cot, de dol i la dona, amb l'analgèsic que pel seu aniversari ja li regalaria un altre.
Un cop en el camí de tornada, mentre em treia una pedra de la sandàlia, em va superar una parella que també havia recollit bàrtols perquè ja s'acostava l'hora de dinar. Els vaig sentir parlar sobre el mateix fet que a nosaltres ens havia alterat. La dona feia una sentència que jo allà mateix hauria signat si al mig del camí hagués col.locat una taula amb bolígrafs,
"no es pot fer això de gravar amb un dron ni amb un mòbil ja que potser aquestes persones de forma innocent prenen imatges sobre la bellesa de la platja però aquestes imatges un cop penjades poden ser utilitzades per algun malfatà a la xarxa."
Quan em van avançar ens vam somriure per cortesia i perquè ens sentíem víctimes de gent que utilitzava la tecnologia sense tacte ni criteris ètics. I, cal dir-ho, perquè coincidíem en el veredicte,
QUE ES FOTIN!
Mentre escric això penso que en un portàtil d'un pis d'Utrech el neerlandès, encara trist, mira encuriosit les imatges de la seva desapareguda joguina. Fa una ampliació de la darrera presa captada, abans de veure-ho tot verd, i apareix ocupant tota la pantalla el meu dit ben erecte en senyal de protesta.
Torimbia, 19/6/2023
Comentaris