I en realitat què el millora com a persona tenir aquesta capacitat? La veritat és que fa gràcia i és tot un do, simpàtic si vols, curiós de ben segur, però què li aporta? Sí, li reconeixem el talent però d’això s’ha comprovat que no es viu. L’Andreu sí que va fer quartos amb la màgia. El cridaven de tots els programes, d’aquí i d’allà i, fins i tot, en els bons temps va aparèixer en un cap d’any a Mèxic i a la tele argentina. Aquest sí que va fer pela llarga.
Deia la meva mare que abans de parlar ja xiulava i que, potser per aquesta innata traça, des de molt petit em vaig sentir atret pels ocells i els seus cants. Assegurava a qui li demanava que xuclava com una esponja tot el que m’arribava sobre aus ja fos en format llibre, còmic, documental de Rodríguez de la Fuente (amb la veu d'ell: el buitre leonado) o àlbums col.leccionables que sempre acabava d’omplir els diumenges al Mercat de Sant Antoni. Allà intercanviava repes perquè no hi havia calers per anar comprant sobres i més sobres al quiosc. He d'advertir que no resultava fàcil acabar cap col.lecció ja que tothom estava més per la lliga de futbol que s'iniciava cada any. Però bé, aquell espai era el lloc adequat per a trobar una rara avis com jo. Així que ja ens coneixíem tots i ens buscàvem i ajudàvem a completar els nostres àlbums de Vida i color d’uns i altres.
He de dir que vaig tenir molta sort per desenvolupar la meva afició ja que en el meu barri gairebé tothom tenia una pila d’ocells engabiats a la galeria. El meu veí, el del 4t, el l’escala del costat, a la del davant; en el bloc de darrere. En fi, hi havia una gran xarxa veïnal interessada en col.leccionar ocells, la majoria dels quals alguna que altra vegada havien participat en concursos de cant. A més a més d’aquest ambient favorable tenia la fortuna que el meu veí Amador fos el que el que obria i tancava la porta de la societat pajaril del Besòs, a escassos 200 metres de casa. Era una mena d'encarregat del local que es guanyava la vida servint cerveses i cafès al bar de l'associació. Per acabar-ho d’adobar ben a la vora d’allà tenia l'ocelleria del famós Secundino Gallego, conserge de la universitat i expert en ornitologia a qui véiem manta vegades a la tele o sentíem en programes de ràdio fent autèntiques classes magistrals sobre tota mena d’aus, ja fossin pardalets urbans com exòtiques. En la seva botiga d’ Alfons V el Magnànim tenia plantes, escaiola i beces a granel; i tota mena de pots de vitamines. També hi podries comprar gàbies, canaris, caderneres, periquitos, lloros i, fins i tot, algun guacamai que sovint el trobaves mossegant els barrots de la seva presó i la gent el pressionava perquè digués Hola, hola, lorito bueno o Visca el Barça. Com si es tractés d’un local social la gent es reunia dins i fora de la botiga i molts, després de fer una minsa compra d’un nou abeurador, cent grams de canyamons i alguna figureta de calç pel perico, s’aprofitava de l’ expertesa d’en Secundino i sempre aconseguien un bon consell.
Sobre una millora sobtada del refilar d’algun ocell mig mut corren algunes llegendes, però no pretenc ocupar-me d'aquests assumptes foscos de màgia blanca.
Per què explico tot això? Doncs per donar importància al paisatge on em vaig criar i que va afavorir que desenvolupés el meu do. Talment com aquests exemples que ara exposaré. Us heu demanat mai per què es juga tan bé a l’hoquei herba o patins al Vallès o l’Anoia?, o per què es practica uns dels millors waterpolos del món a Catalunya? No és per la zona geogràfica sinó per la sort d’una indústria, sobretot tèxtil, que va afavorir l’arribada d’estrangers que van portar l’esport aquí. Més tard l’afició i l’escola que es va crear van permetre arrelar-lo i fer-lo créixer fins a l’excel.lència. Doncs això mateix és el que pretenc deixar clar. Vaig néixer en el lloc adequat per a perfeccionar i potenciar el meu do. Vaig estar acompanyat de l’ambient, el mestratge d’experts i una cultura ornitològica que em va proporcionar tota una escola pública d'estudis superiors que van afavorir el meu aprenentatge. Així és com després de sadollar-me de coneixements sobre els ocells em vaig dedicar a perfeccionar i a millorar dia a dia els meus cants fins aconseguir la còpia gairebé perfecta, si més no és el que em deien els fans que em seguien.
Cada dia després del cole, mentre uns xutaven la pilota o seguien les modes cícliques de fer ballar la baldufa, el hula-hop o el io-ió jo passava hores i hores a la Sociedad Pajaril escoltant caderneres, pinçans, rossinyols, verduns, gafarrons, canaris i tota mena de pardals. De tant en tant, també m'interessava per la conversa d'associats que parlaven de canvis i compra d'ocells, rànquings de guanyadors i curiositats o exageracions diverses que conformaven el món dels amants del cant dels ocells. Es veu que amb tot això encara no en tenia prou perquè al meu veí li vaig demanar si podia gravar alguns d’aquells cants. Com ja sabia de la meva dèria em va dir que cap problema, així que tenia desenes de cintes amb hores de gravacions dels dissabtes i diumenges al matí que passava allà dins. A la nit me les duia al llit i amb un aparatós radiocassette de casa les intentava memoritzar i les refilava mentalment. Un cop les aprenia m'acostava a la botiga d’en Secundino i, quan no tenia la fidel parròquia, li demostrava les meves progressions. El mestre sempre m’encoratjava a seguir millorant, es sorprenia de la meva facultat i em permetia tenir alguna comunicació amb els ocells que esperaven en les gàbies a ser venuts. Fèiem veritables debats amb torns de cant i rèpliques sense, ho d’admetre, no entendre un borrall sobre el tema que suposadament havíem piulat.
No tot van ser flors i violes. Les escoltes a la nit les havia de fer a un volum excessivament baix. Els meus pares… He de confessar que no sempre havia rebut el suport que calia esperar. A casa, la gràcia inicial va esdevenir de seguida un enuig final i sempre em convidaven a marxar al parc o a casa del veí a tocar la pera deien en els millors dels casos. Sobre això que acabo de dir vull comentar que un cop la gent es va fer ressò del meu art (així l’anomeno jo) i em feien alguna entrevista per alguna ràdio local sempre havia dit que havia notat l’escalf i l’empenta dels meus pares perquè quedava bé i, allà en directe, no em posaria a malparlar de la meva família, però no havia estat fàcil i tant que no.
Bé, avancem. A banda de participar en algunes festes de fi de curs de l’institut i ser l'amic que sabia imitar tota mena de cants d'ocells, també vaig fer algunes actuacions breus en algun local social, centres de dia, casal d’avis i, fins i tot, en el Llantiol en una sessió matinal per a nens i nenes. Va ser un favor a una professora de l'institut i tan sols vaig cobrar amb aplaudiments, una abraçada de compliment i moltes gràcies. El moment més trascendental de la meva carrera (amateur) va ser quan un caçatalents d’una agència em va fer un càsting i em va prometre la meva participació en algun dels programes nocturns més vistos del moment, Àngel Casas Show, el programa de Jose Maria Iñigo o Un, dos, tres responda otra vez de Mayra Gómez Kemp. Mai vaig rebre la trucada per a sortir en aquests programes, però com es creia en deute amb mi i perquè valorava el que feia em va proposar participar en una gravació d'una mena de programa còmic on apareixien uns frikis demostrant el seu talent. Un dia i prou. Aquí es va acabar la meva curta carrera en el món de l’espectacle. M’hi vaig negar a ser tractat com un d’aquests personatges de qui tothom se'n reia i prenia el pèl.
Amb el temps em vaig reservar per a mi el meu cant i el vaig silenciar per a tothom. Es pot afirmar que va passar a ser un dels secrets més ben guardats.
Aquell prodigi va passar a ser una anècdota del passat que un bon dia vaig recuperar en benefici propi. Vaig descobrir que a la meva estimada li encantava sentir el cant dels ocells en el bosc. Sempre que sortíem d'excursió a la muntanya em feia parar atenció al refilar dels ocellets entre els arbres. Em barrava el pas en el camí, em feia el senyal internacional de silenci i el de parar atenció i jo la mirava com amb els ulls tancats alimentava les seves oïdes d'aquella musicalitat. Al seu costat, m'emocionava en veure-la com una Blancaneus al bosc acompanyada de centenars d'amics voladors.
Sempre somreia quan al despertar-se, primer dins de la tenda i després a la furgoneta camperitzada que vam comprar, sentia el cant de la merla, el so repetitiu de la tórtora o el variat piuleig de qualsevol pardalet. Això em va animar a provar i un dia a casa em vaig decidir a descobrir-li el meu secret. Se'm va ocórrer fer anar el meu repertori uns minuts abans de sonar el despertador. La sorpresa li va agradar tant que mirant-me bocabadada es va posar a plorar d'alegria. Em va demanar per què li havia ocultat aquesta part sonora de mi i li vaig explicar aquesta història. Després em va convèncer a trencar el meu silenci i, en principi, cantar per a ella.
El primer que va fer va ser treure la sintonia de l'alarma del mòbil i va confiar en mi per despertar-la. Després de la primera vibració del meu mòbil jo obria els ulls i, sense mandrejar, col.locava els llavis com a petit bec i començava a refilar com ho fan els ocells matutins.
I així va ser com cada matí vam obrir una finestra al bosc i van entrar desenes de petites aus que disposades estratègicament sobre el tronc de l’armari o les branques de la làmpada i del capçal del llit iniciaven un concert de benvinguda al nou dia. Ella, al sentir-se acompanyada, somreia abans d’obrir els ulls. Després amb peresa es movia entre els llençols, es girava cap a mi i m’acaronava dissimulant que ho sabia.
Després del seu bes ja ho vaig entendre tot.
Ribadesella, 17/6/2023
Comentaris