M’ha semblat veure-la a la platja de l’illa d’Armona.
Les meves amigues i jo hem dinat uns bons peixos frescos en un restaurant mirant a l’Atlàntic de l’Algarve. El poble encara mariner d’ Olhao ens ha acollit amb les seves cases blanques, el terra de llambordes quadradetes pròpies de tot Portugal i gents als bars parlant d’antigues captures, mars agitats del passat i la nova victòria del Benfica a la lliga per sobre del Porto.
Sobre la taula ha començat el festival culinari unes conquilles nascudes a pocs metres de nosaltres. Estaven fetes amb una salsa oliosa amb alls cuits (no fan tant de mal) i amb un toc de fulles de coriandre (per a mi sobrants però hi havia gana) Després cadascú ha rebut el peix que havia escollit en el mostrador del carrer. L’Aurora s’ha demanat unes sardines que encara no havia tastat en aquest viatge, la Isabel, un llenguado i jo una orada. Els plats venien acompanyats de moniato i patata cuits i una senzilla mostra d’amanida. Hem volgut regar la part sòlida amb una ampolla de vi blanc inicial i, després per la calor, les converses i els jocs de les barques al mar, ha caigut també un vinho verde. No hem demanat postres perquè dins de la funda del meu mòbil teníem els bitllets per al vaixell de les tres que ens portaria a l’illa d’Armona. Nom fàcil de recordar segons la Isabel ja que tan sols havies de bescanviar la H muda i la O d’hormona per una sola A. M’ha semblat una bona tècnica pnemotècnica, encara que després, un cop dins del vaixell no em venia al cap per quina paraula havia de fer el joc memorístic.
Abans d’aixecar-nos de la taula ja hem notat que estàvem com el vinho verde, una mica bombollosos. Ha estat divertit ja que els riures fluien sense necessitat de bones trobades humorístiques ni imaginacions desbordants ja que qualsevol moviment, so, ocurrència o mirada aportaven gràcia i desimboltura. Després dels cafès i pagar, ( a les pel.lícules mai filmen el moment dur de pagar) hem anat ràpid cap al petit port del nostre vaixell, el Guadiana.
Hem pujat a les cadires de dalt i hem gaudit de la navegació pel canal imaginari de la mar atrapada entre el continent i l’illa. Hem seguit amb els riures fins arribar a l’illa i allà hem enfilat el camí que menava fins a la mar mar, ja que encara ens quedava superar les marismes i les dunes. Vint minuts després hem arribat a un lloc meravellós de petites piscines i bancs de sorra i, finalment l’extensa mar sense límits, ja que més enllà de l'horitzó sempre hi ha més horitzó.
De seguida ens hem adonat que el vent era entre emprenyador i molest. Hem disposat el pareo amb moltes dificultats ja que al treure’l de la motxilla de seguida ha volgut simular la vela del kitesurf. Entre els tres l’hem desinflat i hem pogut derrotar-lo sobre la sorra. Amb les sandàlies i totes les motxilles hem pogut mantenir-lo a ratlla fins que ens hi hem posat a sobre d’ell. Certament semblava lluita grecorromana. Les noies tenien la intenció posada de fer una migdiada i el tema bany estava lluny de ser una de les seves opcions més prioritàries. No així en el meu cas, de seguida m’he posat el banyador i m’he llençat a descobrir aquell paisatge natural que m’atreia d’allò més.
He caminat per les aigües poc profundes fins arribar a mar i allà m’he barallat amb les ones i el vent i ha estat una gran lluita sense guanyadors ni vençuts. Després he retornat a les piscines salades naturals i he començat a fer camí a quatre grapes dins l’aigua. M’estava divertint ja que estava sol i m’havia acostumat a la temperatura de l’aigua. Moltes vegades aquest factor representa un veritable infortuni perquè de seguida agafes fred i has de sortir a prendre el sol de forma urgent. En aquestes travesses marineres estava quan he vist una noia que s’aproximava pel banc de sorra i se li veia la intenció de ficar-se a l’aigua. Me l’he remirat perquè se semblava a la meva amiga Noèlia, a la que jo moltes vegades li dic Nue. Rossa, atlètica, ben plantada i a més, quan ha decidit treure’s la roba i ficar-se a l’aigua ha mostrat un somriure de felicitat que m’ha fet pensar definitivament que era ella. Però no podia ser, oi? Estava a uns cinquanta metres de mi i s’ha posat a fer el mort. Ostres, no hi havia pensat en aquesta possibilitat poètica de fer el mort. De seguida ho he fet esperant que ella no s’adonés que m’estava copiant.
Mentre mirava el cel m’he oblidat de la seva presència i he començat a pensar en la cançó que li dedica Pau Vallvé a Ciutadella
https://youtu.be/jaHj-0M-_6Y.
M’encanta fer-me el mort, sobretot en aigües poc profundes, perquè a vegades penso que vindrà un peix gros i lliscarà les seves escates contra la meva pell o que feliç com un gínjol no m’adonaré que la marea se m’endurà com un tronc cap a la immensitat de l’oceà i perdré de vista la sorra de la platja. Després d’una estona curta de fer-me el cadàver viu m’he tornat a posar de genolls i he tornat a observar la noia que se semblava a la Noèlia. Tan sols un dia hem compartit platja de Gavà però havia retingut en la memòria com es movia dins les aigües, era talment ella. Mirava al cel i somreia. Estava sola però semblava que es comuniqués amb algú amb aquell somriure de felicitat d’estar VIVA!, fent el mort en aquell paisatge salvatge i nostre. D’ella i meu. Bé, de lluny es podia veure un nen que corria però estava totalment al marge de la transcendència del moment tan vital i, a més a més, en deu anys ja haurà oblidat el seu pas per aquest paradís. Nosaltres, no. Estàvem fent-nos un tatuatge del moment.
Després, sense abandonar el somriure ha sortit de l’aigua com una sirena amb cames bronzejades i ha anat fins a la petita muntanyeta de roba i ha agafat la tovallola que amagava les seves breus pertinences i s’ha eixugat el cos. Després s’ha mig vestit i lentament ha marxat cap a la sorra i s’ha perdut per unes passarel.les de fusta. L’he resseguit per trobar alguna diferència amb ella ja que sabia que estava treballant a Barcelona i, no podia estar en dos llocs al mateix temps, però no n’he trobat cap. Un cop l’he perdut en la llunyania i m’he capbussat com un ànec collverd, he imaginat que havia compartit amb ella un moment atemporal. Ara fa uns dies quan li vaig escriure que estava a l’Algarve em va dir que ella hi havia estat feia uns anys. Això volia dir que qui havia estat aquesta tarda compartint aquest bany amb mi havia estat ella però uns anys abans. Fàcil d’entendre, oi? A mi aquesta solució m’ha semblat ben plausible i, a més, millorava qualsevol resposta real que expliqués que la noia se semblava però no era pas ella.
He sortit de l’aigua i he anat on les noies i amb els meus moviments s’han despertat de la migdiada. Estaven arrebossades de sorra com si es tractessin d’unes croquetes de bacalhao. Els he explicat les meves aventures, han dubtat de les meves deduccions i han volgut fer un passeig pels bancs de sorra fins a veure la mar. Jo les he esperat dret gravant una mica més el paisatge i després hem marxat a agafar el vaixell de retorn a Olhao que sortia a les 17:30. Hem arribat tard i l’hem perdut. No teníem un altre fins a les 19:30. Mala sort però a mi no m’ha molestat ja que de ben segur que en aquell vaixell estaria ella i de ben segur que l’hauria buscat i m’hi hauria atansat fins a tenir els seus cabells a un pam i sense necessitat de mirar-li la cara hauria sabut que no era ella. Els seus cabells rossos no brillarien tant com els de la meva Nue.
Cáceres, 2 de juny de 2023
Comentaris