Encara que no el coneguessis, que no haguessis tractat amb ell podies afirmar que era un paio simpàtic. Senzill de descriure, en qualsevol circumstància sempre te’l trobaves somrient. És clar que en una societat on és preuada la seriositat i l’aspecte tosc i rude, sobretot en moda, el Brauli podria ésser catalogat com a mínim d’apardalat.
La meva relació amb ell sempre ha estat d’hola i adéu com a veïns del mateix barri, però ara que hi penso recordo un cop de demanar-li si feia gaire que havia marxat el 36. Era de domini públic que si aquest bus se t’escapava ja podies barrinar altres formes de desplaçament ja que no el tornaves a veure fins al dia següent. Potser aquí exagero però és ben cert que els intervals de pas eren exageradament llargs.
Ell, amb el seu somriure habitual em va dir que feia poca estona que havia arribat a la parada i que no li podria ser de gran ajuda en això que li demanava. De tota forma li ho vaig agrair, vaig fer una llambregada a l’infinit del carrer per veure si detectava el bus i vaig decidir anar al metro. Tenia pressa i no em podia refiar d’aquest transport, l’horari del qual era tan irregular.
Sabia que es deia Brauli perquè un dia vam coincidir a La barca del peix fresc, la peixeteria del barri. Quan li va tocar el torn la Marga li va dir Què vols Brauli? Espero que no fes cap broma i es digui així perquè des d’aquell dia sempre que m’he referit a ell li he posat aquest nom. Però ves a saber, també és sabut per tothom, (oi?) que les peixateres tenen el costum de fer gracietes i anomenar la gent amb adjectius com guapo, xata, quin marit més maco t’acompanya avui!, o el clàssic, què posem avui que tenim tot ben frec i viu, Reina?
Un dia li vaig demanar a la meva dona si coneixia el Brauli i ella em va dir que no sabia de qui li parlava. Llavors vaig afinar una mica més i el vaig descriure com aquell home que sempre va pel món somrient. Ah!, sí,- em va dir i va afegir -no està gaire fi, oi? Ja hi som. Una més a reafirmar la veu popular que diu que qualsevol persona que es mostra sovint o sempre content (perquè el somriure és un símptoma) es pot encabir dins el calaix dels mitjons desaparellats, dels babaus, dels que no giren rodó, dels que han perdut la xaveta.
Doncs un bon dia em vaig rebel.lar perquè des de les cinc del matí que no em podria treure del cap aquest home. A les vuit em vaig alçar, vaig esmorzar i em vaig vestir per anar a encalçar-lo i treure l’entrellat. No sabia res d’ell a banda del dia de la parada del bus i del peix. Però rumiant, rumiant vaig elaborar mentalment un itinerari que passés pels llocs on me l’havia trobat alguna vegada.
Vaig fer un munt de passes, més de dotze mil diàries em marcava el rellotge abans de ficar-me al llit. Això que havia guanyat en salut. Al tercer dia vaig tenir sort. Estava davant meu, a uns cinquanta metres. Vaig accelerar i a l’alçada de la sabateria Ramis em vaig posar al seu costat i vam caminar un bon tros com si haguéssim sortit a passejar junts. En el moment que es va adonar de la meva presència em va mirar i jo vaig provar.
- Bon dia, Brauli (si no es diu així ara ho sabré. Mare de Déu Santíssima què estic fent? Com has estat capaç!)
- Perdoni, què ens coneixem? -em va demanar somrient, és clar.
- No, no. Bé, soc del barri, com vosté.
- Ah!, bé. Potser el tinc vist. Digui’m en què puc ajudar-lo- em va dir, cortés, content i educat com jo me l’havia imaginat.
- Perdoni, tot i que ens coneixem tan sols de vista, porto dies pensant en vosté ( que no s’alarmi i m’engegui perquè pensi que soc un tronat) El cas és que li volia demanar si és tan amable d’explicar-me... (em vaig aturar dubtós i sense saber si seria capaç de fer-ho, encara que l’edat de jubilat m’empenyia amb força, m’obria les portes que en un altre moment de la vida s’haurien mantingut fermament tancades per un doble pany anomenat vergonya supina)
- L’ajudaré- em va dir ell davant el silenci produït pel meu entrebanc mental-. Em vol demanar el perquè del meu somriure constant, oi? - i va
afegir- Tranquil, no és la primera vegada que se’m demana. Miri, sempre somric perquè d’ençà que em van tractar una greu otitis sento totes les veus, fins i tot la meva, com si estiguessin parlant els barrufets, o la gent hagués aspirat d’aquell hidrogen amb que s’omplen els globus de dofins, jirafes o sirenetes que venen les firaires i que desafien la gravetat. He intentat habituar-me però encara no ho he aconseguit. Em fa moltíssima gràcia i no puc deixar de somriure, com ara mateix mentre li ho explico. He resolt el seu enigma?
Encara una mica astorat li vaig respondre- Ah! Doncs ara no sé que respondre. M’ha tret l’entrellat però sincerament no sé com reaccionar.
-No cal que digui res. Bon dia, tinc una mica de pressa, he d’anar a buscar el meu net a l’escola bressol - em va respondre de forma natural i amb un somriure.
Em vaig acomiadar d’ell agraint la seva sinceritat i vaig marxar barrufant si el que m’havia dit corresponia al món real o al de les il.lusions.
Comentaris