Com ja indica el títol la nostra protagonista és la Marta LI i malgrat el cognom no té antecedents orientals. Algun cop quan era molt menuda el seu avi li havia explicat una bonica història d’amor sobre avantpassats coreans. Després d'escoltar-la amb atenció, més d’hora que tard, la criatura corria cap al mirall de l’habitació de la mare a comprovar si els seus ulls tenien trets com els de la Wenjia Jing de la classe de 3r. L’avi que ja sabia quina era la seva reacció la seguia amb la mirada i reia en pensar com s’estaria tibant els ulls i la cua que recollia i ordenava els seus llargs cabells rossos.
La Marta LI Pont estava casada amb el Rafel Campruví Cardener amb qui, després de molt de temps de dedicació, il.lusió i esforç havien tingut l’Heura Campruví Li, que de ben joveneta va seguir la tradició de sa mare i cercava constantment la seva part oriental en qualsevol aparador, retrovisor, pantalla del mòbil o, senzillament, en tots els miralls de casa i del lavabo de l’institut. Ara era a la mare a qui li tocava riure de la gens exitosa recerca de la petita, mitjana i adolescent filla d’ulls de gat que es rifaven en totes les edats de creixement els diferents companys de classe.
La Marta LI treballava de professora de català en un institut del Vallès, li agradava la feina i estava a gust en el seu institut, on després de molts anys ja tenia la plaça definitiva. No tot era bufar i fer ampolles, lògicament. Eren moltes les situacions que la treien de polleguera: classes indigestes, reunions inacabables, comentaris fora de lloc de companys que odiaven la professió; trens, pares, mares i consellers amb retard, i, finalment, un 2% d’alumnat que li provocaven ultra indigestió i prurit. Res més, tret d’això, intentava divertir-se cada cop que entrava a classe. Reia amb l’espontaneïtat del jovent i amb llurs respostes imaginatives, unes; o cubistes, d’altres. Corregir les proves, comprovar que havien après era tot un esport de risc. Se sentia a gust a l’aula i això l’alumnat ho valorava. Era de les professores més estimades del claustre i ho sabia perquè el 98% de l’alumnat li retornava el somriure que sempre regalava pels passadissos. Entre els companys i companyes de professió també estava ben considerada ja que les seves intervencions en claustres, reunions o coordinacions sempre eren raonades i fonamentades en el sentit comú. Això pel que fa a la part formal de la professió. A la informal sempre tenia cops amagats i sorprenia tothom després de la segona cervesa. En grups privats feia vestits de disseny o disparava a matar a gent que s’ho mereixia, presidia clubs de fans de la veu del nou professor d’història o puntuava culs amb la gent més propera i folla del centre. I ballava. Li encantava ballar. Després del sopar de fi de trimestre anaven a la disco i era la primera que llençava l’abric sobre el racó del sofà reservat i saltava a donar-ho tot a la pista. He de dir que no poques vegades es mostrava plom amb la gent que optava per la conversa etílica en comptes de remenar l'esquelet.
-Vine a ballar, Ramon.
-Sí, sí, després.
-No, ara. Vinga Patrícia. Tots dos a ballar. La nit és jove.
-Sí, sí, ara hi anem.
- Ja us ho fareu.
-Això mateix. ( I la Patri pensava “que te pires” que m’estic treballant el de filo)
Es pot dir que tancava el local mentre d'altres, mica en mica, havien anat desfilant. Amb el segon gintonic més la cervesa de presentació i el vinet del restaurant la LI surava i era capaç d'agermanar-se, com ho fan pobles i ciutats, amb qualsevol del local. Sempre hi havia algú que l'acompanyava fins a la porta de casa mentre ella intentava explicar la història del seu avi en coreà.
Era d'aquelles persones que a l'endemà ho havia oblidat tot i manta vegades li havien d'explicar les excentricitats de la nit anterior. Jo vaig fer això? Això li vaig dir?
N' estàs convençuda? Quan li ho relataven li venien esquitxos de realitat i s'avergonyia però de seguida passava pàgina.
A la Marta LI li encantava comprar-se bambes i sabates de colors. La podies reconèixer a llarga distància. Verds llampants, vermells cridaners, grocs reivindicatius vestien els seus peus. Tenia un apartat dins l'armari on vivia la seva col.lecció. Molts matins, quan no tenia pressa, se seia a la punta del llit, obria les portes com si es tractés d'una petita capella i es deixava il.luminar pel seu particular Arc de Sant Martí.
La Marta LI no vivia la quotidianitat com d'altres. Ella aprofitava qualsevol moment per a fugir a mons paral.lels. Era una distracció que li venia de petita, potser provocada per aquest avi que li feia creure que la família provenia d'una terra molt llunyana de la seva Sabadell de carn i ossos.
Sovint, a la vora de la cara li petaven els dits o li estiraven la màniga del jersei Mama, desperta! Marta, on ets? Noia, sempre estàs badant! Eo, que t'he fet una pregunta! Feia el clic i agafava el bitllet de retorn al món real, on de forma dissimulada deia que se li havia anat el sant al cel o qualsevol altre formulisme inventat. Badava i quan ho feia es vestia de diferents personatges que protagonitzaven mil i una aventures. Detectiu, índia apatxe, superwoman, zebra, dansarina àrab, gitana magiar, gimnasta xinesa,…Tenia una inventiva excelsa que no compartia amb ningú i d'aquesta forma combinava el món real amb una ficció que la tenia ben entretinguda. Era capaç de construir escenaris i accions que portats a la pantalla tindrien pressupostos inassumibles i allà ella feia tots els papers de l'auca.
Un dia li demanaré que m'expliqui alguna d'aquestes vides que viu quan desapareix de la Marta LI.
Comentaris