No s’hi està pas malament. Cada matí veig com surt el sol mentre em ve de gust enfonsar els peus dins la sorra humida, simulant la Mia, que àgilment fa un forat i fica el musell al lloc més profund amb la voluntat de refredar-lo, excessivament escalfat després d’haver fet dos quilòmetres olorant.
Veig com desapareixen els turmells i amb la nova llum del sol el món marí es desentén de la nit i marca una línia de separació amb el cel. De ben segur que diu, cadascú a casa seva. Encara brilla algun estel però els llums de les barques de pesca ja han desaparegut i ara tan sols es veuen retallats a l’horitzó punts grisos que comencen a tenir proa i popa.
Maresme endins apareix el primer avió que es dirigeix a aterrar a l’aeroport del Prat. Cap al sud es perfila un veler que aprofita la suau brisa per a navegar per plaer, com jo mateixa. Tiro amunt, tiro avall i em desplaço dins aquesta mar de mare.
Busco entre les pedres petits diamants banyats per l’escuma, les col.lecciono i si entre elles trobo alguna cargolina me la poso a cau d’orella i sabeu? Us sento parlar.
Aviat ens veurem i farem castells a la sorra.
Comentaris