Totes aquestes històries que de seguida oblides o, fins i tot no recordes, les conec jo i me les sé perquè les visualitzo, les escolto i les deso ordenades alfabèticament.
Te’n puc fer cinc cèntims d’algunes per veure si et sonen.
Amb la A d’Aleix. Divendres nit, l’esperes a La Pau, tot i que t’ha dit l’hora d’arribada en alguna que altra conversa, ara no et ve al cap i fas un càlcul de minut per parada des de La Trinitat. A tres quarts d’una deixarà els comandaments del vagó i et trobarà interessant repenjada a la barana de l’escala mecànica, mentre un company de TMB ja prepara el cadenat per tancar la porta metàl.lica.
-Ei! Què fas aquí?
-M’ha fet ilu venir-te a trobar i fer-te una sorpresa.
-Com hi has arribat?
-Tu m’hi has portat.
-Hi anaves a dins? Hi has pujat al Poblenou?
-Sí. Ja sé que soc pesada però et queda molt bé aquest anorac granatós.
(Ben rar) Aquí es perd el fil i ara és corda d’escalada i estem asseguts a la darrera reunió. Jo porto un arnés minúsculíssim. Fa solet i fa mandra engegar de nou perquè des d’aquí s’hi veu el món com sura.
Ressegueixo les carpetes de l’arxiu i arribo a la F
Anem tots tres. Caminem xino-xano envoltats de milers de flors. A mida que avancem hi neixen de noves i ara sembla com si passéssim per sota un túnel florit. No veiem el final. De terra neixen tiges que de seguida fan capoll i flor. Ens envolten, me les intentes treure de les cames, agafes aire i crides,
-Ja n’hi ha prou!
I les flors desapareixen i a mi la por.
Amb la L? Vinga.
Us presentàveu a un concurs de La Voz. Tots dos cantàveu En Jan petit acompanyats amb les guitarres. Feia sol i es podria confondre amb el dia que us vau casar. De fet vestiu igual i tothom va molt elegant; hi reconeixeu molta gent que us dona suport perquè quan acabeu són ells els que aixequen pals amb cartells que mostren escrits un 10 i un 9. Lluny es veu un 3. Això et posa de mala gaita i li dius al papa. I ell et respon,
-no t’enfadis, ho hem fet molt bé.
-Però per què treu un 3?
-Per fer la punyeta i ja està.
Tu intentes fixar la vista per veure de qui es tracta, però no ets capaç de definir la cara. Està com pixelada. Se sembla a l’Abraham Lincoln de Dalí.
Costa però se’t passa l’enuig. La gent us aclama i pugeu a unes cadires mitjanes. Al vostre costat està la parella guanyadora damunt d’unes cadires molt altes de color vermell. Més enllà, sobre unes de minúscules de color groc estan l’Alba i l’Andrés. Els guanyadors són dos germans suecs. Després hi ha plogut confetti i tothom es gratava perquè us entraven els paperets per tot el cos.
Eh? Com t’hi has quedat? Sí, soc una espieta millor que els del CNI. Aquí, dins la cúpula giratòria tot se sap; hi ha un bon equip sonor i una imatge d’ alta definició de tots els teus somnis que ara també són meus. Si un dia no et ve al cap algun i et faria gràcia reviure-ho, tan sols m’ho has de demanar i premo l’ON.
Comentaris