Hi havia al meu carrer un home que tenia dues ombres. No s’hi amagava, ho sabia tothom del barri ja que un migdia van emetre una entrevista a Betevé, en el programa que tots els divendres mostrava un parell de “Curiositats” dels diferents districtes de la Ciutat Comtal. Quan va tocar el barri de Sant Martí van presentar una senyora del Clot i aquest home.
Primer van explicar el cas de la Remei. Mentre filmaven com es treia els mitjons ella deia que això seu era genètic, que la seva mare i la seva iaia que en pau descansin també ho tenien. Estava molt bé perquè ella no ho va dir de paraula sinó que va esperar a que la càmera enfoqués el seu peu per dir, ho veieu? I sí, els televidents podíem veure com al costat del dit gros n’hi havia un altre de bessó. Llavors l’entrevistador li diu,
-senyora Remei, no es treu el mitjó de l’altre peu? I ella va i li diu,
- no pas, l’altre és ben normal. I segueix el periodista,
- ah!, o sigui que vosté té un dit més, oi? 21. I ella no li respon. Aquest moment és genial i imagino que faria pujar l’audiència perquè la senyora obre el puny de la mà dreta i se li poden comptar sis dits, un de gros més, talment com el peu i rient, respon.
-Doncs no, que són 22.
La veritat és que el realitzador i el guionista havien sabut com captar l’atenció presentant el cas d’aquesta forma tan ben tramada.
I així parlant va explicant que sí, que totes les dones des de la seva besàvia, més enllà no li podia dir, tenien aquesta “curiositat”.
I amb aquest record familiar va acabar la primera part del programa. Van posar anuncis de El Tio Che, calçats Villaroya i la farmàcia nova on abans havien estat els Loperena. Ja ho feien això, de cada barri promocionaven els comerços i entitats que imagino patrocinaven aquest espai d’entreteniment abans del telenotícies.
Després li va tocar el torn a l’Honorat, de la barriada de la Plata, al Poblenou.
A diferència de la Remei, amb ell no es va fer presentació inicial sinó que directament el podem veure caminant per la Rambla en un dia assolellat i el càmera el segueix, fa un zoom i mostra les dues ombres, una davant i l’altra darrere. La primera copia els moviments de l’Honorat mentre que la segona va a la seva i si bé la té atrapada als peus és totalment anàrquica. Es belluga de banda a banda, alça i mou els braços mentre l’Honorat passeja tranquil amb la mirada fixada a l’infinit, com suposo li havien dit que fes.
Un cop hem pogut sorprendre’ns i dir
-Ai! Caram
enfoquen entrevistador i entrevistat asseguts en un banc de la rambla nova, es va acostant la imatge, s’atura en un pla curt i comencen les preguntes.
I què? Com ho porta això, Sr. Honorat? Li empipa?
Doncs, no. M’hi he avesat. Són molts anys compartits.
He pogut observar que la gent amb qui es creua no fan escarafalls ni el molesten amb preguntes. És així?
Així és. Li torno a repetir. Són molts anys. Ja no és cap novetat. De ben segur que en parlen però no, ningú em diu res. Soc una de les “curiositats” del barri. Oi que es diu així aquest programa?
Sí, Sr. Honorat. Mai ha volgut saber d’on ha sortit aquesta ombra, diguem-ho així, addicional?
Aquesta doble ombra em va aparèixer just en tornar del servei militar. I jo si vol que li digui tenia altres preocupacions que no pas donar-li importància a una cosa que no em produïa cap mal. Perdoni que m’extengui.
No, no es preocupi, conti, conti
Doncs volia afegir que qui no ho portava bé era ma mare perquè creia que algú m’havia maleït, alguna cosa semblant al mal donat.
Així que ella creia que a la mili algú li havia llençat un encanteri.
Més o menys. Em va fer un munt de preguntes al respecte. Que si tenia enemics, que si m’havien llegit la mà i no els havia pagat. Que sé jo, volia saber d’on provenia el mal per atacar-lo millor. Ella i la meva tieta Clara sempre estaven parlant de culebrines, ungüents i històries d’àvies. Posava espelmes i m’havia obligat a dur penjada una creu de Caravaca. Passat un temps en veure que de seguida havia trobat feina, xicota i tenia sempre gana va oblidar el tema i va passar a parlar amb ella com si es tractés d’una més de la família.
És clar, de fet era part del seu fill, oi?
Justa la fusta.
Doncs molt bé Honorat. Gràcies per haver-nos fet partícips d’aquesta
“curiositat”.
Llavors la càmera tan sols enfoca l’entrevistador i aquest en un primer pla diu
Fins aquí des del barri del Poblenou. No us perdeu la setmana vinent. Presentarem dos casos més des del barri d’Horta.
Farà uns cinc anys que l’Honorat va morir. Era ja molt gran. Aquí al Poblenou el coneixem com el Biombra, així, en negreta. Suposem que algun nano del seu temps l’hi va posar i li va quedar. Feia gràcia trobar-te’l perquè sempre volíem veure com li anava la forastera. Diuen que abans, quan era jove es movia com una esbojarrada però a l’època en què jo el vaig conèixer poques vegades s’havia comportat com en el programa de Betevé. M’imagino que ella també es deuria fer gran i no tindria les articulacions ombri
ls per a grans festes.
Comentaris