Els meus peus han desaparegut sota la neu. També em passava amb la sorra de la platja. La diferència està en que no tinc la voluntat de submergir-los però la neu que no deixa de caure me’ls va cobrint fins a fer-los desaparèixer del tot. Jugo a treure’ls, salto, però quan torno a trepitjar s’enfonsen de nou. Avui fa un dia tapat, grisós, d’aquells que estan fets per a estirar-se al sofà amb una manta i veure una peli nadalenca i fer llambregades cap a la finestra per veure com dansen els flocs, mentre es precipiten cap a terra.
No fa fred, potser és que vaig molt ben abrigada i mantinc l’escalforeta del meu cos. De tant en tant deixa de nevar i el paisatge resta com petrificat. Res es mou, tot és quietud i tens la sensació d’estar protegida. Així podem passar molta estona fins que arriba una forta ventada que ho fa voleiar tot o torna a nevar i mires cap amunt, cap a l’infinit celest intentant veure d’on neix la neu. Mai arribes a saber d’on brolla perquè els ulls s’omplen de blanc i et veus obligada a baixar el cap i eixugar-te’ls.
És cansat però m’agrada sortir a passejar per aquestes muntanyes de paisatge hivernal. Mentre ascendeixo algun turó m’enfonso fins a la cintura i m’ajudo amb les mans per a seguir avançant.
Quan arribo a la paret de vidre, em giro i veig el poble tot nevat des de dalt.
Comentaris